Raimon Obiols: L’apunt del dia/163 («Deixar de ser imbècils»)
«Deixar de ser imbècils»
30 de juny de 2023
Mònica Terribas va ser molt aplaudida, l’11 de setembre de 2012, quan va llegir una citació del gran Joan Sales: «Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils». D’aleshores es recorda també una frase de Ferran Requejo: «He deixat de ser idiota, ara sóc independentista». Eren altres temps.
Avui comença a ser possible calibrar els resultats de deu anys d’independentisme imaginari: una acumulació considerable de problemes, patiments, disputes, divisions i frustracions, en cap cas compensats per alguns moments d’eufòria. Els danys produïts al pais són considerables.
«Estem en un dels moments durs de la història del país. Hi havia esperances que s’han vist frustrades i la població està en un gran nivell de desencant i descrèdit polític. Volent construir un estat, hem perdut la nació, o podem perdre la nació», deia l’altre dia Antoni Gelonch a 8TV.
Vicenç Villatoro ha posat per escrit una lamentació semblant: «En plena febre del procés independentista a Catalunya, alguns vam dir que l’aspiració a l’estat no ens havia de fer oblidar la nació. Perquè ens podíem quedar sense estat i sense nació».
«S’han de veure sempre les coses tal com són, perquè només es fa política sobre realitats», deia de Gaulle. Sembla una obvietat, però sovint s’oblida. Quan negligim la realitat, enduts per una falsa percepció, una il·lusió o un engany, els errors són inel·luctables. Si no volem resignar-nos a patir-ne les conseqüències, hem d’aprofitar l’únic avantatge que els errors ofereixen: aprendre’n.
Les principals realitats de fons que s’han negligit en l’agitada trajectòria de la darrera dècada del «procés» i del «contraprocés» són dues: el caràcter real de la relació entre Catalunya i Espanya; i la vigència del mecanisme d’acció i reacció en política.
Pel que fa al vincle entre Catalunya i Espanya, no hauria estat tan aplaudida Mònica Terribas si hagués escollit aquesta altra reflexió de Joan Sales:
«Som espanyols com som europeus; ens en han fet la història i la geografia, que no podem pas esborrar capritxosament. Ni Franco ens ha de fer avorrir aquell nom ni Hitler aquest. Som espanyols; i ja que ho som, acceptem-ho amb orgull.» [1].
Una breu i concreta afirmació del president Tarradellas ha estat confirmada per la realitat: «A Catalunya no hi ha prou força per arribar a la independència i a la resta d’Espanya n’hi ha prou i de sobres per no permetre-la».
La relació de Catalunya i Espanya es troba exactament resumida en l’aforisme de Nicolau d’Olwer: «Necessitat d’unió, impossibilitat d’amalgama». Aquest és el nostre problema històric . La mala política l’ha aprofitat i n’ha fet, a Catalunya i a Espanya, una font de vots, poder i remuneracions. Només la bona política pot trencar aquest cercle viciós, amb un nou encaix de respecte i llibertat.
La política no funciona mecànicament. Pots empènyer en un sentit i, si no l’encertes, les coses es mouen en un sentit oposat. La política que no té en compte les previsibles conseqüències negatives d’allò que s’emprèn, no és responsable. En portes de les eleccions històriques del 23 de juliol, els mecanismes d’acció i reacció estàn en ple funcionament. Poden empitjorar els nostres problemes, si badem (si ens distraiem, per exemple, d’anar a votar). Ho deia Joan Sales: es tracta de deixar de ser imbècils.
______________
[1] Joan Sales, Paraules prèvies a l’edició facsímil dels Quaderns de l’Exili, Mèxic, 1943-1947. Barcelona: Estudis Nacionalistes, 1982.
