Raimon Obiols: L’apunt del dia/290 (Estratègia i tàctica de les dretes espanyoles)

Estratègia i tàctica de les dretes espanyoles

4 de desembre de 2023

Aquest novembre les dretes espanyoles han batut el seu rècord de violència verbal d’ençà  del final de la dictadura. L’us salvatge de la paraula  ha fet un retorn ràpid i espectacular en els seus rengles. Com a resultat, respirem una atmosfera política cada vegada més carregada de violència retòrica, i han saltat guspires de violència física.

Des de la Transició (que tingué més morts dels que en general s’admet), havíem tingut, amb alts i baixos, un llarg període de conflictes polítics d’una violència relativament escassa, reduïda. Hem patit, es pot replicar, terrorismes de signe divers, que han deixat molt dolor, moltes víctimes. Però en bona mesura han estat fenòmens «exògens»  a la vida política. No sé que hauria estat de nosaltres si haguéssim viscut el nivell de violència política «endògena»  dels Estats Units, o el de França (on la crisi dels «gilets jaunes» es va saldar amb una vintena de morts). Durant quatre dècades, el record de la Guerra Civil i del franquisme ha estat a Espanya un poderós factor dissuasiu de la violència política. Ha estat un element d’estabilització.

Ara això sembla acabar-se:  la temperatura verbal de la política espanyola ha pujat ràpidament; i està quasi arribant al punt  d’ebullició. La violència de les paraules i la  violència física, ben entès, no són el mateix.  La primera pot funcionar com a exutori, derivatiu o vàlvula d’escapament: desfogar-se amb un bon renec, o amb un bon insult,  evita  trompades i salva vides. És millor que corri la saliva que la sang.  Però hem de ser conscients  del lligam quasi orgànic que uneix la violència immaterial  i la material. Si la primera s’estén i es generalitza, es fàcil que la segona acabi  arribant. 

Ara apareixen petits grups exasperats que identifiquen  la força i el conflicte amb la violència. Aquesta confusió és fatal, i significa un greu perill per a la democràcia que,  entre altres coses, consisteix precisament en mantenir separats aquests tres conceptes.  Sempre hi haurà gent (poca, per sort) que creurà en el lema del grup «Noviembre Nacional»: «La vida es lucha y la paz solo un accidente» (frase d’un anònim «plumilla» de Franco).  Cal estar previnguts sobre aquest fet,  però no ens ha d’enganyar. Aquest no és el principal risc de la situació actual.   

El principal perill el representa l’estratègia general d’unes dretes que banalitzen i usen una  violència verbal  que estimula i dona coartades a la violència física,  i i fins i tot pot arribar a reclamar-la. A vegades  és una estratègia inconscient, fruit de les passions del moment. Però no sempre és així. El segle XX ens va ensenyar fins a quin punt  la violència intel·lectual i política d’unes estratègies conscients i  deliberades  podia  generar immenses tragèdies. Totes les massacres tenen el seu origen en processos mentals. 

Allò que ens ha d’alertar més de les dretes radicals d’avui, a Espanya i al món, és el seu us instrumental de la violència verbal com a arma estratègica d’amenaça, de pressió i d’assetjament. Pretenen amb ella agregar  i mobilitzar un moviment propi, i dividir  i desmobilitzar als adversaris.  Aquesta és l’estratègia. 

I la tàctica? La tàctica, de moment,  és l’agitació permanent i la fulminació per l‘insult, que pretén matar tota contradicció. N’hi ha prou amb  la simple violència de la imprecació, de l’execració infamant, de l’anatema. Tots delinqüents! Tots traidors!

Ahir, a  la manifestació del PP a Madrid (unes 8.000 persones segons la delegació del govern, 15.000 segons els organitzadors), les pancartes i els crits deien: «Sánchez traidor y mentiroso», «democracia sí, dictadura no», «Amnistia igual a golpe de estado», «Puigdemont a prisión», «no es un socialista, es un terrorista», etc. Els discursos parlaren de «chantaje», «bochorno», «humillación», etc. 

La meva impressió (subjecta a les necessàries revisions en funció de com vagin les coses), és que la tàctica de mobilització negativa  permanent de les dretes  espanyoles les porta a un cul-de-sac, i que per tant s’esgotarà i fracassarà (víctima de la «síndrome de la Meridiana»). En canvi, la seva estratègia  combinada és temible ( i poden canviar de tàctica). Conclusió: no val a badar.