Vivim un temps de malestar. Començant per la llarga pandèmia i les seves víctimes, passant per la crisi social i econòmica, i acabant en la situació política i institucional, tot està fatal. A més, el futur és ple d’interrogants. No sabem quan, ni en quines condicions, sortirem de la situació actual.
És el moment de fer plans. Dir-ho pot semblar paradoxal, però no ho és. És justament en els moments de malestar i incertesa que els plans de futur són més necessaris que mai.
Jordi Amat alertava en un article recent (“El fons de la qüestió”) sobre el fet que, “entre l’electoralisme i la falta d’autoritat”, a Catalunya podem acabar perdent l’ oportunitat dels fons de reconstrucció Next Generation UE (que Claudi Pérez compara amb “un bazooka” keynesià: 750.000 milions d’euros, 140.000 per a Espanya). Sembla que, entretinguts en altres coses, a la Generalitat el més calent és a l’aigüera.
Un altre cas: Algú a Catalunya va fer el mínim cas al discurs del passat 16 de setembre de la presidenta de la Comissió europea, Ursula Von Der Leyen on proposava la creació d’una nova “Bauhaus europea”? Entretant, la iniciativa ja avança. El 2017 ja vam perdre maldestrament la seu de l’Agència Europea del Medicament. Ara aquesta nova oportunitat per Barcelona ni tan sols és evocada, que jo sàpiga.
Fer plans implica estudiar la realitat, definir expectatives viables, imaginar i concretar objectius factibles. Significa superar el fatalisme passiu i resignat, o l’evasió del somnieig, de la pura volada de coloms. Fer plans requereix exercir l’imaginació, no la fantasia.
Un element bàsic del sistema Stanislavski (que ha forjat una llarga llista de grans actors i actrius arreu del món) consisteix en exercitar la imaginació. Però el genial pedagog teatral repetia sempre als seus alumnes que, abans de deixar lliure curs a la imaginació, recordéssin sempre la radical diferència que hi ha entre aquesta i la fantasia.
“La imaginació“, deia Stanislavski, “crea coses que poden existir o succeïr. En canvi la fantasia inventa coses que no existeixen, que no han existit i que no existiran mai“.
Per això aconsellava que, ultra la imaginació, s’exercís també, constantment, el sentit de l’observació; que s’observés, en detall i amb la màxima atenció, la realitat concreta de les situacions, de les persones, de les coses, de la vida.
Em sembla que en la política catalana d’avui hi ha un gran dèficit d’ imaginació i un excés de fantasia. I una manca de sentit d’observació de la realitat. Aquesta opinió meva és, naturalment, discutible. Ara bé: estic disposat a defensar-la aferrissadament, no només perquè estic convençut que és certa, sinó perquè crec que ens alerta d’una situació potencialment perillosa. Correm el risc d’anorrear els projectes viables, i suplantar-los pel cercle repetitiu de les fugides endavant (que en realitat van enrere), de les oportunitats perdudes, de la divisió, del declivi pseudo fatalista. Necessitem més imaginació i menys fantasies.
