Jordi Ortega: La socialdemocràcia alemanya davant la crisi. Les tesis del SPD, un canvi de política?

La Llei Fonamental i el dret a la circumcisió.

Mentre Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, assenyalava que la seva tasca no és resoldre problemes financers dels estats -no puc sobrepassar el no permès per Maastricht i el prohibit pels mercats, el ministre d’Exteriors d’Espanya, José Manuel García-Margallo, qualificava al Banc Central Europeu de “clandestí”.

Va creure el govern que després de les retallades de divendres el Banc Central Europeu canviaria de filosofia? Jens Weidmann, president del Bundesbank, ve des de fa temps assentant càtedra: la tasca del Banc Central Europeu es limita a controlar la inflació: “un 6% d’interès no és la fi del món, fins i tot, és positiu per controlar la inflació”. En el món feliç de Jens Weidmann, Espanya amb un 1,8% d’inflació està molt millor que Alemanya, amb un 2,3%. De la mateixa manera que s’afirma, en contra de qualsevol evidència, que Alemanya exporta més a la Xina que a Holanda, el mite del “model econòmic exportador”. L’avantsala de dissoldre l’escassa solidaritat europea.

Després de l’aprovació al Bundestag de l’ajuda a Espanya el tema més comentat va ser la circumcisió, a saber, una sentència del Tribunal de Colònia veu incompatible aquesta pràctica de jueus i musulmans amb la Llei Fonamental. És conforme la Llei Fonamental al que acaba de votar el Bundestag?

Europa, de derrota en derrota.

Mario Draghi -des de les pàgines de Le Monde – no creu en les mesures d’estímul, a l’inrevés, defensa una major liberalització de productes i serveis l’”estabilitat fiscal” és per a ell que el Banc Central Europeu no compri deute- com exigia el ministre d’Exteriors, per baixar els elevats tipus d’interès.

En què consisteix aquesta “estabilitat” del sistema financer? Per Martin Wolf, director de Financial Times, la utopia de Mario Drahgi és un desert: no hi ha res més estable.

S’oblida, potser, que el Banc Central Europeu va inundar, després de la tempesta financera de l’agost passat, el mercat de liquiditat amb un bilió d’euros? Es prestava diners als bancs, a l’1% d’interès, llavors no es podia prestar als estats; després aquests els prestaven als governs al 6%. Després descobrim la comptabilitat creativa per fixar els tipus d’interès pels bancs. Tenia raó Cristóbal Montoro, la prima de risc estava “disfressada” pel Banc Central Europeu, el que no està tan clar és que el paper del Banc Central Europeu sigui deixar que els mercats la disfressin al seu gust. Joaquín Almunia defensava un tipus d’interès “real” o que el govern reclamés la intervenció en tota regla.

L’anterior governador, Jean-Claude Trichet, va perdre la calma “tenim un mandat per complir”. Responia a les paraules Sigmar Gabriel -president de l’SPD- que va acusar el Banc Central Europeu de ser un club de creditors aliè a les institucions europees.

A la cimera Europea va fracassar el dogma d’Angela Merkel: “cap transferència de fons”. Els països van celebrar la derrota simbòlica d’Alemanya, però l’acord assolit no suposava cap pas efectiu per resoldre la crisi de la zona euro. Per sobre de les diferències de matís tots comparteixen l’estretor de mires: limitar-se a respondre als esdeveniment-gestionar la crisi-, evitar respondre a aquesta. Ara apreciem la magnitud dels danys- per als països del sud- de la política de rescat acordada.

Mentre uns economistes reclamaven “evitar finançar una bombolla inflacionista dels països del sud” en un manifest d’economistes nacionalistes crítics amb el rescat, els altres economistes, per la reputació de la seva professió, acusaven a aquests d’alimentar temors i agitar emocions nacionals El cap dels conservadors Walter Krämer acusava Peter Bofinger d’”acadèmic inútil”. Després de la indignació provocada va haver de disculpar-se. En lloc d’ajudar els seus socis a mantenir les seves importacions, sanejar el seu deute, les retallades acaben de posar en perill la indústria i els bancs alemanys.

No tot el que va plantejar Alemanya era erroni. Són urgents reformes estructurals perquè els mecanismes de supervisió financera siguin efectius. Reduir els desequilibris entre centre i perifèria que impulsin una política de creixement. Aplicar aquestes mesures suposa una revisió radical de la política davant la crisi a la zona euro; exigeix ​​un nou enfocament de la integració europea -com analitzava Joschka Fischer.

La socialdemocràcia davant els dictats del mercat.

Els diputats alemanys que van aprovar l’ajuda a Espanya al Bundestag coneixien millor que els espanyols les condicions financeres. Es recapitaliza als bancs conseqüència de la bombolla immobiliària. No és altre el debat. Qui contrau el deute? No ho fan els bancs, sinó el Regne d’Espanya. El que abans d’ahir era deute privat avui és deute públic.

En cas de fallida el prestador seria el Fons Europeu d’Estabilitat Financera. Només un 30 per cent correspon al lloc per Alemanya, una mica menys per França, alguna cosa similar és aportat per Espanya i Itàlia. Alemanya ha guanyat 556.000 milions d’euros més dels que ha posat en ajudes. És paranoica la percepció que Alemanya paga la festa quan és la major beneficiada.

La declaració de l’eurogrup contempla la possibilitat de concedir ajuda directa als bancs a condició de (i) reformes del mecanisme supervisor, (ii) dividir bancs entre viables i els que hagin de ser liquidats, (iii) una gestió externa d’actius tòxics. Per què no s’exigeix ​​aquesta possibilitat? El problema és la irracionalitat dels mercats assenyalava Luis de Guindos.

Frank-Walter Steinmeier reconeixia al Bundestag que a l’SPD no li agrada el presentat pel govern: “això no pot seguir així”. El problema fonamental està en la regulació dels mercats financers i una arquitectura de la zona euro que provoca desequilibris creixents -entre deutors i creditors. 15 diputats de l’SPD van votar en contra de l’ajut. Sense abordar els problemes de fons el que planteja el govern és escollir entre dos mals.

Gabriel Sigmar, president de l’SPD en una entrevista a la RTL, s’oposava a que ens haguem d’ocupar els ciutadans de salvar els bancs insolvents, augmentant el deute públic; reclamar “un impost a la banca per crear un fons per pagar la insolvència dels bancs i que no hagin de ser els contribuents els encarregats en pagar els riscos financers”.

Noves tesi de la socialdemocràcia alemanya.

Quina novetat aporten les tesis del SPD? Per al ministre d’Exteriors José Manuel García-Margallo el Banc Central Europeu hauria de comprar deute, actuar de prestador d’últim recurs- així per abaixar els tipus d’interès. Les tesis del SPD rebutgen aquesta transferència de deute privat a deute públic. Cal exigir responsabilitats, no només socialitzar deutes, però amb menor interès.

L’SPD carrega contra el sector financer, de forma delimitada, uns fan bé la seva feina. No impedeix denunciar l’extorsió que sotmet el sector financer als estats. El col·lapse l’ha ocasionat el sistema bancari, que abusen dels seus clients, arrisquen els diners d’aquests i especulen contra els seus dipòsits. Els mateixos gestors d’aquests fons han de respondre de les seves actuacions, en canvi, són recolzades pels contribuents.

L’SPD reclama un impost a tot el sector bancari i deixar de socialitzar pèrdues i externalitzar riscos. Uns riscos que traspassen el món financer per arribar a l’economia real – corroeix la confiança en els mercats -i s’endinsa en la política-enfonsen les institucions democràtiques. I esperen que els desperfectes ho paguin altres.

La mateixa Angela Merkel ha creat el terme: “democràcia conforme el mercat”, recorden quan es va dir que els mercats disciplinarien millor als governs que el propi parlament? Un atac teòric a la sobirania, ja no voten els ciutadans sinó els especuladors amb les seves decisions.

L’SPD proposa suprimir la comptabilitat creativa, tornar al negoci financer tradicional amb separació estricta de bancs d’inversió, estalvi i capital de risc. Les altres tesis apunten cap a la criminalitat financera. Acaba de saltar l’escàndol del HSBC, rentava diners de drogues i terroristes, donava suport a l’evasió fiscal i cobertura a activitats delictives. Lord Green, actual Ministre de Comerç, en va ser el seu President. Per carta es va limitar a defensar el seu historial de 28 anys de serveis, en una línia que reconeixia un dèficit en aplicar les normes.

L’SPD denunciava que 670.000 alemanys que tenen comptes a tercers països (els bancs ofereixen un compte “sense bandera” per protegir els clients de les legislacions nacionals). Wolfgang Schäubler ha criticat que el NRW, governat per l’SPD, hagi comprat amb diners públics dades per perseguir el frau fiscal. Quin pecat! La gota que fa vessar el vas és descobrir la manipulació dels tipus d’interessos protagonitzat per Barclay’s-el Libor.

El purgatori de la socialdemocràcia.

Volker Kauder -president del grup de la CDU- va recordar que la liberalització del sector financer va ser impulsada per Hans Eichel. Va arribar el 1999 al Ministeri d’Economia de la coalició roja-verda en substitució d’Oskar Lafontaine-que va dimitir a conseqüència de diferències amb Gerard Schöeder.

Llavors es tractava d’una reforma creativa del sistema financer que obria la porta a “productes financers innovadors”. Després es va veure que eren armes de destrucció massiva, els productes estructurats, crèdits defaut swap, que van intoxicar els mercats. Va ser la dècada de contenció salarial, l’exitós model alemany exportador. El nostre dèficit és el seu superàvit; Europa necessita malgastadors alemanys per sortir de la crisi, no copiar el model alemany.

Bild qualificava les tesis de l’SPD de fullet brutal contra els bancs, amb greus acusacions. Peter Bofinger, membre del consell d’economistes del govern, recolza les tesis de Sigmar Gabriel. Considera que l’ajuda aprovada pel Bundestag no servirà per resoldre els problemes d’Espanya, la zona euro no suporta més austeritat.

Persisteix aquest transvasament de deute privat al deute públic (mentre el deute privat és valorat per Standard & Poor ‘s amb AAA, la pública és un bo escombraries: BBB +). “Cal actuar sobre les interdependències, amb estricta regulació financera, que permeti que un banc pugui ser insolvent, sense que això afecti tota l’economia, això pertany a l’essència de l’economia de mercat”.

Estem davant l’inici d’una revisió radical de la política socialdemòcrata, amb aquestes tesis de l’SPD?

Moratòria de la circumcisió, retallades a les retallades.

Julio Segura torna a prohibir, aquesta vegada per tres mesos, les operacions en curt. El president de la CNMV exclou, d’aquesta prohibició cautelar, a les entitats financeres i entitats d’inversió. El ministre d’Exteriors dies enrere es queixava d’operacions especulatives, en curt, contra el deute sobirà.

El govern rep una bufetada a cada reforma. Esteban González Pons considera que si el Banc Central Europeu vol, pot actuar. Si no actua és perquè algú està apostant per la ruptura de la zona euro. Que li demani actuar, respon Joaquin Almunia. Per Routers el govern apunta bé, dispara bé, però ho comunica malament. José Manuel Campa – en la seva compareixença- reclama ajustos encara més ràpids, fins i tot, amb majors ajudes públiques si cal; va concloure: les dificultats no ens han de distreure.

Els nostres esforços consisteixen a cavar la nostra pròpia tomba, es preguntava Antoni Samaras, primer ministre Grec. Pensava el govern d’Espanya que les mesures preses tranquil·litzarien els mercats?

Un major deute públic per socialitzar els tòxics privats, sense ni una sola mesura a favor de creixement; això últim fa disparar la prima de risc. L’FMI ​​va preguntar per aquestes mesures de creixement, advertint del risc de deflació. El Banc Central Europeu només sap d’inflació.

Les tesis del SPD no és el resultat de la improvisació. Requereix una anàlisi profunda. Sigmar Gabriel responia a la CDU: ells van bloquejar la prohibició de vendes en curt, o no van executar la declaració de Pittburgh de 2009 -cimera de la UE i el G-20. I reconeix que “va ser un error” la desregulació dels mercats financers; es va seguir a uns mitjans de comunicació i experts, sense fer cas als que advertien del risc de les propostes d’aquests enginyers financers. Els mateixos que segueixen el dictat la política europea.

Igual seria més efectiu reclamar al Bundestag una moratòria a les circumcisions per la “greu i irreparable interferència de la integritat” de països del sud!

Bloc d’en Jordi Ortega