La reacció catalana, que hem sentit, als pressupostos de l’Estat ha estat gairebé unànime: “Són uns pressupostos injustos per a Catalunya”. L’afirmació, encara que sigui molt localista, és encertada. Però penso que aquests pressupostos són criticables per raons molt més profundes. Contenen uns errors importants i un engany. Vegem-ho.
Sé que la confecció d’uns pressupostos en aquests moments no deu haver estat tasca fàcil ni envejable, però, tot i la dificultat, és important no oblidar alguns principis. L’economia espanyola té quatre problemes simultanis als quals cal fer front i que imposen quatre objectius: reduir el dèficit públic, reduir el deute privat, reactivar el consum interior i millorar la competitivitat exterior. Aquests dos últims conduirien a una disminució de l’atur. L’estratègia del Govern que està darrere d’aquests pressupostos és donar prioritat a la reducció del dèficit i deixar per més endavant (2013 …?) Els altres tres objectius. Crec que amb això es comet un error important. Explico per què.
La raó que s’addueix per justificar aquesta prioritat és que la reducció ràpida del dèficit és la condició per trobar en els mercats externs nous recursos per seguir finançant els pressupostos públics i poder fer front als venciments del deute espanyol. “Si no baixem el dèficit”, es diu, “ningú ens ajudarà ni ens prestarà diners, o ho farà a un preu insostenible”. Això és veritat, però només a mitges. La principal condició perquè ens prestin diners és que siguem capaços de retornar-los. I això s’aconsegueix reduint el dèficit, però encara més prenent mesures perquè l’economia torni a créixer i generi els ingressos fiscals que ens ho permetin. Per tant, una política d’ajust que oblida l’objectiu de la reactivació i la competitivitat pot convertir-nos en menys fiables encara. No és estrany que es digui sovint a nivell internacional que el més preocupant de l’economia espanyola no és el seu dèficit públic, sinó el seu nivell d’atur. Jo també ho penso així, i per això elaborar uns pressupostos que redueixin el dèficit, però a canvi d’incrementar més l’atur, crec que és un error.
Algunes conseqüències d’aquest error estratègic:
1. Cal reduir la inversió en infraestructures. El comparteixo, però en escollir quins es retarden cal aplicar un criteri estricte de productivitat. El corredor del Mediterrani ajuda a millorar la competitivitat i les exportacions molt més que segons quins trams d’AVE a la frontera amb Portugal…
2. Les retallades necessàries en despeses públiques s’han de fer en les actuacions que menys penalitzin el consum. La desaparició d’un ajut (compra d’habitatge) o l’augment d’un impost (successions) que afecti les rendes altes no afecta el consum, mentre que sí que afecten les retallades que disminueixen la capacitat de consum de les rendes més baixes.
3. Reduir les partides destinades a estimular l’ocupació, a augmentar les activitats de recerca o donar suport a empreses innovadores i exportadores és seguir enfonsant l’activitat i carregar-se els motors de la recuperació.
Per acabar, l’engany. Es diu que aquesta estratègia és l’única alternativa per tenir finançament dels mercats i per això es concedeix una amnistia fiscal. Per a què servirà? No per el que es diu. Sempre és molt discutible una amnistia, però es podria arribar a entendre’s si els milers de milions d’euros que es permet repatriar i blanquejar, pagant menys de la quarta part del que haurien d’haver pagat en el seu moment i perdonant la multa corresponent, se’ls imposés com a condició subscriure bons de l’Estat a 10 anys i al mateix interès que els bons alemanys. Seria la manera de reduir a zero la prima de risc per a aquests bons, tenir finançament barat a llarg termini i donar així la volta a la pressió dels mercats, que és la que obliga a prendre decisions doloroses. Això podria arribar a justificar l’amnistia. Però l’amnistia és tan generosa que perdona milers de milions d’euros sense exigir cap esforç als seus beneficiaris, que queden lliures de fer el que vulguin amb els diners blanquejats. Ho sento, però em resulta enormement sospitós. Més aviat sembla que s’ha trobat una bona excusa per, al·legant altres objectius, fer alguns favors …
Un comentari