Raimon Obiols: L’apunt del dia/293 (Bona política dolenta)
Bona política dolenta
«El bo, el lleig i el dolent» és una pel·lícula de Sergio Leone considerada, diu Viquipèdia, «un dels màxims cims del spaghetti western» (un subgènere cinematogràfic molt popular en els anys seixanta del segle passat, amb pel·licules que solien ser dirigides per italians i filmades a Espanya).
És una bona pel·lícula dolenta, que va tenir un enorme èxit de públic, i que ha quedat en la memòria popular i en la història del cine. Hi ha contribuït molt la música d’Enio Morricone (admirable compositor), i també els perfils dels protagonistes, interpretats per Clint Eastwood, Lee Van Cleef i Elli Wallach (tres bons mals actors, sigui dit amb el màxim respecte).
George Orwell va escriure un assaig sobre els «bons llibres dolents». L’intrigava el fet que obres que no poden considerar-se com a bona literatura, o que fins i tot es poden jutjar com a literatura francament dolenta, assolien una fama perdurable, mentre altres més bones queien en l’oblit. Definia un «bon llibre dolent» com «el tipus de llibre que no té pretensions literàries però que se segueix llegint quan s’han oblidat obres més valuoses». Considerava que l’exemple suprem del gènere era «La cabana de l’oncle Tom», i acabava el seu article confessant la seva dificultat a l’hora de trobar una explicació al fenomen.
Ahir, a La Vanguardia, Josep Martí Blanch comentava un acte públic a Barcelona de Isabel Díaz Ayuso, i concloïa dient: « la gent que havia anat a comprar fruita va arrencar en estridents aplaudiments. El gènere que es venia a la parada els va satisfer». La presidenta de la Comunitat madrilenya, potser pensa Martí Blanch (jo ho penso, en tot cas), és una «bona política dolenta». Els resultats són a la vista: mentre «a gairebé tot Occident, les grans aglomeracions urbanes funcionen com a illes progressistes», escriu Martí Blanch, Díaz Ayuso «va demostrar perquè Madrid funciona diferent. Un discurs petri, fàcil, senzill, que es munta com a peces d’un puzle infantil. Directe a l’estómac, però fent creure que abans circula per la raó».
Jo no sabria trobar una explicació al fet inqüestionable, i una mica misteriós, dels «bons films dolents» i dels «bons llibres dolents». Ignoro si Díaz Ayuso restarà en la nostra memòria, si «matarà al senyor Feijóo per a substituir-lo», com es demana Martí Blanch, o si passarà a l’oblit, com la seva antecessora, que fou filmada robant en un supermercat.
Però sí que em sembla saber què explica avui el seu èxit, que espero momentani. És la seva desimboltura de bona mala actriu (que la feu posar de mater dolorosa en plena pandèmia, un cas extrem de barra) i, sobretot, la seva capacitat per a excitar sentiments d’identitat hostils. Bona política dolenta.
_____________________
