Raimon Obiols: L’apunt del dia/289 (Gaza: no acceptar l’inacceptable)
Gaza: no acceptar l’inacceptable
21 de novembre de 2023
«Un cop més, la tragèdia d’una petita província de l’Orient Mitjà (aproximadament de la mida del país de Gal·les o de tres departaments francesos) ha desencadenat brots de passió arreu del món, sacsejant governs, desorientant els partits, trasbalsant les polítiques. Es tracta d’aquesta petita terra palestina, difícil d’habitar i conrear, que només la imaginació d’uns nòmades famolencs podia considerar “la terra on corre la llet i la mel”, i on una gran part de la humanitat hi ha trobat el seu Déu, les seves idees, tot el que ordenava la seva vida, els seus costums, els seus amors i els seus odis»…
Podria haver estat escrit avui mateix, però és l’inici d’un llibre de 1967, Israël et le refus arabe, de Maxime Rodinson, un savi historiador orientalista, especialista de l’Islam et de les civilitzacions àrabs, i «marxista independent».
El llibre de Rodinson era un advertiment: «Israel es trobarà davant el dilema que alguns li han predit. Com mantenir les terres àrabs conquerides sota el propi domini? O l’estat és democràtic, i en aquest cas els àrabs aviat seran majoritaris, i el somni d’un estat jueu s’acabarà; o els àrabs seran tractats com a ciutadans de segona classe, i s’instituirà legalment la discriminació, fins al punt de practicar una política semblant a la de Sud-àfrica (…) Una guerra revolucionària lliurada contra Israel per comandos palestins amb el suport més o menys declarat de certs estats àrabs és sens dubte possible».
Alertava també Rodinson contra «les visions maniquees» del conflicte. Insistia en la necessitat de «lucidesa, anàlisi matisada dels fets, consciència del caràcter multiforme i contradictori de la realitat, necessitat de distingir a cada instant entre les representacions ideològiques, els elements de base racional i les extrapolacions, les deformacions”.
És trist que una bona part de les discussions actuals sobre el conflicte Israel-Palestina se centri en qui té raó i qui està equivocat, amb les divisions i baralles corresponents, en comptes de centrar-se en les possibles solucions per tal d’aturar la tragèdia i fer més viable un futur en què tots els habitants de la «petita terra palestina» puguin viure en pau.
«Si hi ha dos grups ètnics al mateix país» escrivia Rodinson fa més de mig segle, «per tal d’impedir el perill de dominació de l’un sobre l’altre, aquests dos grups han d’estar representats com a comunitats distintes a nivell polític, i s’ha d’acordar a cada un el dret de defensar els seus interessos i aspiracions».
És impossible refutar-ho. I malgrat tot, la història de la regió ha vist com es repetien les guerres periòdiques i com s’enterraven successius plans de pau, processos de negociació, acords parcials. «És fàcil caure en el pessimisme», ha escrit Carl Bildt, «sembla que tot s’ha intentat, i res sembla haver funcionat». Però Bildt, que va ser cap de govern i ministre d’exteriors de Suècia, afirma també una cosa indiscutible: «Renunciar a la diplomàcia seria acceptar l’inacceptable: la guerra eterna».
