Ai, Calpena
29 de gener de 2023
Durant la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 vaig fer una visita a un club de petanca, a la Zona Franca de Barcelona. La majoria dels socis que em van rebre eren treballadors i jubilats de la SEAT, i em van convidar cordialment a jugar.
Vaig llançar una bola, precisa i enèrgica, que va anar directe a l’objectiu. Alentint-se amb parsimònia, va acabar besant el «mingo»; i hi va quedar ajuntada, com si volgués protegir-lo delicadament. Vaig ser molt aplaudit.
Després vaig incórrer en un error fatal. Estufat per l’èxit, creient-me -ai las!- infal·lible, vaig llançar una segona bola, que passà de llarg i acabà a gran distància del blanc. S’escoltaren uns breus esbufecs sardònics d’alguns espectadors, mentre jo em posava les mans al cap.
Si esmento aquelles dues seqüències, que recordo quasi cinematogràficament, és per fer una pregunta a qui em llegeixi. Una pregunta que és pràcticament i significativament baldera, innecessària: Oi que no cal que demani quina de les dues tirades va ser transmesa per TV3?
Que consti que no em queixo. Es pot al·legar raonablement que el segon episodi, el que evidentment van presenciar els televidents, era diguem-ne més «periodístic». Nogensmenys, sempre he pensat que aquella petita història era com un senyal, símbol o metàfora del tractament que des d’aquell temps llunyà he rebut de TV3.
M’ha tornat al cap l’anècdota llegint una entrevista d’Àlex Gutiérrez a Enric Calpena, que ahir publicava el diari Ara, amb un títol retrospectivament polèmic que m’ha deixat perplex: «El PSC es va equivocar molt als inicis de TV3 i Catalunya Ràdio».
Enric Calpena, que va ser el primer presentador de Telenotícies vespre, amb Maria Gorgues, parla dels inicis de TV3 i afirma que «la redacció no tenia consignes, més enllà de donar un tractament especialment respectuós a Pujol». Afegeix tot seguit: «Crec que el PSC es va equivocar molt als inicis de TV3 i Catalunya Radio. En lloc d’intentar fer-se-les seves, en el bon sentit del terme, van crear una oposició frontal, radical i visceral. I, esclar, davant d’un fenomen tan popular com va ser aquella TV3 dels primers sis o vuit anys, van acabar fent una cosa absolutament ridícula: posar-se en contra de la gent».
Tothom és lliure de fer absolutament el ridícul. Conscient del risc, diré que llegint aquestes declaracions d’Enric Calpena m’he sentit com si un pispa em carregués les culpes després d’haver-me birlat la cartera.
Voldria que constés, doncs, en acta -per a la petita història-, que m’he sentit maltractat de manera metòdica i sistemàtica (ara podríem dir, amb un terme de moda, de manera «sistèmica») per TV3; tret de comptadíssimes excepcions, de bons i bones professionals que guardo agraït a la memòria.
Aclareixo que aquests sentiments meus no són únicament d’indole personal, sinó política. Es podria replicar que els sentiments, siguin personals o polítics, són una cosa subjectiva. Pel que fa a aquesta qüestió concreta, els meus recolzen en fets perfectament objectivables. El més «frontal, radical i visceral» (per usar l’emfàtica terminologia d’Enric Calpena) és l’actuació de TV3 en la manifestació de suport a Pujol per l’afer de Banca Catalana, el 30 de maig de 1984.
L’ha narrat Jordi Amat a El fill del xófer: «El motor principal de la mobilització, per ordre directa de Prenafeta a Quintà, és TV3 (…) Són cinc minuts de televisió poderosos. Ho tenen tot. El boc expiatori. La gent. Al final, el President. Parla de la força que representa la manifestació i de l’ús que se n’ha de fer. Es tracta d’un plebiscit, sí, i la image que es projecta és que Pujol l’ha guanyat davant de l’Estat, perque ell encarna la nació. Amb aquell objectiu s’havia dissenyat aquell acte, que es pretenia fundacional. Aquell relat, amb paraules i imatges, el compacta el periodista que elabora el reportatge. L’ha escrit un periodista assegut davant de la seva màquina d’escriure. Però no l’escriu al despatx, sinó en una sala d’edició on ha anat expressament. No s’amaga. Vol que tothom ho vegi. Perquè no és una cosa habitual. És el director de la televisió que apuntala el mite que havia volgut destruir. Alfons Quintà.»
No segueixo. Fa pocs anys, el juny de 2020, un altre dels primers presentadors de TV3, Salvador Alsius, li va dir a Ferran Cases, en una entrevista a Nació Digital: «S’ha aixecat una muralla infranquejable en què una part del país ni de conya miraria TV3». Potser avui Alsius ja no diria tant: els sentiments del país (els polítics, almenys) han millorat. Col·laborem-hi.
