La lírica i les coses de menjar
6 de juliol de 2023
Vaig acabar un article que em van demanar els amics del diari Ara, amb aquesta frase: “O ens mantenim el respecte i construim entre tots. a Catalunya i a Espanya, un futur d’unió i llibertat, o acabarem deixant dues Catalunyes i dues Espanyes que glaçaran el cor dels que vindran“. Toni Soler va difondre-la a Twitter, amb un breu comentari irònic:
Haig d’admetre que, rellegida, aquesta frase meva m’ha semblat un pèl retòrica, més que pròpiament poètica. No estic dotat per a la lírica, Soler: la meva invocació vaig manllevar-la a Antonio Machado («Españolito que vienes/ al mundo te guarde Dios./ Una de las dos Españas/ ha de helarte el corazón»). Malgrat tot, aquesta admonició meva, no la rectificaria.
La meva intenció no era defensar el nou govern municipal de Barcelona (que ja es defensa sol i més que ho farà, amb fets, perquè és un equip solvent i amb molta empenta). Jo em referia a altres coses, summament inquietants: a l’augment exponencial de les males intencions en la política catalana, espanyola i internacional, al vòrtex de dispersió i frustració que ha generat el post procés, al ràpid creixement de la dreta radical a Espanya, al risc que representa la propera cita electoral del 23 de juliol.
Però deixem la lírica i parlem en prosa, com recomana amb elegància Toni Soler. Parlem d’economia, de les coses de menjar. Darrerament s’han revisat a l’alça les previsions de l’economia espanyola (de creixement del PIB) : 2,1% segons la OCDE, 1,5% segons el FMI, 1,9% segons la Comissió Europea, 2,3% segons el Banc d’Espanya, 2,1% segons el Govern.
El balanç econòmic de l’executiu espanyol no sols ofereix bones dades macroeconòmiques (de les millors de la UE, amb més creixement, amb menys inflació, amb un rècord d’afiliats a la Seguretat Social), sinó també una sèrie de mesures que s’han situat fora del marc neoliberal: reforma del model públic de pensions, amb més ingressos i millors prestacions; augment del 50% del salari mínim; aprovació de l’ingrés mínim vital; reforçament del paper dels sindicats; reformes en dos camps ( l’energia i l’habitatge). , que no es abandonar simplement a l’albur del mercat; impostos extraordinaris a les grans fortunes, a la banca i a les elèctriques, etc.
Al mateix temps, arrosseguem problemes estructurals tremends: accès a la vivenda, desigualtats, atur juvenil, pensions i pobresa. I tenim al davant grans reptes, alguns d’ells inèdits, com la necessària transició davant del canvi climàtic.
Ara bé: si hem de fer cas als temes que es mencionen i a les coses que es discuteixen en aquesta campanya electoral, sembla com si, per a molts dels seus actors, aquestes qüestions econòmiques no tinguéssin gaire importància. Els sitúen clarament al darrere de temes emocionals com ara la necessitat de «derogar el sanchisme», defensar la unitat d’Espanya, o aconseguir la independència de Catalunya.
La qüestió més important que es dirimirà el proper 23 de juliol és el retorn a la política neoliberal del PP amb el suport de Vox o el desenvolupament de les polítiques econòmiques i socials del Goviern de coalició progressista. El model d’ortodòxia neoliberal està en crisi arreu. El debat i els enfocaments de la pròpia UE en son una mostra, amb programes ambiciosos de resposta a la pandèmia i a la transició ecològica.
Núñez Feijóo gairebé no parla de les coses de menjar. No li convé parlar-ne perquè així dissimula que es manté en la ortodòxia neoliberal del darrers 40 anys: llibertat de mercat en tots els àmbits, promeses de reducció i supressió d’ impostos, retracció del sector públic, estímuls a la privatització en educació, sanitat i pensions, etc.
Així doncs, la disjuntiva del 23J és aquesta: o continuar consolidant i avançant en les polítiques de creació i estabilitat de l’ocupació, amb millors condicions laborals i salarials, més igualtat social i de gènere, més protecció mediambiental, o retrocedir amb polítiques regressives, baixar impostos als rics, i retallar l’Estat del benestar.
Aquests dies va ser a Barcelona el premi Nobel d’Economía Joseph Stiglitz. Va declarar a la premsa: «“El neoliberalisme s’ha intentat durant 40 anys i conduirà a un creixement més baix, a més desigualtat ia una societat més dividida (…) Si el PP i Vox governen, les conseqüències econòmiques seran desastroses: el neoliberalisme ja ha demostrat en els últims 40 anys que comporta més desigualtat».
Tot això, segons sembla, deixa del tot indiferents als que preconitzen l’abstenció en les eleccions del 23J. Tenen temes més transcendentals al cap. Aquests sí, amic Soler, que han triat la lírica.
