Raimon Obiols: L’apunt del dia/307 (Els fets i les paraules)
Els fets i les paraules
23 de desembre de 2023
«Política és pedagogia», deia Rafael Campalans, i és una fórmula que ha fet fortuna. Jo la interpreto d’una determinada manera: em sembla que són els fets, més que les paraules, els que són realment pedagògics en l’àmbit de la política, i en alguns altres.
S’ha parlat molt, en les darreres dècades, de l’eficàcia política del «relat», de la «narrativa», del «storytelling»… En els anys 1980, Ronald Reagan, un actor de Hollywood, es convertí en president dels EUA, i es prodigà en discursos amb «històries» que substituïen els arguments i les dades (1). Anys després, quan fou elegit Bill Clinton, un dels seus «guionistes», James Carville (que es presentava com un artisà d’aquella victòria) va declarar que ell i els seus col·legues eren capaços de fer president a qualsevol actor de Hollywood, a condició de tenir una «història» per contar.
Als EUA, aquesta «comunicació narrativa» es convertí en una pràctica sistemàtica, fins a la fatiga. Em sembla que una part d’explicació de l’èxit de Trump té a veure amb un fenomen de cansament i reacció populars contra la reiteració d’ «històries». La percepció estesa que el «storytelling» tendia a substituir la pròpia acció política portà a una creixent demanda de «fets i no paraules». Aquest seria, paradoxalment (en aquesta hipòtesi meva), el ressort utilitzat per Trump contra una «casta» acusada d’enganyar amb les seves «històries», sense fer res de bò, o treballant en benefici propi. La paradoxa consistiria en el fet que aquest exercici de retòrica populista de Trump també és un afer de paraules, d’«històries» que tracten d’entabanar.
A Europa, el «storytelling» va trigar, però finalment va arribar. El Procés n’ha estat un exemple, entre altres. En els anys del Procés, les «històries» anaven en una direcció, i els fets en una altra. Al final, aquests darrers acabaren per desmentir les paraules.
Cal malfiar-se, en conclusió, de tots els «relats»? Crec que no. Certament, un relat pot ser fantasiós, pot consistir en una «història» volgudament o inconscientment deslligada de la veritat dels fets. Però un relat també pot ser un discurs ordenat que representa, a través de les paraules, una visió i una interpretació dels fets, i un projecte o proposta per a canviar-los efectivament, i aconseguir determinats objectius. Aquest és el tipus de «relat» que les esquerres precisen, si volen evitar l’excés de pragmatisme (la gestió muda, els fets consumats sense paraules); o, a l’extrem contrari, les teories o la retòrica sense resultats efectius.
Em sembla que es pot sostenir el següent:
- En política, la pedagogia dels fets existeix. A la curta o a la llarga, aquests acaben per prevaldre per damunt de les paraules;
2) En la política democràtica, s’ha d’estar en contra dels fets consumats i a favor dels fets explicats.
Si això és així, una conclusió és que a la Catalunya de 2024 caldrà una «política de fets» (des del meu punt de vista amb les prioritats que Salvador Illa esmentava fa un parell de dies a TV3: educació, vivenda i seguretat); i també, a la vegada, un nou relat que aplegui a la més àmplia majoria. No «fets i no paraules» sinó «fets i paraules».
_____________
- Un exemple del «storytelling» de Reagan, tret del seu discurs sobre l’estat de la Unió de 1985 : «Dos segles d’història americana ens haurien d’haver ensenyat que res és impossible. Fa deu anys, una jove va fugir del Vietnam amb la seva família. Van arribar als Estats Units sense equipatge i sense parlar ni una paraula d’anglès. La jove va treballar molt i va acabar el batxillerat entre els millors de la seva classe. Al maig d’aquest any, deu anys després de deixar el Vietnam, es graduarà a l’Acadèmia Militar de West Point. Vaig pensar que potser us agradaria conèixer una heroïna americana anomenada Jean Nguyen, que és aquí a la tribuna d’invitats» (gran ovació a la heroina, de tots els representants i senadors dempeus).
