Els mitjans de comunicació, la realitat i els multimil·lionaris
7 de juliol de 2023
Que en el món dels mitjans de comunicació hi ha un considerable trasbals (en un sentit de canvi i perturbació) és evident. Fa anys que no es veu una persona jove amb un diari sota el braç.
Les empreses periodístiques s’han vist obligades a fer una impressionant transformació (que no ha acabat), cap al format digital. Internet ha forçat també una descomunal mutació, a gran velocitat, de la televisió, la ràdio i el cine. Per acabar-ho d’adobar, dediquem cada vegada més temps (guanyat o perdut, segons l’apreciació de cadascú) a les pantalles.
Ho ha comentat recentment Alfredo Pastor en un article: «L’impuls d’escapar-se del món real no és d’ara: fa temps que literatura, cinema, ràdio i televisió ofereixen possibilitats d’evasió momentània, però aquests vehicles no havien estat mai tan nombrosos, mai tan agressius com ho són avui; mai el món de la fantasia no havia estat tan a l’abast, no havia semblat mai tan real».
Aquestes mutacions han creat un canvi profund, una crisi, en les nostres percepcions. No és fàcil, a les pantalles, distingir el cert del fals, la veracitat i la manipulació, la realitat i la ficció.
Ho comentava fa poc Nicolás Sartorius: «Lo real ya no es lo que era, ni lo que es. Todo se puede transformar en su contrario, es cuestión de tener los medios para hacerlo. Me refiero, claro está, a la situación de España en estos momentos (…) La “realidad virtual” parece que se impone a la “realidad real”, aunque al final ya veremos cuál es más real. La “virtual” cuenta con muchos recursos económicos y, sobre todo, mediáticos. Para qué vamos a engañarnos, los grandes medios de comunicación –prensa, radio, televisión– están en manos de grandes compañías, nacionales e internacionales, que, salvo excepciones, que las hay, no le tienen mucho cariño a este Gobierno».
Per sobre, i per sota, de la campanya electoral que acaba de començar, hi ha un tema omnipresent que sovint se’ns escapa: l’impacte del procés de «berlusconització» que s’ha produït en la relació entre els mitjans de comunicació, els poders econòmics i el joc de la democràcia. Ho descrivia Julia Cagé, (una economista francesa que estudia l’impacte de la propietat del mitjans en la qualitat i la independència de la informació) en un llibre interessant:
«Dels Estats Units a França passant per Itàlia, del Regne Unit a Espanya passant per Alemanya, allò que ha acompanyat arreu la crisi dels mitjans de comunicació tradicionals ha estat el canvi de mans del seu accionariat. Amb una constant: cada vegada més mitjans han passat en les últimes dècades a mans de multimilionaris».
«La qüestió de les diferents formes que pot adoptar el diner privat quan pretén capturar el joc democràtic sempre m’ha semblat essencial», ha dit fa uns dies Julia Cagé. A mi també.
Un cas extrem l’acaba de descriure Enric Juliana: «Després d’entrar a sac a la televisió pública italiana, el Govern Meloni té avui a favor seu sis canals de televisió. Sis. Els tres de la RAI i els tres de la família Berlusconi».
P. S.- A Twitter, Juliana piulava ahir : «Itàlia es llança al triomfalisme econòmic, mentre que a Espanya (amb millors previsions) l’economia s’eclipsa en el debat polític. Hi ha truc: Meloni té darrere sis canals de televisió a favor».
