Raimon Obiols: L’apunt del dia/246 (Voteu-nos, que estem molt enfadats)

Voteu-nos, que estem molt enfadats

 4 d’octubre de 2023

.

L’aparició de dos nous grups polítics impulsats per antics càrrecs i mentors de Ciudadanos  sembla donar la raó als que deien que la causa dels seus mals va ser la seva ambigüitat inicial, entre un perfil «liberal» i un «socialdemòcrata». En el segon congrés de Cs, l’any 2007, s’ imposà una esmena al text «ideològic» del partit, preparada per Francesc de Carreras (l’«esmena  Carreras») , on es deia que «l’ ideari básic del partit es nodreix del liberalisme progressista i del socialisme democràtic».

I, en efecte, el grup Nexo, promogut per Edmundo Bal, es proclama «liberal», mentre el grup «La Tercera España» (nom rimbombant, amb excés de fanfàrria), auspiciat per Carreras, Andrés Trapiello i alguns intel·lectuals i ex-membres de Cs, es presenta com l’embrió d’un partit «socialdemòcrata de centreesquerra».

Però jo crec que els problemes han vingut sobretot d’una altra causa: l’èmfasi identitari de totes aquestes temptatives. Des de la mateixa prehistòria de les successives provatures «liberals» i/o «socialdemòcrates» (el llançament de Ciutadans i d’UPyD), fins ara mateix, el seu fonament constant ha estat el recurs emotiu a l’espanyolisme i la contravenció oberta de la definició que del terme «liberal» donen els diccionaris («generós o que obra amb liberalitat; comprensiu, respectuós i tolerant amb les idees i els modes de vida diferents dels propis»). Al llarg dels anys, han practicat tota mena de vergassades i xurriacades retòriques contra els nacionalistes catalans i bascos, i han exonerat el nacionalisme espanyol. Amb un destí indefectible: la Plaza de Colón.

Allò que els ha caracteritzat  és la política de  confrontació i polarització de les identitats col·lectives.  UPyD es va presentar com «l’únic partit que defensa Espanya»; en el text fundacional de«La Tercera España» s’alerta que «el país es trova a la vora de la implosió»; Edmundo Bal acaba d’assegurar que «l’amnistia destruirà Espanya»; i així sempre. És la retòrica del guanyar vots per la via de l’alarma i la irritació identitàries. Voteu-nos (contra els que pretenen «destruir Espanya»), perquè estem molt enfadats. 

 “Digueu-me ingenu», escrivia ahir Javier Melero, «però alguna cosa em diu que la recerca de moderació i grans consensos no casa gaire amb la virulència hiperbòlica que és marca de la casa des dels temps de Rosa Díez i Albert Rivera». Es pot compartir l’opinió de Melero: «És el drama etern d’aquests partits d’intel·lectuals sobrerepresentats als mitjans de comunicació. No alleugen la política de blocs i contribueixen a la fragmentació. Contribueixen a cohesionar l’independentisme».

L’aparició d’aquests dos nous grups, d’avenir incert, sembla reblar la mort definitiva de Ciudadanos. Sorprèn la desimboltura amb la que els seus impulsors es desprenen d’un passat del que són notoris i eminents corresponsables. A Edmundo Bal l’entrevistaren fa poc, i es va exclamar: «Ciudadanos és un cadàver. Ciudadanos no existeix. Ciudadanos és el no-res (…) No parlaré de Ciudadanos mai més. És el passat. El final ha estat patètic, ho dic així de clar».

_________________

Sobre la gènesi de Cs, veure també:

Raimon Obiols: Garicano, Ciudadanos, guies gastronòmiques