Raimon Obiols: L’apunt del dia/196 (Democràcia, ciència, prudència)
Democràcia, ciència, prudència
15 d’agost de 2033
Aquest estiu he llegit un llibre que m’ha interessat molt: Ainsi meurt la démocratie. És un intercanvi epistolar entre dues filòsofes franceses, Chantal Delsol i Myriam Revault d’Allones. En un moment donat, Delsol reprodueix una citació de G. K. Chesterton:
«El primer principi de la democràcia és el següent: les coses essencials entre les persones són les que aquestes tenen en comú, no les que tenen per separat… Governar és un acte comparable a escriure cartes d’amor sense l’ajut de ningú o mocar-se el nas. Són coses que cadascú ha de fer per si mateix, encara que sigui malament… La fe democràtica es basa en això: les coses més terriblement importants s’han de confiar a la gent corrent».
Hi ha en aquestes paraules, comenta Delsol, dues afirmacions importants. La primera és que les persones corrents són tan capaces com les més il·lustrades quan es tracta de tenir un punt de vista assenyat sobre les qüestions essencials. La segona és que cal que les persones ho facin elles mateixes, encara que això pugui implicar fer-les menys bé. Perquè l’alternativa és la dictadura, o la rendició al poder omnímode del diner o la submissió a una casta tecno-burocràtica. «L’essència de la democràcia», escriu Delsol, «és considerar que el bé comú d’una societat no és una dada certa, científica, sinó una qüestió d’opinió, de visió del món, per tant incerta i sempre discutible».
Jo vaig acabar el meu llibre El temps esquerp amb una citació que anava en el mateix sentit. És el criteri que Jonathan Swift, als Viatges de Gulliver, atribuia als lil·liputencs:
«A l’hora d’elegir tenen més en compte els bons principis morals que els grans talents perquè, ja que el govern és necessari, creuen que la mida normal dels enteniments humans és l’adequada, i que la Providència no ha volgut convertir el maneig dels afers públics en un misteri que només comprenen unes quantes persones d’enginy sublim».
La conclusió de Chantal Delsol és que «la decisió política no és una qüestió de ciència, sinó de prudència. Si la presa de decisions polítiques fos una qüestió de ciència, el poder s’hauria de confiar als especialistes, com deia Plató. En aquest sentit, la democràcia moderna és antiplatònica; és, per dir-ho així, aristotèlica. Segons l’exemple arquetípic dels antics, per governar el vaixell en la tempesta sempre és preferible el vell pilot sense diploma i armat d’experiència que el jove graduat de l’escola naval que no ha navegat mai».
