Raimon Obiols: L’apunt del dia/119 (Notes del 28 de maig 2: Okupes i desokupes)
Okupes i desokupes, el fons de la qüestió
17 de maig de 2023
Les coses que van passar la setmana passada al barri de la Bonanova de Barcelona (manifestacions contra els okupes (“Puta Ada Colau!”) i a favor (“Contra l’especulació, okupació!“), més de 300 efectius de seguretat, etc.) són confuses, pel que fa a qui exactament hi havia al darrere. Però una cosa sabem de cert: la relació amb les properes eleccions municipals. No es tracta de minimitzar un problema ciutadà, sinò d’assenyalar que, en aquests esclats súbits, les casualitats no existeixen. Algú els provoca.
Val la pena llegir, en aquest sentit, una crònica de Diana Silva que el divendres passat publicà el diari Ara. El titular era significatiu : «Indignació entre els veïns de la Bonanova: “Mai havíem patit amb els okupes, i ara la política s’ho ha carregat tot”».
Les manifestacions de la Bonanova, de signe oposat, van acabar sense incidències greus. Però ahir vaig llegir en un digital de Madrid aquest titular: «els okupes cel·lebren una cimera antisistema i planegen rebentar la campanya a Barcelona». El cronista reprodueix fragments de la convocatòria de la reunió (que era prevista per ahir, dilluns, a la tarda), i conclou, jo diria que amb una certa delectació anticipada, com amb salivera, que no es es tracta només d’organitzar una marxa, sinó que «es poden produir aldarulls i topades violentes amb les forces de l’ordre, provocant el caos a la ciutat amb la crema de contenidors, trencament de mobiliari urbà i assalt de aparadors». Espero que aquest escenari -que alguns esperen amb fruició- no es produeixi.
Atribuïr aquestes tensions «a la política», com diuen «el Marc i el Paco, dos veïns del carrer Lluçanès que des del seu balcó veuen El Kubo i La Ruïna des de primera fila» ( que van parlar amb Diana Silva), és cert. Que aquests intents de provocar aldarulls tenen una intenció política i electoral, és evident. Però no n’hauríem de treure una conclusió equivocada: també és evident que sense política ens ho acabaríem de carregar tot. Allò que necessitem és una bona política.
Entenc per bona política la que es fixa per objectiu respondre al principal problema de fons que els fets de la Bonanova revelen. El fons de la qüestió no és un problema d’okupes i desokupadors tèrbols. Tampoc és principalment un problema de provocacions polítiques interessades, tot i que aquestes són un problema molt gruixut.
El fons de la qüestió és un problema de polarització social esbojarrada, de flagrant i creixent desigualtat, que es manifesta dramàticament en la divergència entre el preu de l’habitatge, que puja ràpidament, i la renda de la gran majoria creix escassament, o simplement no creix (1). Ho escrivia Jordi Amat fa uns dies: «Una ciutat on la majoria dels seus treballadors no es pot pagar l’habitatge per viure-hi és una ciutat malalta».
_______________
(1) A Catalunya, segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, entre el 2000 i el 2018, la Renda Familiar Bruta Disponible per habitant es va incrementar el 38,2%, mentre que el preu mitjà de lloguer va créixer un 92%, el de compravenda de segona mà un 94%, i el de compravenda d’obra nova un 119%. Aquesta fractura fatal no sols no s’ha reduït en els darrers cinc anys, sinò que continúa, sinistrament. És una bomba de rellotgeria.
