Per “populisme” em refereixo, d’una banda, a la representació política que alguns partits, d’esquerra i de dreta, s’atribueixen; d’altra banda, a les polítiques que prometen. Declaren representar al “poble” -un conjunt heterogeni però tot ell sotmès a una “casta“. Pel que fa a les polítiques que proposen, no atenen mai a les seves conseqüències. Tampoc als mitjans per atendre-les: tot depèn d’una “voluntat política” per a la qual suposadament no hi ha restriccions.
Els seus orígens es troben en el moviment dels naródniki, revolucionaris de classe mitjana i mitjana-alta que van pretendre mobilitzar a la pagesia russa en les dècades de 1860 i 1870. Estratègies semblants han estat utilitzades amb freqüència. Marx va analitzar magistralment un moviment populista: el cop d’Estat de Lluís Bonaparte a França: “un personatge mediocre i grotesc” convertit en un salvador del poble. Els teòrics italians de finals del segle 19 i començaments del 20, precursors del feixisme, van utilitzar la divisió casta / poble per anar-la progressivament derivant cap a una teoria del “cabdillatge” -un duce que enllaçava directament amb el poble, per sobre d’un sistema i unes elits corruptes. El “cabdillatge” i el populisme han estat freqüents en la política llatinoamericana, un exemple n’és avui Nicolás Maduro. També als Estats Units, sobretot entre 1890 i 1930 – ara Donald Trump constitueix un cas extraordinari de populisme pel seu atac al “sistema“, l’establishment, i per unes polítiques basades en la xenofòbia, el racisme i el proteccionisme.
Avui dia els populismes, tant pel que diuen representar com per les polítiques que ofereixen, s’han multiplicat. Ha succeït a l’Europa de les democràcies tradicionals i “virtuoses”: a la Finlàndia dels Veritables Finlandesos, a la Dinamarca del Partit Popular Danès (PPD), a l’Holanda del Partit per la Llibertat (VVD), a la França del Front Nacional de Marine Le Pen, a l’Anglaterra del triomf del Brexit. És també el que alimenta el discurs dicotòmic de “casta” i “poble” a la Itàlia de Beppe Grillo i el Moviment 5 estrelles, així com a l’Espanya de Podemos – on Pablo Iglesias ha declarat, per exemple, que ell és com Donald Trump només que d’esquerres, després d’haver afirmat que la diferència entre esquerra i dreta havia desaparegut.
El populisme és difícilment compatible amb la democràcia. Els representants elegits es presenten com a membres més de “la casta“. El vincle directe entre governants i “poble” s’exercita mitjançant plebiscits i referèndums -un instrument polític manipulable com pocs. Els organismes intermedis interfereixen en aquest vincle – els parlaments, els congressos dels partits, els òrgans judicials i els mitjans de comunicació independents. En les seves dues primeres setmanes de mandat, Trump ha subvertit a jutges i mitjans d’informació contraposant-los al “poble” i dirigint-se directament als ciutadans. S’ignora el que sabem des de fa més de dos segles – que en societats grans i complexes, amb interessos molt heterogenis, l’única democràcia possible és la democràcia representativa, amb pesos i contrapesos entre els diferents poders, i que la “democràcia directa” s’oposa a qualsevol contingut deliberatiu de la democràcia. Que els mandats imperatius i la revocació immediata dels representants i dels governants són contraris als interessos dels ciutadans: les condicions inicials solen canviar i no ajustar les polítiques pot ser nefast. Que per tot això, els representants sempre han de de donar compte de les seves decisions, de qualsevol canvi en les seves promeses, i sotmetre al veredicte dels ciutadans en les eleccions. L’atac a la democràcia representativa, acompanyat del populisme, és una amenaça real a les llibertats.
La por és la base política dels populismes. La globalització pot generar aquesta por al si dels sectors més vulnerables a una internacionalització de les economies. Per això els populistes els ofereixen aixecar barreres proteccionistes – tot el que Fernando Henrique Cardoso ha qualificat com “utopies regressives“. Tornar a aixecar els murs que van mantenir al subdesenvolupament als països pobres, impedint les seves exportacions competitives. Al llarg de molts anys, suprimir aquestes barreres va ser un objectiu de la socialdemocràcia. No pot apartar-se d’aquest camí, la qual cosa no vol dir acceptar una desregulació dels mercats de productes i de capital que s’imposi a la política democràtica. Mitjançant els Estats de Benestar s’han protegit els sectors danyats per aquesta globalització creixent. Ha existit una associació molt forta, amb evidència aclaparadora, entre despesa social i internacionalització de les economies.
Però el disseny de l’Estat de Benestar ha de ser avui reformulat: no pot passar a ser un instrument per finançar el consum dels grups d’ingressos alts; s’ha de definir millor què s’entén per “igualtat“, com eliminar discriminacions socials, com eradicar la “necessitat“, com generar oportunitats que evitin trampes socials de les que no és possible sortir-se’n. Cal aclarir prioritats. I la distribució no pot bloquejar el creixement del benestar de tots.
Els socialdemòcrates tenen molts deures per fer. Es parla molt de “la crisi de la socialdemocràcia” -avui ha raons per fer-ho. Si atenem a les 17 democràcies més assentades d’Europa *, entre les últimes eleccions celebrades abans de l’inici de la crisi el 2008 i les últimes (en 2015 o 2016) la mitjana del vot dels partits socialdemòcrates ha caigut d’un 28,2% del vot a un 21,9%, més de sis punts, mentre que el dels partits de la dreta ha passat de 31,3% a 27,1%, és a dir més de quatre – en bona part afectats per l’auge de un populisme xenòfob i reaccionari **. Les diferències nacionals són rellevants: a l’esquerra, davant la pèrdua d’un 85,6% dels seus votants pel PASOK a Grècia, una pujada d’un 17% del PvdA a Holanda; a la dreta, una caiguda del 53,8% en el cas del Popolo della Libertá a Itàlia, enfront d’un augment del 90,1% del vot de Høyre, el partit conservador a Noruega. A vegades han caigut conjuntament els principals partits d’esquerra i dreta (a Grècia el vot conjunt va baixar de 76,6 al 34,4%, a Itàlia, de 84,3 al 47%; a Espanya, de 83,4 a 55, 6%). I excepcionalment van pujar tots dos, com a Alemanya (de 56,8 al 67,2%).
Europa és el regne de les coalicions i els socialdemòcrates estan en el govern de nou d’aquests 17 països -en sis ho presideixen. Una altra cosa és el que fan en el govern: la singularitat de les seves polítiques està molt desgastada i els hi resulta imprescindible replantejar-se-les com van fer després de 1945 i en els anys 60. Guiats per la igualtat, que representa la seva permanent senya d’identitat, i donant prioritat a seva negació extrema: la pobresa i la necessitat en que viuen els sectors més castigats per la desigualtat, potser el major cost social de la crisi. De manera que també ajudi aquest replantejament a frenar la política de la por – i el vot de molts treballadors a partits proteccionistes i reaccionaris.
(*) Els països són Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Regne Unit i Suècia.
(**) Considero sempre partits, no famílies ideològiques. És a dir, no amago la crisi del PASOK a Grècia després de l’auge de SYRIZA, ni la caiguda de Venstre a Dinamarca després de la pujada del Dansk Folkeparti.
