Itàlia s’encamina cap eleccions després del doble desafiament de Silvio Berlusconi i Mario Monti. El seu Govern de tècnics haurà durat poc més d’un any i és inevitable preguntar-se què vindrà darrere, no només en relació a qui hagi de governar sinó, sobretot, pel que fa a l’estat de la democràcia italiana. Hi ha raons per preocupar-se, en particular tenint en ment la salut democràtica de dos països amb recents experiències tecnocràtiques: Hongria i Grècia. Considerant només aquests dos casos, sobren motius d’alarma, però no cap obviar que no són els únics precedents. Sense oblidar que un Govern tecnocràtic de durada limitada, més que causa primordial de l’erosió en la legitimitat democràtica, sol ser el seu símptoma.
A Hongria, el Govern tecnocràtic encapçalat per Gordon Bajnai entre l’abril de 2009 i el maig de 2010 va donar pas a una aclaparadora majoria del partit Fidesz de Viktor Orban, que està minant els principis de la separació de poders, ja que el partit ultradretà Jobbik, equipat amb una violenta milícia, ha guanyat presència al Parlament i als carrers. Després de forçar Berlín i París la caiguda del Govern de Yorgos Papandreu, Grècia va tenir, de novembre de 2011 a juny de 2012, un Govern tecnocràtic presidit per Lucas Papademos, que havia estat vicepresident del Banc Central Europeu i governador del Banc de Grècia. En els mesos que va durar i, en particular, ja amb el nou Govern, la situació política grega s’ha deteriorat visiblement, amb la caiguda als abismes de la confiança ciutadana en el sistema i l’ascens d’una perillosa ultradreta que no dubta a utilitzar el matonisme al carrer per assolir els seus objectius.
Tots dos precedents són alarmants, però no cal concloure precipitadament que aquest hagi de ser el destí d’Itàlia. La pròpia Grècia ja tenia una experiència de Govern tecnocràtic a la capçalera entre el 1989-1990 per un altre exgovernador del Banc de Grècia, Xenophon Solotas, que després va tenir un relleu relativament tranquil. Hi va haver altres governs tecnocràtics a l’Europa Central i de l’Est, l’últim a la República Txeca liderat durant un any a partir de maig de 2009 pel fins llavors director del servei d’estadística, Jan Fischer. Sense anar tan lluny, Bèlgica va arribar a estar 18 mesos no ja amb Govern tecnocràtic sinó, directament, sense Govern. No tots aquests parèntesis tècnics van acabar en pujades espectaculars de la ultradreta ni en crisi terminal d’institucions clau de la democràcia. Les particulars situacions de Grècia i Hongria no poden ser-les atribuïdes als seus experiments tecnocràtics més que en una proporció molt petita i tenen molt més a veure amb problemes estructurals propis, encara que de cap manera exclusius, d’aquests dos països.
Monti és el quart en presidir un Consell de Ministres format per tècnics a Itàlia, ho van fer en els noranta Amato, Ciampi i Dini. No obstant això, la imposició externa del canvi de Govern a Itàlia en el context de la crisi de l’euro va ser una cosa molt diferent de les situacions anteriors. No està clar quina hagi de ser l’herència d’aquests mesos de Govern tècnic: atribuir al Govern Monti la pujada del populisme antipolític que ja va florir en oposició a Berlusconi seria injust i la combinació de retalls impopulars amb reformes àmpliament reclamades no ha generat el tipus de rebuig experimentat, per exemple, pels governs de Grècia. Pot ser precisament la manera com cau el Govern Monti, no la seva acció, el que al final catalitzi una transformació substancial en les relacions de forces entre partits.
Els governs de tècnics actuen sota l’assumpció que hi ha una sola manera correcte o, si més no, responsable de governar. Però no va ser precisament un tecnòcrata, sinó la hiperideológica Margaret Thatcher, qui va fer famosa la frase There is no alternative (no hi ha alternativa) que els alemanys s’han atipat de sentir de llavis de la seva cancellera, Angela Merkel, una altra política de raça. Ni les solucions tècniques estan lliures d’ideologia, ni són les persones presentades com tecnòcrates els únics a encoratjar aquesta fal·làcia. Mentre a Europa creixen les crítiques a una Comissió Europea que actua de tecnocràcia permanent, mentre compadim a Grècia i Itàlia pels seus governs imposats des de fora, el vernís tecnocràtic en polítiques fonamentals, en particular en l’econòmic, no aconsegueix amagar una operació ideològica que està transformant els fonaments de les polítiques fiscals i econòmiques a tot el continent. L’amenaça profunda a les democràcies a Europa resideix en aquesta versió de la tecnocràcia, què estreta fins a l’asfíxia al camp del factible en política econòmica, i no en els curts parèntesi de Governs tècnics en sistemes polítics disfuncionals.
