Raimon Obiols: L’apunt del dia/326 (Donald Trump com a estetoscopi)

Donald Trump com a estetoscopi

10 de febrer de 2023

«Sento respirar un monstre, i sento l’alè de la democràcia afeblint-se. Estic contenta que sigueu tants. Espero que no sigui massa tard». Ho va dir, el passat 28 de gener,  Elfride Jelinek, la Premi Nobel austríaca, adreçant-se als que es manifestaven, nombrosos, a moltes ciutats d’Alemanya i Àustria,  contra els objectius xenòfobs del partit alemany AfD,  l’auge de l’extrema dreta i l’actual situació de feblesa de les democràcies. 

Els literats i els artistes solen tenir més capacitat d’auscultació que els que no ho som. Però  tots, per poc que hi parem l’orella, podem sentir  les remors de les dretes radicals populistes que han anat guanyant volum en els últims anys. 

Trump, per exemple, és un trompetaire deshinibit, sorollós, eixordador. Que els seus crits ens siguin summament desagradables no ens hauria de dissuadir de seguir-los amb atenció. Ens hi juguem molt.  A «El temps esquerp» jo  escrivia, fa un parell d’anys: «Més enllà de Trump hi ha un trumpisme potent i viu, i ell mateix encara pot donar guerra. Mentre als Estats Units continuïn les crisis socials i culturals del present, sempre planarà l’amenaça d’un Trump 2.0.». Sembla que ja hi som: ara, als Estats Units, les enquestes auguren la possibilitat real d’una reelecció de l’expresident. 

Fa uns dies, Josep Maria Colomer posava entre parèntesi aquesta possibilitat i deia que sobre això hi un excés de schadenfreude europea («una  manera mesquina de conformar-se amb com li va a un és  dir que a l’altre li va pitjor»). Potser té raó. Però l’eventualitat d’un retorn de Trump a la Casa Blanca ens ha d’alarmar i interessar, no únicament per les enormes repercusions que pot tenir a Europa i el món, sinó també perquè en diversos aspectes (inclosos els més patològics) els Estats Units solen precedir-nos: anticipen fenòmens i tendències que després ens acaben arribant. (Lluís Rabell  ha analitzat, en diversos escrits, les disrupcions teòrico-pràctiques que van germinar fa més de dues dècades en els moviments i campus nord-americans, i afecten ara als moviments feministes i a  l’esquerra internacional). 

En aquest sentit, no ens hauria d’interessar únicament Trump en tant que estrident i detestable trompetaire, sinó sobretot com a estetoscopi que ens permet auscultar els «sorolls» de fons de la societat nord-americana. Els estetoscopis serveixen per escoltar els «sons» del cos humà, en particular els dels pulmons, del cor i dels intestins. De la mateixa manera, Trump  ens pot servir  per a escoltar com respiren, què senten, i què circula pels budells dels milions de nord-americans qui li donen suport.

En els pulmons, se sent l’alè difícil, després de més de quatre dècades de política neoliberal, que han significat un descens relatiu dels salaris, de les prestacions socials, les pensions, de l’estabilitat laboral i de les infraestructures; una redistribució de la riquesa de baix a dalt; i un fort augment de la desigualtat.  

En el cor, se sent el batec alterat i accelerat de la por. Por a noves crisis financeres, a la pèrdua dels estalvis, a les execucions hipotecàries; a la desprotecció, la inseguretat i el desordre; a la droga i a la criminalitat. Por als canvis culturals dels moviments «woke», súbits i colpidors. Por a un imaginat projecte de les elits globals destinat a afavorir els nous immigrants i les minories que volen destruir els valors tradicionals. Són ports que inciten a donar suport a l’home fort que posa ordre, aixeca murs, pren decisions enèrgiques; a l’home fort que exercirà l’autoritat i no vacilarà, si cal, a exercir la violència.

Resulta aparentment molt paradoxal que en els intestins (sobretot en les tripes de la política i en els budells mediàtics i digitals) l’estetoscopi ausculti, en canvi, un soroll quasi eixordador que sembla de signe contrari: no se senten sospirs per l’ordre, sinó brams que creen més i més  desordre i inseguretat; no s’escolta un remor de por, sinó un brogit de ràbia. En el ventre baix de la política, dels mitjans de comunicació i de les xarxes digitals, l’estetoscopi ausculta el crits de  fúria dels que temen ser destronats i bramen pels seus privilegis: el ric, indignat contra els pobres; l’home blanc, ofès per la dona, l’afro-americà,  el nou immigrats…

Però aquesta aparent paradoxa, de fet, no existeix. Al contrari: es tracta d’un circuit de retroalimentació: la por alimenta la ràbia, i la ràbia alimenta la por. Això no val només per la situació nord-americana; val per molts dels conflictes actuals al món i té el seu exponent més horrible a Israel-Palestina.

Si els principals «sorolls» que s’escolten en els pulmons, el cor i els intestins de la societat nord-americana són aquests (com crec), ens haurien d’ajudar a establir un diagnòstic sobre el  fenòmen de sorgiment i persistència del trumpisme i, en general, de l’actual revivalisme reaccionari internacional. Escoltar bé els sorolls hauria d’ajudar també a precisar les  respostes més adequades contra les amenaces d’autoritarisme plutocràtic que avui encarnen  Trump, als Estats Units, i les diverses dretes radicals populistes a molts altres països (el nostre inclòs). Davant d’aquests perills evidents, les esquerres necessiten intel·ligència en el diagnòstic,  imaginació i realisme  en les propostes de futur i -sobretot-  unitat en l’acció. (En els anys trenta del segle passat, les divisions de l’esquerra van ser un factor no menor que contribuí a l’ascens del feixisme).