Després de quatre anys de crisi sembla que per fi van obrint tímidament algunes esquerdes en el mur de l’austeritat, per on es podrien colar mesures d’estímul.
Els murs s’han aixecat amb pedres i amb ciment (una suma d’imposicions i de convenciment), tant a Berlín, com a Madrid o Barcelona. Els murs són sòlids, però finalment el ciment del convenciment s’ha anat debilitant i permet un cert canvi en les polítiques, tot i que encara molt condicionades per pesades imposicions.En qualsevol cas sentirem parlar d’estímuls, i voldria fer algunes reflexions sobre quins són els més adequats.
1. Estímuls i austeritat. Massa vegades s’han considerat incompatibles dos elements i s’ha optat per un d’ells, en lloc de buscar una adequada combinació d’uns i altres. A Espanya el 2009 es va optar només per estimular, i tant a Espanya com a Catalunya ja fa dos anys que es parla només d’austeritat. L’austeritat persegueix la necessària reducció de l’endeutament i és cert que finançar segons quins estímuls pot incrementar el dèficit i per tant van en la direcció contrària. Però ni les coses són tan simples ni la contradicció és tan radical. Tant els estímuls com les mesures d’austeritat tenen un doble efecte, sobre l’endeutament i sobre el creixement. En escollir uns o altres cal preveure totes les seves conseqüències. No és fàcil però és necessari.
2. Atur i demanda. Coincideixo amb molts en què l’element central de tota la crisi és l’atur, i encara més l’atur en algunes franges d’edat.Mentre no es creu ocupació neta no estem iniciant la sortida. Però l’ocupació no es crea només amb un tipus d’estímuls. És cert que la rebaixa d’alguns costos associats amb el factor treball, o la reducció d’alguns impostos a les empreses, pot ajudar. Aquestes mesures són un acompanyament, però l’estímul fonamental és l’estímul a la demanda.Un empresari no crearà més llocs de treball perquè li rebaixin els impostos, els crearà si necessita produir més per vendre més, i això només passa si té més comandes. Menys impostos pot animar a contractar més gent, però si no hi ha perspectives de vendre més, ni s’ho plantejarà. Per tant totes aquelles mesures d’estímul fiscal que no vagin acompanyades d’estímuls a la demanda, o que suposin una reducció de la capacitat de consum de la població, seran inútils. Així de simple.
3. Creixement i consum. S’accepta que la sortida de la crisi passa per un retorn al creixement econòmic, i que la disminució de l’atur només es pot preveure a partir d’un creixement anual del PIB per sobre del 2%. Però hi ha moltes persones que, amb raó, posen en dubte que sigui encertat i prudent pensar en mantenir la necessitat del creixement, en un escenari de limitació i encariment de recursos naturals i d’acumulació de residus a la terra i els mars, i de gasos a l’atmosfera.
Estic d’acord que cal estimular el creixement per crear ocupació, però no tot tipus de creixement ni a tot arreu. Les mesures d’estímul han de ser, per tant, selectives i han de provocar canvis en les pautes de consum, de manera que es puguin aconseguir creixements del PIB, amb reduccions reals del consum de recursos naturals (especialment energètics) i amb disminució de les emissions de gasos. No cal reactivar, cal transformar. Només es pot reactivar transformant.
4. Consum i desigualtat. S’ha explicat àmpliament que la crisi espanyola ha generat molta pobresa, però no s’ha explicat tant que en els anys de gran creixement també es va generar pobresa i es va incrementar molt la desigualtat. La raó principal del descens del consum és la pobresa i la reducció de la renda disponible de l’anomenada classe mitjana baixa. Mesures per recuperar la demanda que no serveixin alhora per fer retrocedir la desigualtat seran molt menys eficaces que altres que permetin recuperar el consum de sectors ara gairebé despenjats d’aquest.
En resum, la reducció de l’atur passa inapel·lablement pel estímul de la demanda, tant exterior com interior. És imprescindible acceptar les limitacions dels recursos naturals i buscar la millora de la igualtat. No es tracta de dos condicionants ideològics, sinó de la pura racionalitat econòmica.
