Raimon Obiols: L’apunt del dia/230 (El desastre a la cantonada)
El desastre a la cantonada
18 de setembre de 2023
«Quanta set de desastre!», recordo que es va exclamar Enric Juliana, no sé si en un article o en una piulada, el desembre de 2018, en els moments àlgids del Procés i del Contraprocés. Catalunya era aleshores plena d’estelades i de llaços grocs; i havia sorgit, amb recíproca contundència, la rèplica de «la España de la balcones». Uns reclamaven l’aplicació d’un 155 indefinit a Catalunya; els altres cridaven a foc.
Aquells dies de finals del 2018, Pablo Casado, aleshores al front del PP, deia que Quim Torra, aleshores President de la Generalitat, era «un senyor que el que vol és un vessament de sang, una guerra civil a Catalunya». Quim Torra havia exalçat la unilateralitat en un discurs a Brussel·les: «No hi ha marxa enrere mai en el camí cap a la llibertat. Els eslovens ho van tenir clar. Van decidir determinar-se i van decidir tirar endavant, amb totes les conseqüències i fins aconseguir-ho. Fem com ells. Proposem-nos-ho, que no hi ha marxa enrere i estem disposats a tot per viure lliures». Després començà un dejuni de 48 hores al monestir de Montserrat. Casado el titllà per tres vegades de «desequilibrat» («se l’ha de cessar ja») i Torra va decidir querellar-se contra ell als tribunals.
Si recordo això, no és principalment per fer notar que Casado i Torra ja no són a primera línia, diria que per sort. És per indicar que la situació d’avui és millor que la de fa cinc anys, i que no ens han d’impressionar en excés les declaracions i convocatòries d’aquest setembre de 2023 al fil de les negociacions d’investidura. També ho faig per recordar-nos, a tots plegats, que la possibilitat de desastre no ha desaparegut, almenys del tot.
Fa cinc anys, eren molts els que cridaven a sometent, i pocs al diàleg. L’historiador Xosé Núñez-Seixas va descriure aquella situació en una entrevista: «El problema és que en una època de profusió de banderes, en això que alguns anomenen l’Espanya dels balcons, que esperem que no es converteixi en l’Espanya dels Balcans, es difícil que prosperin propostes mitjanament raonables de diàleg, de cercar un major consens entorn d’identitats híbrides. Crec que s’han quedat en una certa terra de ningú. Sobretot em sorprèn la manca d’audàcia teòrica, d’idees, d’imaginació. Tots estan buscant un futur en el passat».
Anys després, les tornes han canviat. Quasi no hi ha banderes als balcons, els llaços grocs han desaparegut, els fronts estàn més tranquils. S’han obert noves oportunitats de diàleg, de millora. A alguns, això no els hi agrada, volen reencendre el conflicte i ho fan estentòriament, a banda i banda: «Se rompe España», «independència o res», «amnistia es traición», etc. Ha aparegut de nou, de manera volguda o instintiva, la «set de desastre».
El desenllaç és incert. En situacions com l’actual, no saps si la respiració col·lectiva s’asserenarà o s’accelerarà. A vegades, després d’anys tranquils, apareixen ganes de gresca, de batalla, com en una mena de cicle biològic: el diari Le Monde, dos mesos abans de l’esclat del Maig 68, publicà un recordat article que es titulava «França s’avorreix» («Quan la France s’ennuie»).
A vegades, és a l’inrevés: després d’un període de convulsió creix la necessitat i la voluntat de transacció, d’acords. El vot del passat 23 de juliol ha fet sentir una veu majoritària nítidament partidària d’una entesa. És una voluntat que ha de ser respectada per coherència democràtica, i també perquè el desastre no és una fanfarronada. És una realitat perfectament possible, que espera a la cantonada si els acords no arriben.
