Més enllà de quina sigui la participació demà, l’experiment de les primàries obertes del PSC de Barcelona ja ha aconseguit un èxit. La nul·la confiança que inspiren els polítics avui ha obligat els candidats que es disputen el cartell socialista en les municipals del 2015 a un exercici tant o més insòlit que el mateix procés d’elecció: l’autocrítica. Davant de cinc ciutadans, tres dones i dos homes d’edats i perfils diferents, reunits en una trobada organitzada per EL PERIÓDICO al bar Salambó de Barcelona, els possibles alcaldables del PSC van confessar els errors propis i aliens que expliquen per què l’electorat d’esquerra ha donat de mica en mica l’esquena a un partit que, a la capital catalana, va arribar a tenir el 45% del suport electoral tres dècades enrere.
El mèrit va ser d’Alejandra, Rodolfo, María Jesús, Adrián i Anna. Cara a cara durant uns cinc minuts amb cada candidat, van forçar Laia Bonet, Jaume Collboni, Rocío Martínez-Sampere, Jordi Martí i Carmen Andrés a pronunciar frases com les següents. Sampere: «Els partits sempre sortim dels nostres congressos dient que ens hem d’obrir a la societat i després seguim fent el mateix de sempre. I si algú fa el mateix de sempre, no obté resultats diferents». Collboni: «Vam decebre els nostres electors perquè vam fer coses que no s’esperen d’un partit socialista, com la reforma exprés de la Constitució. Per a mi, aquesta va ser una gran traïció. És un exemple de claudicació davant del cop d’Estat dels mercats a la democràcia». Bonet: «Difícilment ens abraçarà la gent si no sabem on som, ni on anem. Tu no t’abraçaràs amb algú que no saps si és aquí o és allà».
Aquesta descarnada radiografia -feta per dos aspirants del sector crític, però també pel favorit per a la cúpula del PSC– va ser fruit de la pregunta d’una confessa exvotant socialista. María Jesús Fernández, de 60 anys i resident a les Corts, tècnica en relacions públiques i psicòloga, va interrogar els candidats al voltant de la «falta de lideratge» del partit, i no va titubejar a l’hora d’assenyalar culpables: «El senyor Pere Navarro ha decebut molts votants catalanistes del PSC». Els dards al primer secretari van servir de matalàs per a l’artilleria de Martí, el candidat més combatiu amb la cúpula.
El procés sobiranista va ocupar bastants menys minuts de conversa del que es podia esperar, tant en els tête à tête amb què va començar la cita com en la posada en comú posterior. El raonament per al flagell general no es va nodrir tant dels vaivens del partit amb la consulta, sinó de l’excessiu acomodament en el poder (sobretot, quan es va tenir un costat i l’altre de la plaça de Sant Jaume) i la traïció als principis inspiradors de la sigla.
ACTITUDS I VALORS / Fent valer la seva condició de candidata «de les bases», la més clara en aquest sentit va ser Carmen Andrés: «Hem tingut actituds impròpies d’un partit d’esquerres. Si treballem en clau electoralista i volem acontentar tothom, molta gent no ens creu i se’n despenja. No podem agradar a tothom». Bonet i Collboni van coincidir en aquesta qüestió i van convertir l’autocrítica en un torpede contra Martí i la seva actuació com a batuta del grup municipal. «A força d’afirmar que som un partit de govern, hem deixat de dibuixar una alternativa», va afirmar Bonet.
«Hem estat massa responsables i no vam marcar des del principi les diferències amb CiU», va dir Collboni en resposta a Rodolfo Barbero, un jubilat de la SEAT i exsindicalista, que va acusar el PSC d’actuar amb massa «bonisme» enfront de la dreta. Martí va haver de defensar-se: «Alguns ens hi vam jugar la pell per evitar el viratge brusc a la dreta que al final s’ha produït. Quan ens va trair, vam passar a ser un partit de lluita».
L’autocrítica col·lectiva va agradar, però els propòsits d’esmena va semblar que no convencien tant els ciutadans. María Jesús, per exemple, va consignar «molt bona voluntat» en els discursos, però gairebé no va donar crèdit als compromisos dels candidats en temes com la sanitat, la dependència i el transport públic, pels quals es van interessar Alejandra García -de 26 anys, diplomada en arquitectura tècnica- i Anna Pérez -de 32 anys, biòloga i treballadora de l’Agència de Salut Pública de Barcelona-. Sampere va aprofitar l’ocasió per recordar una de les seves promeses en cas d’arribar a l’alcaldia: no presentar-se a la reelecció si no compleix «uns mínims compromisos bàsics» del seu programa electoral.
Sobre dependència, Bonet i Sampere van apostar per reforçar les polítiques de proximitat; Collboni va plantejar millorar l’oferta i les ajudes per a gent gran; per a Andrés la clau és l’augment dels apartaments i els treballadors socials, i Martí va posar sobre la taula la necessitat de comptar amb una renda mínima garantida i transport públic gratuït per a les persones més vulnerables. Tots van coincidir que els districtes haurien de reforçar les seves competències i recursos per poder detectar més ràpidament situacions d’exclusió social. Aquest va ser el principal consens del debat, a més a més de la crítica previsible a l’alcalde Xavier Trias per haver creat «barris de primera i de segona».
TRANSPORT PÚBLIC / A l’abordar la carestia del transport públic, els candidats es van endur una patacada d’Alejandra, que els va recordar que sota el mandat del PSC també es van apujar les tarifes. Tots van culpar Trias per no atrevir-se a «plantar cara» al Govern d’Artur Mas per frenar els increments. Collboni va defensar el transport com un «dret de la ciutadania» i va apostar per crear una tarifa social. Sampere va advertir que la solució no arribarà si no es reformula la xarxa de Rodalies. I Andrés es va queixar que, en aquesta matèria, es treballi massa «en termes empresarials, i no socials».
Adrián Pérez, pintor autònom de 29 anys, va tancar el debat amb una pregunta enverinada: si el guanyador de les primàries incorporarà la resta de competidors a la seva llista. Aquí també hi va haver consens en la resposta: d’entrada, no. Però tots cinc van prometre el seu suport sense fissures al vencedor. D’aquí 24 hores hauran de començar a demostrar-ho.
Article publicat a El Periódico
