Raimon Obiols: L’apunt del dia/262 (La memòria i l’oblit)

La memòria i l’oblit

21 d’octubre de 2023

El filòsof francès Paul Ricoeur, que va dedicar un dels seus llibres majors als temes de la memòria, la història i l’oblit, deia  que li torbava «l’inquietant espectacle que donen l’excés de memòria ací,  l’excés d’ oblit allà». Reclamava com a gran tema cívic, «enfront dels abusos de la memòria i de l’oblit», una «política de memòria justa». 

Em demano a vegades, quan em llevo amb el peu esquerre, si no es tracta d’un combat perdut. Les experiències passades, sobretot quan són desagradables, tendeixen  a arxivar-se bastant ràpidament en el record dels pobles.  Es podria dir que la memòria col·lectiva té poca memòria, tret de les minories que miren de preservar-la. 

Nascut el 1940, vaig començar a prendre consciència política a mitjans dels anys 50. Ni al carrer, ni a l’escola, ni en el moviment estudiantil a la universitat, ni al Moviment Socialista de Catalunya al que vaig afiliar-me el 1957, es parlava gairebé mai de la guerra civil, tret d’ocasions escasses, malgrat ser relativament recent i  amb pèssims efectes ben visibles. Als adolescents de la meva generació, la guerra civil ens semblava una cosa absolutament remota. Això no vol dir, naturalment, que la memòria fos definitivament extingida, sobretot perquè moltes de les arrels del conflicte seguien vives, iguals o transmutades. Memòria i oblit es combinaven. 

L’historiador italià Luciano Canfora (de tesis discutibles però sovint fulgurants) interpreta en clau de desmemòria col·lectiva el fet que Giorgia Meloni governi avui Itàlia: «L’enfrontament  civil i la violència esquadrista (1921-1922) ja havien caigut en l’oblit deu anys després, en l’eufòria massiva pel desè aniversari del règim». Després, al llarg dels anys, els hereus d’aquell  règim, primer a les catacumbes i després “marginals”, per dir-ho com Meloni (1),  han aconseguit  guanyar-se una aura de capdavanters del patriotisme, tot i «haver portat la seva pàtria a la ruïna». També a Espanya una similar paràbola temporal  ha dut a la resurgència d’una força neofranquista o postfranquista. 

Canfora diu que aquest és un problema històric significatiu, que «es refereix al funcionament mateix de la memòria col·lectiva considerat en el seu desenvolupament temporal: com la memòria i l’oblit s’entrellacen i es transfiguren. Les experiències prèvies, sobretot si tenen una certa durada, van passant a formar part d’un cúmul de consciència que es barreja amb noves experiències, de vegades transfigurant i fins i tot mitificant les anteriors». 

_________________

(1) En la seva presentació al Senat, i després a la Cambra dels diputats, l’actual presidenta del Govern, Giorgia Meloni,  va declarar: «Vinc d’una història política que sovint ha quedat relegada als marges de la història republicana».

__________________

Paul Ricoeur, La mémoire, l’histoire, l’oubli

Luciano Canfora, Sovranità limitata