Raimon Obiols: Els dos processos

Parlem fins a l’embafament d’un procés a Catalunya, però  en realitat n’hi ha dos i convé no confondre’ls.

El primer procés és el de la gent, un gran sector  indignat de l’opinió pública; el segon procés és el d’un personal polític que s’ha aprofitat del primer per a reconstruir un establishment  que té moltes coincidències amb  el pujolista.

El primer procés és el de la desafecció i la protesta d’un  multitud ciutadana contra el govern i les institucions de l’Estat, d’ençà de la sentència del Tribunal Constitucional i la campanya del PP contra l’Estatut. El segon procés és el de la utilització d’aquesta emprenyada monumental i massiva per a efectuar una fugida endavant amb promeses irrealitzables: la independència exprés, immediata i sense costos; un “país nou”, un “welfare” a la catalana, la desaparició miraculosa de la corrupció, la multiplicació dels pans i dels peixos a la cantonada…

Hi ha dues característiques que cal destacar d’aquest segon procés. La primera és una combinació de força i d’impotència.

La força li ve, naturalment, del primer procés; també de la herència del règim pujolista: un potent establishment polític, econòmic, mediàtic i “comissionista” que malda per la seva perpetuació.

La impotència la mostrà en  les eleccions de 2012 (quan Mas, en comptes d’aconseguir la majoria absoluta que esperava  passà de 62 a 50 diputats); en la consulta del 9 – N, amb només un 37 % de participació; i  en les  eleccions del 2015, plantejades com un referèndum que no es guanyà.

La segona característica del “segon procés” és el seu caràcter políticament divisori i  disgregador, quasi deleteri:  ha deixat i deixarà en el camí una llarga llista de divisions i de víctimes polítiques.

Si es tractés d’una destrucció creadora, “schumpeteriana”, l’hauríem d’agraïr. Però no  ha donat pas a noves forces consistents, ni  tampoc a una “nova política”, malgrat la repetitiva retòrica que aquest concepte ha suscitat.

La política és més vella que l’anar a peu, i sempre les divisions, fractures i canvis de camisa s’hi han produït en nom de la unitat. En nom de la unitat es trencà la coalició Convergéncia i Unió i pràcticament es destruí Unió (avui sense representació i ofegada pels deutes).  La pròpia CDC desaparegué, torpedinada pels dos escàndols monumentals (el cas Palau i el cas Pujol) sorgits de l’acabament  de l’omertà que durant anys cobrí solidàriament les vergonyes respectives dels nuclis corruptes de Madrid i Barcelona.

En el PSC, una part de dirigents van deixar el partit, en un procés políticament irrellevant però moralment trist: no han format cap grup viable, però uns quants s’incorporaren, via cooptació (com també han fet membres escindits d’UDC), a l’establishment del procés.

En nom de la unitat, el senyor Artur Mas va haver de dimitir, per exigència de la CUP, i fou substituït per un nou president, el senyor Puigdemont, que ja ha anunciat que no es presentarà a la reelecció.

Actuant al teatre Romea, Puigdemont ha dit que ell ja ha conquerit la independència en el seu fur intern. Deixa els detalls ulteriors al futur president, que no se sap qui serà.

Ara: aquests detalls ulteriors no són “peixi minuti”:   es tracta ni més ni menys que de constituir de manera immediata i indolora un nou Estat independent a l’Europa occidental, amb una població dividida pel mig sobre l’afer i en una situació de la més absoluta soledat internacional, per no parlar d’ hostilitat evident, que les velades  al·lusions a un eventual suport de Putin només fan que exasperar. En realitat es tracta d’un qui dia passa any empeny, en vistes a unes inevitables eleccions (de nou “plebiscitàries”) que probablement no produiran canvis significatius.

No s’ha de ser gaire perspicaç per a veure que tot això té tot l’aire d’un fiasco, d’un bucle repetit. I,  en cert sentit,  d’una impostura: la teatralitat processista recorda els anys de sermons pujolistes, que ocultaven el què ocultaven, però enganyaren a tanta i tanta gent.

D’aquesta constatació se’n poden treure algunes previsions i una conclusió:

1) en l’alternativa entre pacte o insubmissió (formulada fa poc en un interessant article de Joan Coscubiela)  no veurem, durant el proper període, ni una cosa ni l’altra; 2)  tindrem unes noves eleccions catalanes; 3) la multiplicació d’incidències jurídico-polítiques mantindran la temperatura al nivell que convingui als estabishments de Madrid i Barcelona;  4) Potser ERC no gosarà afrontar les eleccions en solitari (malgrat la previsió de “sorpasso“); i 5) el resultat de les eleccions produirà una correlació semblant a l’actual, amb una caiguda  del PDECat, si JxSí no es repeteix.

La conclusió és que, en aquesta situació de bucle inacabable i desesperat, l’ esquerra i el centreesquerra (una clara majoria en el país) tenen el deure de començar a treballar sense demora per a superar  les falses dicotomies, les exclusions recíproques, la dispersió i el fraccionament, desfent-se de la subalternitat davant d’un processisme en declivi.