Raimon Obiols: L’apunt del dia/313 (Jugant al parxís desesperadament)

Jugant al parxís desesperadament

11 de gener de 2023

El millor resum que he llegit de la sessió del Congrés d’ahir (que se celebrà al Senat), és aquest, de Xavier Mas de Xaxàs: «Set diputats de Junts i cinc de Podemos van anteposar ahir els seus interessos partidistes frenant mesures que afavoreixen el bé comú, com l’arribada de fons europeus i l’escut social». 

Convé sempre, per prudència, recelar de les persones que es vanten de la seva astúcia.  No tant pel risc de ser objecte o víctima dels seus ardits (els astuts de veritat no presumeixen mai de les seves manyes) com pel fet indefectible que sempre acaben creant embolics.  En política,  els que es jacten d’astuts són especialment  temibles: s’infatuen com si fossin genis dels escacs,  es proclamen mestres en «jugades mestres», però tendeixen a causar  desastres que, com hem tingut ocasió de comprovar a bastament en els últims anys, no sols els afecten a ells sinó al conjunt del país. 

La conducció temerària de Junts en relació als decrets votats ahir és un exemple de manual d’aquesta mena  d’autoproclamades «jugades mestres»  que tants estralls han causat.  Ahir es tractava, segons deien, d’enviar un avís a Sánchez, per tal de fer valer els seus  vots i  marcar diferències amb ERC.  Però ja fa temps que som perfectament  conscients dels danys a tercers que sol  causar aquest estil temerari de conduir. El seu gran perill,  com apunta avui David Miró, és que  afecta la relació de confiança amb el govern de Sánchez «just a l’inici d’una operació de tanta envergadura i complexitat jurídica i política com l’amnistia». 

Si la corda es trenca, les «jugades mestres» acabaran amb un bunyol monumental, que caldrà afegir als del passat, i pot ser més greu: la majoria del PP amb Vox pot esdevenir una realitat, tots en pagarem les conseqüències (Catalunya especialment), i l’electorat (i les generacions futures) en prendran bona nota.

El resultat de les votacions d’ahir,  una victòria in extremis de Sánchez («l’home que no cau mai», diu avui Juliana), ha estat presentat  també pel puigdemontisme com un triomf.  Allò  que Junts sembla  ignorar és que el missatge adreçat  a Sánchez (ja fa temps armat  d’una necessària paciència benedictina)  ha arribat també a  altres receptors, i amb gran contundència.  

Ha arribat, en primer lloc, a la ciutadania, que ha vist  com  el puigdemontisme ha jugat amb la butxaca de la gent, amb l’amenaça de votar contra uns decrets de mesures anticrisis que comportaven, entre altres coses: augments de les pensions contributives, increments del subsidi d’atur, manteniment de la gratuïtat de Rodalies i trens de mitjana distància, rebaixa de l’IVA sobre  aliments bàsics, prohibició dels desnonaments de llars vulnerables, mesures d’alleujament hipotecari, pròrroga als impostos a les grans fortunes, la banca i les energètiques, etcètera.

El missatge  també ha arribat al món empresarial. Fa anys, Artur Mas es proclamava  «business friendly». Després vam veure com milers d’empreses fugien de Catalunya, amb CaixaBank, Banc de Sabadell i Agbar  al capdavant. Ara Mas ha hagut d’aprovar, amb la boca petita, la innocentada (amb rialleta inclosa)  del portaveu de  Junts,  Josep Rius:  «Defensem que les empreses que tornin a Catalunya tinguin incentius i que aquelles que no, siguin sancionades». 

«Posats a fer,  ja no ve d’aquí», deu pensar Mas.  Les  ziga-zagues  de Junts (amenaces fins a l’últim moment, marxes enrere  i mutis  inclosos) ja no sorprenen. Però cada vegada alarmen a més gent. No juguen als escacs. Es juguen  al parxís, desesperadament, el futur de Catalunya.