S’ha de llegir l’estudi de Xavier Martínez-Celorrio, («Las diferencias entre gobiernos de izquierdas y de derechas ante la educación española, 1982-2023»), que ha publicat la Fundació Campalans. Amb un conjunt de dades oficials, l’estudi demostra una realitat irrefutable: quan governa l’esquerra, la despesa pública en educació puja. En canvi, quan governa la dreta, baixa.
Durant el mandato d’Aznar, l’educació va perdre 11.302 milions d’euros; en el de Rajoy, 33.350 millones. Si s’hi afegeix la inflació, la quantitat total seria de 57.866 milions, una xifra semblant al pressupost actual d’un any. Impressiona.
Ahir l’autor (@xaviermcelorrio), va fer un fil a X-Twitter, on resumia les conclusions del seu estudi en aquests 10 punts:
1/ El PP no conserva mai el % de PIB educatiu que deixen els governs socialistes.
–Felipe González deixà un 4,64%, Aznar un 4,47% però en ple boom del maó; –Zapatero deixà un 4,76% vs. 4,21 que ens deixà Rajoy. La factura del PP per retallar-lo és de 44.652 milions corrents.
2/ amb inflació, avui serien 57.866 milions. Cada any que governa el PP, l’educació perd 3.875 milions. Aznar va eludir invertir 18.370 milions d’avui. Així enfonsà la LOGSE, no baixà els ratios, no creà places de FP i l’abandó prematur arribà al 32,2%, el seu màxim històric.
3/ Per tal d’ocultar la desinversió, Aznar fixà el “frame” d’atacar sense pietat l’educació pública com un “fracàs”:
Rajoy deixà d’invertir 33.350 milions durant el mandat de l’austeritat (2012-2018). Amb la inflació pugen a 39.496 milions d’avui.
Però la bandera ho tapa tot…
4/ Entre 2012-2018 Rajoy retallà 2,7 vegades més que la mitjana europea en educació primària i secundària i fins 7,2 vegades més en terciària universitària. El contrari de Portugal que va tenir govern conservador entre 2012-2015. No totes les dretes són igual. Però el PP es únic.
5/ ¿Quins tres efectes tenen les polítiques educatives del PP?
EFECTE 1: trenquen la tendència positiva de les lleis anteriors. La LOE va estar vigent 7 cursos (2007-08 fins a 2013-14). Els seus èxits:
a) universalitzà l’etapa 3-6 amb una rendabilitat posterior 4 vegades major que el seu cost; b) Amb la LOE l’alumnat resilient a PISA (baixa renda familiar però amb alts resultats) passa del 17,6% el 2006 fins a 24,8% el 2015; c) elevà 12 punts la capacitat lectora de l’alumnat amb rendes més baixes i 8 punts entre els de classe mitja i alta; d) aumentà 6 punts la taxa de graduats ESO, va fer arribar la taxa post-obligatòria fins al 74% i reduí la taxa d’abandó quasi 10 punts entre 2008 (31,7%) i 2014 (21,9%).
Derogar la LOE va ser una decisió ideològica i partidista nefasta. Vam perdre una dècada.
6/ EFECTE 2: augmenta la privatització i la despesa familiar privada. Menys impostos, però per a que les families paguin un 25,6% més a les CCAA governades sempre pel PP entre 2010-2018, per un 12% més en CCAA nacionalistes i un 7,6% a les CCAA sempre socialistes en aquests anys.
7/ Menor despesa pública però més recursos a la privada: entre 2011-2018 la despesa en concerts augmentà un 9,7% mentre es retallà un 13,8% la despesa/alumne de la xarxa pública. El 2017 España i Xiile lideren la major despesa privada en educació bàsica i batxillerat: 16%. Mitjana OCDE: 9%.
8/ EFECTE 3: augmenten la segregació escolar i la regresivitat de la despesa educativa. Entre 2013-17 FEDEA constata una redistribució inversa de la despesa educativa pública que arriba a las famílies: el quintil més pobre va perdre un 25,28% i els de major renda van rebre un 14% més.
9/ ¿Per a qui governa el PP en educació? FEDEA constata que amb Rajoy es va reduir l’efecte redistributiu de la despesa educativa un 39% en benefici de les families més acomodadas, sense tenir en compte la titularitat pública o privada. O sigui, pitjor.
10/ En resum, el PP segueix un model segregador, classista i gens meritocràtic. Amb contra-reformes ideológiques i ineficaces. La factura histórica de 57.866 milions no invertits es el veritable llast. No l’esforç de l’alumnat. Ja n’hi ha prou de fer de l’educació un Sísif etern. Mentre el PP no assumeixi l’educació pública com un tresor nacional que cal preservar sense retallades i no se sumi a un pacte d’Estat, anirem regular. Espanya podria ser una potència educativa i un país més igualitari, culte i meritocràtic, però no per sota del 5% del PIB educatiu.
