(Aquesta entrevista, feta per Siscu Baiges, va ser publicada a Catalunya Plural el passat 20 d’agost. Aquí, en castellà)
Des de Brussel·les, on viu des de la seva etapa d’eurodiputat, Raimon Obiols analitza l’actualitat política. En deixa constància als seus articles i llibres, com El mínim que es pot dir i El temps esquerp (Arcàdia Editorial). Parlem amb ell sobre l’etapa que s’obre a Catalunya amb la investidura del socialista Salvador Illa com a nou president de la Generalitat.
Hi ha qui diu que amb l’arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, Catalunya recupera el camí que hauria d’haver iniciat l’any 1980. Té algun sentit aquesta comparació?
Té tot el sentit del món. Del «Lluís, la Generalitat som tu i jo» del Jordi Pujol de 1980 a Prenafeta, hem passat a l’«unir i servir» de Salvador Illa. El 1980, CiU va posar en marxa un procés que en estratègia empresarial s’anomena d’avantatge posicional. Ser el primer a captar el capital simbòlic d’una imatge de valor únic (la presidència de la Generalitat, identificada amb Catalunya) permetia marcar les regles de joc, posar barreres, excloure els altres, assegurar indegudament un avantatge injust. El 1980 s’aplicà la fórmula de la Coca Cola convergent que tan bé ha resumit David Madí («Catalunya = Pujol = CiU = catalanisme = Generalitat = prestigi de gestió = tots els catalans»). Va ser un cas com un cabàs d’abús de posició dominant, amb la complicitat de la pràctica totalitat dels sectors de poder econòmic de Catalunya i de Madrid. El problema és que del 1980 ençà van manar molt, però van governar poc i malament. Van barrejar política i negocis i van acumular dèficits i problemes al llarg d’anys amb polítiques retòriques i inefectives. Es pot dir que això és aigua passada, treball d’historiadors. En realitat, és un llast considerable que explica en bona part el salt al buit del Procés i els reptes als quals s’enfronta el nou govern de la Generalitat. És una deixa pesant.
Quin futur immediat augura per a Salvador Illa i el govern de la Generalitat que ha nomenat?
Illa sembla un president fet a mida. Té una bona preparació, experiència de govern, conviccions i rigor, sentit de la mesura i del diàleg… És com fet per encàrrec. El més important és que, a diferència d’alguns antecessors en el càrrec, sap fer treballar equips de manera intensa i coordinada. És una qualitat difícil de trobar, i és just el que necessitem. Crec que, malgrat els obstacles, podrà governar amb les prioritats que ja ha anunciat: cohesió social, millora dels serveis públics i de les infraestructures, modernització administrativa, combat contra el canvi climàtic i la sequera, ordenació del territori, augment del pes econòmic del país, obertura d’un nou temps de diàleg. El nou President mereix un vot de confiança i que tothom que comparteixi aquests objectius li doni un cop de ma. Hem de fer caure barreres que a Catalunya han tancat molts camins i han desaprofitat molts recursos.
Què li semblen els nomenaments de consellers i conselleres que ha fet Salvador Illa per formar el seu govern?
Tarradellas va pronosticar que els ajuntaments serien la gran escola de servidors públics de Catalunya. Els fets li han donat la raó. L’equip de govern que ha format Illa no sé si és «el govern dels millors», com va dir Artur Mas del seu, però és francament molt bo.
Com valora la decisió de Carles Puigdemont de presentar-se a Barcelona el dia de la sessió d’investidura, fer un discurs breu prop del Parlament i tornar a marxar?
Va ser un episodi greu, però poc seriós. Un detall revelador, que ha explicat la directora del diari Ara, és que l’expresident va parlar d’«els llibres que s’enduria a la presó» als dirigents de Junts que l’acompanyaven al passeig Lluís Companys. Després els va deixar amb un pam de nas. D’aquest esport, a l’Empordà en diuen «collonar». L’altra anècdota significativa de la jornada va ser la falsa notícia (per usar un terme educat) que Pepe Antich va publicar a El Nacional i a X-Twitter sobre la detenció de Jordi Turull, i que el portaveu de Junts usà a la desesperada per mirar d’impedir el debat d’investidura. Han comès l’error polític més difícil de corregir, que és ficar-se en un carreró sense sortida.
Es mantindrà la polarització política que s’ha viscut a Catalunya arran del procés o se suavitzarà la divisió social que ha generat?
A la societat, la polarització ha minvat molt. Hi va haver un greu perill de divisió entre dos blocs enfrontats que feliçment s’ha superat. Ara estem en una situació polaritzada políticament, que és una altra cosa. Els problemes poden venir de la fractura de l’independentisme. Els de Junts titllen als d’ERC de «botiflers», i a la vegada són acusats de traïdoria per altres grups que es presenten com els independentistes autèntics, els de debò. És la cançó de l’enfadós, a veure qui la diu més grossa. De moment, el premi és per a Lluís Llach, que ha dit que el nou President de la Generalitat és «un feixista». No sols es perd el seny i la mesura, sinó el sentit de les paraules.
Pot fer algun tipus de previsió sobre cap a on evolucionarà l’aplicació de la Llei d’Amnistia? Acabarà finalment aplicant-se a Puigdemont i a altres polítics als quals alguns jutges volen que no se’ls apliqui?
Crec que serà així. A no ser que des de Junts es faci caure el govern de Pedro Sánchez. Hem de ser conscients que els partidaris del «com pitjor, millor» es poden disparar un tret al peu, però les conseqüències d’aquest disbarat dramàtic les pagaríem tots. Un govern a Madrid del tàndem PP-Vox seria fatal. A Catalunya hi perdríem per partida doble.
Quins són els reptes principals als quals ha de fer front Salvador Illa a partir d’ara?
Políticament, el repte és tenir el període més llarg possible d’acció de govern i de diàleg a Catalunya, i entre Catalunya i Espanya. Socialment, hi ha un repte que és comú a tots els demòcrates, per damunt de les nostres diferències polítiques: impedir que el trumpisme en versió espanyola i catalana imposi el seu joc, sobretot jugant la carta antiimmigració. Aquesta amenaça il·liberal és ben real. Ha reeixit en altres països, ha estat a punt de passar a França, i pot succeïr al novembre als EUA.
Les enquestes donen més opcions a la demòcrata Kamala Harris davant de Donald Trump que les que atorgaven a Joe Biden. El cicle del populisme i el supremacisme toca sostre o encara farà molt de mal?
No ho sé. Em sembla que no ho sap ningú. El que sé és que no val a badar. Inhibir-se de la política, tant si és als Estats Units com a casa nostra, és una badoqueria perillosa. Ho deia Antonio Machado als joves del seu temps, i avui és tan veritat com aleshores: «Feu política, perquè si no la feu, algú la farà per vosaltres i probablement contra vosaltres».
En un article recent mostrava la seva preocupació per la combinació entre l’enduriment del debat polític i unes xarxes socials per on circula l’odi i la crispació. Quina incidència tenen els missatges que corren per les xarxes en la potenciació d’aquesta crispació?
Vivim, com diu Josep Carles Rius, una «era de les emocions». En un llibre recent («Periodismo y democracia en la era de las emociones»), Rius ha documentat un panorama fascinant de la darrera dècada, al món i a casa nostra, amb la irrupció formidable dels populismes, a cavall de les xarxes socials i de la crisi dels mitjans de comunicació tradicionals, creant situacions que no únicament posen en perill el dret dels ciutadans a una informació veraç i plural, sinó la mateixa pervivència de les institucions democràtiques. El creixement exponencial de les notícies falses, dels rumors malintencionats, de les mentides i manipulacions massives constitueix avui un problema enorme, i és un repte polític per a la joventut del món, si no vol quedar a mercè del poder i dels capricis dels Trump, Elon Musk i companyia.
S’han d’establir més controls sobre les xarxes socials per evitar que contribueixin a deteriorar la convivència i a generar odi i enfrontaments?
Hem de ser enemics radicals de tota censura. Però és evident que a les xarxes socials, com a tots els mitjans de comunicació, hi ha d’haver un sistema de regulació, de la mateixa manera que als nostres carrers i carreteres hi ha un codi de circulació que tots hem de respectar. De l’assalt al Capitoli de Washington a les recents salvatjades racistes al Regne Unit és indiscutible que la difusió massiva de mentides interessades a les xarxes ha estat la metxa que ha provocat explosions de violència que han fet morts. Si no s’hi posa remei, aquest fenomen pot destruir les democràcies.
Els socialistes governen Barcelona, Catalunya i Espanya amb majories molt ajustades. Quins efectes té i tindrà això en les polítiques que puguin aplicar?
La rivalitat entre administracions pot ser positiva, si s’estimula l’excel·lència. La gent pot comparar i treure’n conclusions. El problema es planteja quan els partits utilitzen les administracions com instruments de combat. El resultat és aleshores de descoordinació, de superposició, de malbaratament de recursos, de pèrdua de temps. Als qui governen se’ls hi ha de demanar que no s’encasellin, que competeixin en excel·lència i no en sectarisme, que cerquin consensos amples, que siguin generosos amb l’oposició. Si ho fan, les majories ajustades es poden ampliar.
El poder mediàtic favorable a l’independentisme que hem viscut a Catalunya els darrers anys canviarà amb l’arribada dels socialistes a la presidència de la Generalitat?
Espero que sí. Hi ha hagut un desequilibri anòmal i increïble, d’hiperpresència dels uns i de marginació dels altres. La cosa ve de lluny. Quan jo encapçalava l’oposició, el percentatge de pantalla de Pujol a TV3 era 22 vegades superior al meu. En la dècada del Procés, la desproporció també ha estat escandalosa, amb un predomini quasi total de l’independentisme en els espais d’opinió. S’hi ha barrejat un fenomen lamentable de «caixa cobri». Per exemple, com ha documentat el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, 37 apassionats monòlegs processistes de Pilar Rahola, de març a juny de 2020, a 1.777 euros la peça. TV3 ha estat l’origen de grans fortunes i esplèndides productores de pro. Es tracta, a TV3 i a altres mitjans públics de Catalunya, d’establir simplement una situació de normalitat, de pluralisme democràtic, de respecte i transparència. Dic establir i no reestablir, perquè el problema de les col·lusions polítiques i econòmiques a TV3 ve d’origen, té la marca d’Alfons Quintà, el «fill del xofer», que establí la pauta de l’anormalitat.
ERC ha de renovar la seva direcció aquesta tardor. Com analitza el futur d’aquest partit?
Un partit amb una trajectòria tan llarga sens dubte la continuarà, probablement durant molts anys encara. ERC ha donat a Catalunya grans polítics, des de Macià a Tarradellas. Aquesta és la trajectòria que m’agradaria que continués.
Aconseguirà Salvador Illa completar els quatre anys del mandat que ara acaba de començar?
Així ho crec, però toquem fusta. Necessitarà que la bona sort l’acompanyi. Els encerts del nou President i del seu equip de govern els dono per segurs. Però no podran fer-ho tot sols. Necessitaran l’ajut de totes les persones que desitgen que la situació del país millori, el suport de tots els «milloristes» que avui a Catalunya creuen que és possible obrir, concretament en el terreny dels fets, una nova realitat de bona política i d’esperança.
