Hi ha una cosa en què tothom coincideix, de cara a les eleccions del diumenge: la impossibilitat d’un pronòstic sobre els resultats.
Catalunya arriba a la cita electoral en un estat col·lectiu d’infelicitat. Als estralls d’una llarga pandèmia s’hi sumen els seus previsibles efectes econòmics i socials. Si amb el resultat electoral es tornés a repetir la situació present, seria una desgràcia. Amb tants problemes greus i urgents, Catalunya no es pot permetre un nou temps mort. Un nou període de paràlisi política, institucional i administrativa seria perllongar una crisi sense sortida, de les que s’eternitzen i es podreixen.
. A Catalunya hi ha el risc que es consolidi una fractura duradora entre dos grans espais escindits, no per raons de situació social o d’afinitat política, sinó per causes etnolingüístiques i de sentiments d’identitat.
És justament el que busquen els promotors del recent document de veto al PSC. Enric Juliana ha assenyalat una evidència: “El projecte d’aquest document és el profund desig d’una Catalunya dividida de manera irreconciliable entre dos bàndols”.
Els vetos són preocupants, però encara ho és més el càlcul dels que amb astúcia busquen la construcció insidiosa d’un “enemic” que serveixi els seus interessos. D’això, la dreta nacionalista catalana en sap. Té una llarga experiència acumulada.
Jo crec que avui a Catalunya hi ha molta divisió i dispersió, però que hi ha una majoria clara, una autèntica “majoria del 80%“. És una majoria que vol que la política serveixi per combatre ràpidament i amb eficàcia la pandèmia i els seus efectes socials i econòmics. Que vol una Generalitat de tots. Que se sent desposseïda pels intents d’apropiació indeguda de Catalunya, per part dels uns i dels altres.
És una majoria que vol que el debat i el respecte prevalguin sobre l’exabrupte i l’ anatema. Que vol una recuperació del sentit institucional i del respecte a la legalitat democràtica. Que vol que els presos i pròfugs del “procés” tornin a casa seva com més aviat millor. Que no tolera la corrupció. Que vol que els vots vencin els vetos.
D’aquesta majoria, una part -entre la que em compto- votarem perquè Salvador Illa sigui el nou president de la Generalitat.
Als que votin per altres opcions, el meu respecte. Una sola cosa goso demanar-los: que votin per millorar la situació.
A vegades, d’una manera inconscient, el desastre imaginari fascina. Però seguir amb el joc del “com pitjor, millor” ens portaria al desastre real.
