Raimon Obiols: L’apunt del dia/317 («Política & Prosa» i l’agenda catalana de 2025)
Política&Prosa i l’agenda catalana de 2025
23 de gener de 2024
«Tenim un any al davant que suposa una oportunitat per a una gran deliberació col·lectiva que ha de posar al dia l’agenda catalana amb una diagnosi dels principals problemes i la presentació de les propostes de polítiques públiques». Ho indica l’editorial d’aquest mes de la revista Política&Prosa, que cal llegir amb atenció. (Em refereixo a l’editorial, però ho faig extensiu a la revista, sempre interessantíssima).
En aquest editorial de gener, els amics de P&P anuncien les seva intenció «d’aportar una sèrie de dossiers temàtics per a contribuir a una necessària deliberació col·lectiva per construir l’agenda catalana de 2025», i apunten les que consideren «principals prioritats de la societat catalana»:
«Retornar el prestigi i l’operativitat a les institucions d’autogovern; repensar la política educativa a llarg termini; ordenar les prioritats en infraestructures; governar la immigració sense demagògies; reorientar el nostre model productiu; i recuperar el temps perdut en la transició energètica».
Són, en efecte, sis qüestions prioritàries. Jo n’afegiria una altra, que també m’ho sembla. Per bé que comparteixo el diagnòstic de l’editorial de P&P, quan diu que avui en la política catalana «tot gira entorn de la política espanyola, condicionada, d’altra banda, per una dinàmica internacional cada cop més accelerada i imprevisible», crec que no podem prescindir, en aquest imprescindible debat sobre l’agenda catalana de 2025, del que podríem definir com «política de Catalunya a Espanya». Més concretament: l’orientació que en els afers Catalunya-Espanya haurà d’adoptar el govern de la Generalitat que sorgeixi de les eleccions al Parlament. El temor d’anar donant voltes a la sínia d’un problema crònic no ens hauria de dissuadir d’aquesta discussió necessària.
Hi ha dos possibles punts de partida d’un debat sobre aquesta qüestió. El primer es el compte de resultats del Procés, que ha produït greus desperfectes, en termes socials i culturals (esquerdes etnolingüístiques), econòmics (fugida de seus empresarials), institucionals (article 155) i penals (afectant a dirigents processistes i a milers de persones). Avui, si som sincers, tal vegada hi ha unanimitat política a Catalunya en el refús al «ho tornarem a fer», si això implica fer el mateix amb els mateixos resultats.
La segona constatació és que allò que s’anomena eufemísticament la «qüestió territorial» constitueix un element central de la vida política espanyola, en una situació que és de transició, i que planteja dues possibles sortides.
La primera possibilitat, que comentava Jaime Miquel en un article recent a infoLibre, passa per integrar persones i grups que tenen diferents sentiments d’dentitat nacional en un projecte polític comú i majoritari que els reconegui. Reeixir en aquest objectiu portaria a «una conciliació real entre territoris, partits i gent», com assenyalava ahir Norbert Bilbeny en un article de títol lúcid i suggerent: «La transició no s’ha acabat».
Però també hi ha l’evident possibilitat d’un «backlash», d’una reacció identitària que doni la majoria al PP i a Vox. Hi vam estar a punt en les leccions del passat mes de juny. Ara bé: en les actuals circumstàncies, d’extrema polarització, i vist el que hem vist, un govern de les dretes espanyoles no seria simplement un episodi d’alternança normal, innòcua. Portaria a l’agreujament d’un conflicte perpetu i sense sortida, amb un risc elevat d’involució de signe nacionalpopulista i autoritari a Espanya. Subvalorar o minimitzar aquesta possibilitat, que és una amenaça real, significaria una greu irresponsabilitat.
En particular, a Junts (7 escons, casualment importants, dels 48 que representen Catalunya al Congrés), li convé reflexionar a fons sobre aquesta alternativa entre dues possibilitats: una perspectiva de conciliació real o un conflicte sense perspectiva.
