Raimon Obiols: L’apunt del dia/319 (El post-Procés serà «ondoyant»)
El post-Procés serà «ondoyant»
26 de gener de 2024
En un article a La Vanguardia que du per títol «Catalunya: trauma i fluïdesa», es demana Lluís Amiguet quina deixa quedarà a Catalunya dels anys del Procés. Escriu Amiguet que «les societats tenen tanta memòria com les persones, i els freudians van demostrar que, a més, un subconscient com nosaltres. Per això, pateixen fixacions o traumes que les turmenten i condicionen durant segles o flueixen, com les nostres vides, quan els anys ens semblen dies».
Que per a molta gent els anys del Procés van significar un xoc, és una obvietat. Però el terme «xoc» pot dur a pensar en termes maniqueus, de confrontació absoluta; com si la sacsejada traumàtica del Procés hagués d’implicar una taula rasa que escombrés el passat i determinés inexorablement el futur.
No crec que sigui el cas, i penso que l’encerta Amiguet quan usa el concepte de fluïdesa i diu que «queda per elucidar, pel que fa a fixacions i fluïdeses col·lectives, com ens va influint el fracàs de la pulsió identitària que va marcar l’agenda catalana durant una dècada, avui revisitada en vista dels nyaps de Fernández Díaz i la seva ‘troupe’».
Les persones, tant de manera individual com col·lectiva, de manera conscients o no, fluim: sempre canviem, i a voltes canviem d’opinió. Josep Pla citava Montaigne a propòsit d’una senyora que, després d’un malt part, proclamava que mai més no tornaria a passar pel tràngol. “Al cap de poques setmanes», escriu Pla, «la senyora tornava a estar en estat. Ah, vell, admirable Montaigne! La vida és ‘ondoyante’…“.
«La vie est ondoyante»… Xavier Febrés ha remarcat que aquesta citació de Montaigne, que Pla repetia, no era exacta, i l’ha puntualitzat. Montaigne, cita Febrés, va escriure: «Certes, c’est un sujet merveilleusement vain, divers et ondoyant que l’homme. Il est malaisé d’y fonder jugement constant et uniforme», (que més o menys ve a ser: «Certament, l’home és un subjecte meravellosament vanitós, divers i ondulant. No és fàcil basar-hi un judici constant i uniforme»).
En política, els canvis d’opinió poden ser abruptes. Solem equivocar-nos en grup, súbitament, i només rectiquem en privat i de manera ondulant, gradual, evolutiva. Aquests canvis d’opinió (i fins de camp) no són excepcionals. He tingut la satisfacció i l’honor de col·laborar amb destacats antifranquistes que de jovenets havien estat a l’altre bàndol. (Ara, en algunes patums intel·lectuals i polítiques semblen dibuixar-se elipses de sentit contrari).
«La politique est ondoyante», es podria dir, doncs. Sol fluir amb ondulacions, tret d’excepcions doloroses, per desgràcia massa abundants. Com remarca el politòleg britànic Michael Freeden, l’ambigüitat semàntica, la imprecisió de les paraules utilitzades, la varietat dels seus significats evocatius, no sols són trets habituals en les dinàmiques i decisions polítiques, sinó en molts casos condicions necessàries. «A l’hora d’implementar polítiques viables que disposin dels suports suficients», diu Freeden, « la precisió pot significar el bes de la mort».
Un bon inventari dels anys del Procés ha d’usar, com fa Amiguet en el seu article, el concepte de fluïdesa (d’ondulacions a curt, mig i llarg termini), i també una determinada voluntat de lleugeresa.
Ull: no de superficialitat, sinó de lleugeresa en el sentit que hi donava Italo Calvino: sostreure llast; veure les coses des de dalt, sense pesos morts; usar de la ironia per extreure el millor d’una determinada experiència, encara que sigui amb plena consciència que hi va prevaldre el pitjor. Ens hem de deslliurar del pes mort d’una memòria infeliç.
P.S.- Fa un parell de mesos vaig escriure sobre la mateixa qüestió: Les traces del Procés
