Raimon Obiols: L’apunt del dia/286 (Els de primer de batxillerat i la política)

Els de primer de batxillerat i la política

28 de novembre de 2023

A X- Twitter, Jordi Muñoz, que és el director del Centre d’estudis d’opinió (CEO), deia ahir: «Si et trobes pensant que els xiquets d’avui no tenen el nivell, ni el respecte ni l’interès per les coses que els de la “teva època”, no estàs sol: fa mil·lenis que es diu el mateix. I probablement t’equivoques». Remetia a un  article de la revista Science que cita el poeta Horaci i altres autors més antics encara, i sosté que «des d’almenys el 624 aC, la gent ha lamentat el declivi de la generació actual de joves en relació amb les generacions anteriors».

Això em tranquil·litza, però no del tot, i voldria explicar el perquè.

 El món d’avui és més vell que el d’ahir. Cada any que passa, el món és un any més vell.  La qüestió que m’angunieja és si  els joves d’avui són més vells que els joves d’ahir.  Blaise Pascal va escriure: “Aquells que anomenem els antics eren en realitat nous en tots els aspectes, van representar la infantesa dels homes; però com que al seu coneixement hem afegit l’experiència dels segles que els van seguir, és en nosaltres on podem trobar aquesta antiguitat que venerem en els altres”. I Pascal citava a  Descartes: «El  món és més vell ara que abans, i tenim una major experiència de les coses». 

Ara bé: aquesta «experiència dels segles», que ens molts terrenys acumulem efectivament els humans (a fi de bé, en moltíssims aspectes), és transmissible en el terreny de la política? M’ho demano amb inquietud.  Poc després de llegir  a X-Twitter el missatge circumspecte de Jordi Muñoz, rebia pel mateix conducte el fil d’un professor, que després ha esborrat (diu que «pel rebombori que ha causat»). Deia el següent: 

«Avui, dins de l’optativa de Ciutadania, Política i Dret, els meus alumnes de 1r de batxillerat m’han hagut de dir si aquests personatges eren de dretes o d’esquerres: 

“Quan l’hem corregit entre tots he pogut constatar algunes coses:

«1: L’únic personage de la llista que era conegut per absolutament tots els alumnes era Hitler; 2: Molts noms els sonaven, com Marx o Mussolini, però la majoria no els sabien situar en la dreta o en l’esquerra; 3: La historia mundial del segle XX és un misteri per a molts d’ells. Tot i que coneixien la revolució russa i la Guerra del Vietnam, no les han pogut situar temporalment dins del segle XX; 4: Una noia ha observat, amb encert, que hi ha molts més homes que dones a la lista. La sorpresa, però, ha estat veure que es pensaven que Durruti era una dona perqué es diu Buenaventura; 5: I parlant de les dones de la llista, cap alumne no les coneixia. Ni una. Ni tan sols Margaret Thatcher o Maria Antonieta. Cap; 6: M’han preguntat, amb sinceritat i bona fe, si el comunisme és de dretes o d’esquerres; 7 i últim: són un bon grup amb ganes d’aprendre i jo a la seva edat tampoc sabia gaires coses». 

Potser el professor exagerava. No sabria dir-ho. Que aquests nois i noies aprendran moltes coses, no en tinc cap  dubte. En tenen ganes i  necessitat, com ens  passà als meus coetanis i a mi quan teníem la seva edat. La qüestió que em preocupa és què aprendran de cara a jutjar i actuar en l’àmbit polític. Perquè si no en fan, de política, si la deixen als millors de cada casa,  que no els hi passi res. 

Ja ho deia Antonio Machado:  «La política, señores -sigue hablando Mairena-, es una actividad importantísima… Yo no os aconsejaré nunca el apoliticismo, sino, en último término, el desdeño de la política mala que hacen trepadores y cucañistas, sin otro propósito que el de obtener ganancia y colocar parientes. Vosotros debéis hacer política, aunque otra cosa os digan los que pretenden hacerla sin vosotros, y, naturalmente, contra vosotros». 

P. S.- En acabar el batxillerat, em vaig apuntar, una mica a ull, al Moviment Socialista de Catalunya (1). Tenia disset anys, i si els tingués ara, em sembla que tornaria a fer el mateix. Com aleshores, les alternatives que avui es presenten no són infinites. Hi ha quatre o cinc  opcions més  menys independentistes, però em sembla que els seus objectius són divisius (valgui la redundància) i  completament il·lusoris. També em semblen estrictament imaginàries  les opcions de signe assimilista. El futur no està escrit, però els més joves d’avui no veuran ni una Catalunya independent, ni una Catalunya submisa o sotmesa.  L’esquerra que pot semblar més «guai» als més joves és la identitària, però la trobo excessivament centrada en  el victimisme de les petites diferències; em sembla narcisista, complicada, laberíntica i divisiva (1). Essent, com era als disset anys, partidari del bé comú i de contribuir als progressos concrets i tangibles en matèria de llibertat, igualtat i amistat, si fos un adolescent d’avui probablement giraria els ulls cap a la tribu socialista. Qui sap què faran els infants i adolescents d’avui i de demà. Tant de bò no els contaminin massa els adults, amb els seus factors artificials de divisió, els seus sectarismes, la seva «gramática  parda», les seves travetes, els seus escàndols. 

_________________

(1) El Moviment Socialista de Catalunya, que jugà un paper de primer ordre en l’antifranquisme i la recuperació de la democràcia, té una tristíssima, per minsa, entrada a Viquipèdia. El biaix polític de Viquipèdia, tan admirable en tants aspectes, és desmesurat fins al ridícul.  Per no parlar de les petites maldats interpretatives, unes dades: l’article sobre la CUP té una extensió de 13.054 paraules, i la del PSC  és de menys d’una quarta part (3.086 paraules). Per sort, l’opció de l’electorat no és la de Viquipèdia;  però la nostra enciclopèdia nacional hauria de guardar mínimament les proporcions, si no vol instal·lar-se per sistema en la tendenciositat política (un «Pus parl’en cathala, Deu li’n don Gloria» del segle XXI).

(2) Al web del  Partit demòcrata del EUA es poden trobar, segons Mark Lilla, 17 apartats  tallats a mida per a distints grups i comunitats: les dones, els hispans, els de color, els americans ètnics d’orígen europeu, la comunitat LGBTQt, els amerindis, els americans d’origen asiàtic, els originaris de les illes del Pacífic. «Sembla que hagis aterrat per error a la web del govern libanès», diu Lilla.