Raimon Obiols: L’apunt del dia/184 («En defensa de la democràcia», una crida del Grup Pròleg)

Avui publico la traducció que he fet de l’article col·lectiu «En defensa de la democracia» que va publicar ahir El País.

Signem aquesta crida del Grup Pròleg: Marc Andreu,  Margarita Arboix, Joan Botella, Victòria Camps, Joan Coscubiela, Mercedes García Aran, Oriol Nel·lo, Raimon Obiols, Marina Subirats i Josep Maria Vallès.

En defensa de la democràcia

A mesura que ens aproximem a la cita electoral del 23-J, més senyals d’alarma s’encenen. No només la ciutadania que s’identifica amb opcions polítiques d’esquerres, sinó tota persona que estima la democràcia, hauria de copsar la transcendència d’aquests comicis. No s’hi juga una simple alternança entre dues grans propostes, progressista i conservadora, en el marc d’un ordre constitucional assumit per tothom. Aquesta vegada, la radicalització de la dreta i la connivència amb la ultradreta apunten clarament a un desbordament dels paràmetres en què s’ha desenvolupat la vida política a Espanya des de la Transició.

No es tracta del conegut crit “que ve el llop” com a recurs electoralista. El llop ronda realment al voltant de les nostres institucions i tracta de normalitzar els seus udols en la societat. Una onada de populisme, intolerància i xenofòbia s’estén per totes les nacions. No estem davant d’un assalt violent i directe a l’Estat, com els que va conèixer Europa als anys trenta del segle passat, donant pas a terribles règims totalitaris. Avui assistim a una manera més subtil: ocupar les institucions, buidar-les de substància democràtica, desarticular la societat civil. Som davant el perill d’un greu retrocés en els drets assolits per les classes treballadores, dels avenços en matèria d’igualtat entre homes i dones, de l’Estat de benestar i les llibertats… Tot plegat en benefici d’una elit reduïda que acumula riquesa i entén afrontar els reptes competitius del segle des de governs de trets autoritaris, capaços d’encotillar i manipular el malestar social.

La campanya desencadenada contra el Govern de Pedro Sánchez pel PP d’Alberto Núñez Feijóo, esperonat per Vox, no deixa cap dubte. Ningú ha sentit una proposta liberal en cap àmbit. No s’ha sentit cap crítica raonada sobre l’acció reformista de l’Executiu d’esquerres. No hi ha hagut res del que es podia esperar en una disputa electoral. Tot  han estat desqualificacions i deshumanització de l’adversari. Hipèrboles i mentides a raig, enverinant l’atmosfera. En plena pandèmia, el Govern de coalició va ser declarat “il·legítim” i “filoetarra”. Durant aquests anys, la dreta ha bloquejat la renovació de les altes instàncies judicials. Avui, seguint l’estela de Donald Trump, Feijóo sembra sospites sobre la netedat del procés electoral. La democràcia no se sosté sense credibilitat social envers les institucions. Els seus engranatges necessiten el lubricant del respecte i la veracitat per no gripar-se. Doncs bé, això és allò que ataquen vehementment les dretes. Després d’uns anys estressants per a la ciutadania, pretenen excitar el seu enuig i emboirar la raó, anul·lar la conversa democràtica. Es tracta d’amagar a tot preu el meritori balanç del Govern en matèria laboral, econòmica i mediambiental; ignorar el seu paper destacat a Europa o injuriar la reconducció, per mitjà del diàleg, del conflicte territorial a Catalunya. El PP evita exposar el seu programa, una agenda de retallades en els serveis públics i regals fiscals als més adinerats, perquè reconeixeríem fàcilment les receptes neoliberals fracassades, aplicades en crisis anteriors. En comptes d’això, recorre a l’emotivitat. Excita la por, difosa entre la població, davant d’un futur ple d’incerteses. Cavalca la ira social que susciten les desigualtats, designant com a boc expiatori els sectors més desprotegits… Obstrir la via de la política i polaritzar la societat: així pretenen les dretes fer-se amb  el poder.

El fi determina els mitjans i aquests revelen la meta que es persegueix. Els mètodes antidemocràtics només poden propiciar una finalitat iliberal. L’exemple hongarès ens podria semblar llunyà. Molt més a prop, uns mesos de Govern de Giorgia Meloni a Itàlia són suficients per entendre per on van les coses: atac a les prestacions socials, qüestionament dels nous drets civils, crueltat en la política migratòria… Un Govern per als rics que inocula odi al diferent entre els humils. Sense canvis legislatius notables, l’Estat va perdent la funció vertebradora de la societat i llisca cap a una funció coercitiva, de manteniment de l’ordre. Un ordre cada cop més injust.

No podem permetre que les dretes empenyin el país a una dinàmica semblant. Cal barrar-los el pas. I cal fer-ho per aprofundir en el camí emprès aquests darrers anys. Cap retret als errors que hagi pogut cometre el Govern d’esquerres —i que en cap cas no desmenteixen la seva valuosa aportació— hauria de portar a una abstenció, a un vot en blanc o a un vot de “protesta” davant la greu disjuntiva que se’ns planteja : continuar apostant pel progrés social, la convivència a Espanya i la construcció europea… o emprendre un viatge cap a un règim de corrupció i autoritarisme. ¡Que ningú falti a la cita del 23-J! Cal omplir les urnes de vots progressistes. En depèn el futur de la democràcia.

.