Raimon Obiols: L’apunt del dia/336 (El risc d’esbotzar l’amnistia)
El risc d’esbotzar l’amnistia
9 de març de 2024
El pacte per la Llei d’Amnistia es materialitzà finalment el passat dijous a la comissió de Justícia del Congrés, amb 20 vots a favor (PSOE, Sumar, ERC, Junts, Bildu, PNB i Podemos) i 17 en contra (PP i Vox). Ara vindran altres passes parlamentàries: la norma ha d’aprovar-se en el ple, passarà després al Senat i després de nou al Congrés. Un cop revalidada, serà publicada al BOE i aplicada.
Tot aquest període serà turbulent, i després se n’obrirà un altre que també ho serà (potser encara més) pels efectes concrets derivats de l‘aplicació de la llei. L’ambient polític continuarà sent d’una gran violència verbal, i això no pararà. Al contrari: potser enyorarem les expressions avui habituals («gobierno ilegítimo», «golpistas», «comunistas», «que te vote Txapote», «me gusta la fruta», etc.) i les recordarem com a educades mostres d’afecte.
L’oposició a la llei i a la seva aplicació no procedeix només del PP i Vox, sinó d’un ample i potent sindicat d’«ofesos i indignats» (en alguns casos, sincers; en molts, cínicament instrumentals). No es deturarà i pot arribar a límits extrems. Però els vots són els vots, i en democràcia tenen la força decisiva. Això ha de garantir la continuïtat de la legislatura i del govern de coalició PSOE-Sumar, excepte si es cometen errors irreversibles entre els grups polítics que han votat a favor de l’amnistia.
Un editorial de La Vanguardia deia, fa un parell de dies, que l’aprovació de l’amnistia «certifica un abans i un després a la política catalana, en deixar enrere dotze anys de confrontació entre Generalitat i Estat, per obrir un altre cicle el pòrtic del qual és l’acord entre el PSOE i els dos grans partits independentistes catalans, ERC i Junts». Sembla més un desig (que comparteixo) que no pas una constatació o un pronòstic. Aquest certificat de nou cicle no té una garantia total.
La rivalitat entre ERC i Junts, i el temor de ser acusats pels altres de fluixera o de «traició», expliquen molts dels amargs errors del Procés. Aquest factor de rivalitat continúa plenament vigent i creixerà si es confirma l’aparició, de cara a les eleccions al Parlament, de noves candidatures de l’independentisme més radical, afegint-se o substituint la CUP, que mostra símptomes de fatiga. La temptació de marcar distàncies i crear tensions amb el govern Sánchez serà permanent, sobretot a Junts, amb el risc d’esbotzar l’amnistia.
El DIEC2 defineix així el verb esbotzar: «Fer que (alguna cosa) s’obri o es rompi cedint a una pressió exterior». Aquesta pressió exterior per a esbotzar la llei d’amnistia és perfectament previsible: els atacs de la dreta espanyola seguiran i augmentaran.
Però les coses també es poden fer malbé a causa d’una pressió interior. El risc que des de dins s’esbotzi l’amnistia no es pot minusvalorar. De fet, pot ser major que el provinent de les dretes espanyoles, que no escatimaran maniobres i provocacions per tal de proveir pretextes i estimular divisions. Els sobresalts es poden donar per descomptats. Caldrà anar amb compte i fer vots perquè, en la travessia d’aquesta etapa de turbulències, les decisions dels dos principals partits independentistes siguin lúcides i temperades.
També haurà de ser serena la conducció d’aquest període per part del govern Sànchez i de les forces que li donen suport. Haurien d’evitar el risc d’acceptar o estimular la idea que el terreny de confrontació central amb el PP i Vox és el de l’amnistia. Col·laborar a la consolidació de dos blocs, l’un a favor i l’altre en contra de l’amnistia, seria una gran contradicció política, perquè allò que persegueix el pacte de l’amnistia és justament superar una etapa d’enfrontaments. Traçar aquesta frontera afavoriria a la dreta espanyola, i si aquesta tornés a governar, un cop acabada la actual legislatura, s’interrompria i retardaria, qui sap per quants anys, l’actual dinàmica de reconeixement i respecte, a Catalunya i entre Catalunya i Espanya.
