Els fets i els «factoides»
10 de setembre de 2023
Els anglòfons s’inventen paraules constantment. Els seus grans diccionaris, com l’Oxford o el Merriam-Webster, solen afegir cada any milers de paraules, frases i significats nous, per mantenir-se al dia. Son addicions que inclouen termes sorgits dels camps més diversos, de la tecnologia a la cultura popular.
A vegades son paraules d’ un llibre o d’un article, que fan fortuna. És el cas del mot «factoid», que no sabria traduir (podríem dir-ne «factoide»?). Diuen que va ser encunyat per l’escriptor nord-americà Norman Mailer en un llibre sobre Marilyn Monroe, de 1973.
Mailer usà el sufix -oide (“semblant a” o “en forma de”) per tal de descriure, com aclarí després, aquells «fets que no existeixen abans d’aparèixer en una revista o diari, que no són pròpiament mentides sinó productes per tal de manipular les emocions de la majoria».
«Factoide» deriva de «fact» (fet), de la mateixa manera que humanoide prové d’humà. Són termes que no volen dir el mateix (de moment, entre un humanoide i un ésser humà hi ha una diferència substancial, i que sigui per molts anys).
Més enllà d’això, els diccionaris no es van posar gaire d’acord sobre el nou terme, i en donen diverses accepcions: «quelcom que sembla un fet, que podria ser un fet, però que de fet no és un fet»; «fet inventat que es dona per cert perquè apareix als mitjans»; “fet trivial», etc.
L’Oxford Dictionary afegí que «factoide» és també un adjectiu, i en donà la definició tal vegada més interessant i suggerent: «relatiu als escrits (especialment periodístics) que contenen una barreja de fets i suposicions o invencions, presentades com a fets acceptats“.
Quan fou creat, el nou terme va tenir ressò i una certa acollida. Però a molta distància de la forolla que dècades després ha fet l’expressió «fake news» («notícia falsa»). L’us de «factoide» no s’ha fet col·loquial, i més aviat ha anat de baixa (i, que jo sàpiga, en 50 anys no ha trobat traducció).
És una llàstima, perquè «factoide» és un terme que, justament a causa del seu sentit barrejat i ambivalent, del seu significat ambigu, seria avui molt útil per tal d’explicar la situació present, de la mateixa manera que ho és el concepte de «fake news», amb les seves epidèmies (Llàtzer Moix escriu avui que «segons un estudi de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, la mentida es mou a les xarxes sis vegades més de pressa que la veritat, i la desinformació i les fake news tenen un 70% més de possibilitats de ser compartides que les notícies reals»).
Els «factoides» no són estrictament mentides. Són fets falsejats i tergiversats, per tal d’accentuar-ne les connotacions negatives, o les positives. Fet artificialment inflats i dramatitzats. O al contrari, esmorteïts, amorosits, per fer-los tolerables, més digeribles.
Avui no ens enfrontem simplement a pures mentides, que a la fí són relativament fàcils de desmentir. Ens enfrontem constantment a una cosa pitjor: a simulacres, a manipulacions dels fets, a «factoides». A fets inflats (o desinflats), incomplets, desviats, deformats.
Cal esmolar l’atenció i l’esperit crític. Si no, la malfiança envers els «factoides» pot dur a l’extrem cínic o acomodatici de prescindir dels fets. En els anys 70 dels segle passat, Jean Baudrillard escrivia: «El món sencer ja no és real, sinó que pertany a l’ordre de l’hiperreal i de la simulació. No es tracta d’interpretar falsament la realitat (ideologia) sinó d’ocultar que la realitat ja no és necessària” (Cultura i simulacre, 1978).
