Raimon Obiols: L’apunt del dia/217 (Un avís banal: «La llança no passa»)
Un avís banal: «La llança no passa»
5 de setembre de 2023
En poques ocasions havia tingut, com ara, el sentiment de viure un moment tan políticament determinant. Les converses i discussions, les sorpreses i exabruptes, els acords i desacords que es produeixen en aquestes setmanes que portaran a l’èxit o al fracàs de les negociacions d’iinvestidura, marcaran el nostre futur profundament i durant anys. Potser mai com ara havia tingut una sensació tan contradictòria, paradoxal: la de ser davant d’una gran oportunitat i d’un gran risc.
Es van succeint les preses de posició. Ahir n’hi va haver algunes que em van semblar interessants. En el camp socialista, Pedro Sánchez va apel·lar a «no repetir els errors del passat» i a «deixar enrere definitivament la fractura del 2017», i José Montilla va donar parers que em van semblar encertats. Entre els que donaren suport al Procés, Andreu Mas-Colell va declarar que “Catalunya ha d’entendre’s amb l’esquerra espanyola”, i Toni Soler, reconeixent que «costa dir-ho en veu alta», proposà «una negociació dificil» en tres àmbits: «el poder, els recursos i els símbols».
Si em demanessin la meva opinió, em limitaria simplement a fer notar dues coses: per parlar, cal abaixar les armes (evitar el record o la repetició d’oprobis); i per arribar a acords, cal concentrar-se en objectius viables (evitar els impossibles). És una recomanació banal, ho reconec; però potser un avís imprescindible.
L’Ernest Lluch llegia quasi cada dia el diccionari etimològic de Joan Coromines, una obra monumental, interessantíssima, molt entretinguda. Li divertien especialment els seus comentaris informals i en citava un, que conté un consell polític pertinent, de cara a la situació actual. A la veu cantó [costat], es llegeix aquesta nota:
« – ’La llança no passa, missenyor!’ – Doncs posa-la de cantó!”, de El castell dels Tres Dragons d’en Pitarra. Dit a casa irònicament quan algú de la família no se’n sortia amb un problema de fàcil solució”.
Aquest diàleg pitarresc, jo també l’havia escoltat a casa, de petit. Recordant-lo ara, no estic suggerint que l’encaix Catalunya-Espanya sigui «de fàcil solució». Dic simplement que, si hi ha algun camí de solució, aquest passa per inclinar les llances.
P. S.- En una altra de les seves notes, Coromines diu que Lluís Nicolau d’Olwer «morí a l’exili per ensenyar a la gent hispana la passió de Catalunya “entre la voluntat d’unió i la impossibilitat d’amalgama”». Unió inesquivable, amalgama impossible. Aquest és el nostre indefectible camp de joc.
