Aquest text -aviso que és llarg- és un fragment del meu llibre de records “El mínim que es pot dir“:
La tarda de 23 de febrer de 1981, teníem una reunió de les comissió executiva del PSC, a la nostra seu d’aleshores, en un pis de l’avinguda Cambó, davant per davant del mercat de Santa Caterina. Discutíem de qüestions d’intendència; em sembla que sobre els pressupostos del partit. De sobte s’obrí la porta i el nostre cap de premsa, Jordi Garcia-Soler, amb la cara visiblement trasmudada, ens donà la notícia que acabava d’escoltar per la ràdio: s’havien sentit trets al Congrés dels Diputats. Aleshores el rostre trasmudat el posarem tots: allò podia ser, pensàrem, l’inici del cop d’Estat que l’aire del temps anunciava.
De les notícies que ens arribaven es desprenia que la totalitat dels diputats i diputades estava segrestada en el parlament espanyol. Jo era membre aleshores de l’executiva federal. Vàrem fer comptes: només quedàvem fora del congrés cinc membres d’aquella executiva, els que no érem diputats: José María Maravall, Francisco López Real, Carlos Cigarrán, Ignacio Sotelo i jo mateix. De comú acord, els reunits a la seu del PSC vàrem decidir que calia que jo anés a Madrid. «No se’ls pot deixar sols! Hem de fer-nos càrrec de la situació!», recordo que bromejàvem, per treure’ns el neguit del cos.
Vaig parlar un parell de vegades amb Anna Balletbò, que era diputada del PSC i ens va telefonar des de Madrid. Era a l’hemicicle quan Antonio Tejero i els seus van entrar-hi a la brava. Ho ha explicat vívidament en un llibre de records interessant i divertit. Fent valdre el seu estat de bona esperança (estava esperant bessonada), s’havia adreçat a un guardia civil dient-li: «Estoy embarazada de tres meses y ésto no es para mí, quiero salir».
«Sempre m’ha sorprès», va comentar després Anna Balletbò, «la manera estranya i inesperada de reaccionar que tenen les persones en els moments de màxima tensió o de perill». La seva reacció, dient que no estava disposada a seguir segrestada i que volia anar-se’n, es mostrà eficaç. Vist retrospectivament, allò marcava una determinada situació, que el comandant Ricardo Pardo Zancada, un dels durs del 23-F (si valen en aquest tema els matisos), comentà molts anys després: «Un golpe en el que se deja salir, por ejemplo, a las mujeres embarazadas, ni es una revolución ni es nada. No hay revoluciones sin sangre, aunque sea doloroso decirlo». Glups.
Anna Balletbò havia pogut sortir doncs del Congrés i em digué que acabava de parlar per telèfon amb el rei, que interrompé la conversa en diverses ocasions, perquè el reclamaven per altres línies: l’Anna en va deduir que estava fent una ronda de contactes i comprovacions amb les capitanies generals (li semblà escoltar que parlava, en dues ocasions, amb la de Sevilla). El monarca s’interessà per la versió dels fets a l’interior de Congrés que la nostra diputada li donava. La seva primera pregunta va ser si hi havia hagut morts o ferits. Li he demanat en més d’una ocasió a l’Anna què li va dir exactament el rei a ella, en el transcurs de la conversa. Sempre m’ha dit que no n’havia tret gaire l’aigua clara, atribuint-ho a les circumstàncies del moment, però que va entendre que estava contra el cop. No fou gaire explícit, més enllà d’alguna expressió més o menys tranquil·litzadora, a l’estil del «tranquil, Jordi, tranquil», una frase que s’atribuí al rei i que va resultar, al cap dels anys, que no s’havia pronunciat.
Aquesta és la versió escrita que l’Anna féu de la conversa telefònica amb el monarca: «Ell havia acabat de preguntar però jo tenia alguna pregunta: “Senyor, què pensa fer? A dins del Congrés hi ha 400 ostatges…”. “El rei està al serveis dels més alts interessos d’Espanya…” Jo no estava acostumada al llenguatge majestàtic. Vinc d’una cultura catalana, mediterrània, on l’important en les converses és entendre el sentit, el fons del que diu l’interlocutor; entendre’l més enllà de les paraules. “Els més alts interessos d’Espanya” no em semblava excessivament concret. Em notava la boca seca i la llengua pastosa, com en els moments previs a un examen. Així que em vaig armar de valor i vaig insistir: “I què més?”. Vaig escoltar la veu inconfusible del rei, que pronunciava la paraula clau. “I de la democràcia”. Vaig sentir un profund alleujament».
Vam quedar per telèfon amb l’Anna que ens trobaríem en un cafè prop de la seu del PSOE, aleshores al número 145 del carrer de Santa Engracia. La meva intenció era mirar d’entrar a la seu, si era possible, i posar-me a la feina amb els escassos membres de l’executiva federal que no estaven segrestats al Congrés. Un company de l’executiva del PSC, Albert Batlle, em dugué en el seu cotxe a l’aeroport del Prat. Li vaig deixar l’agenda i em vaig quedar el document d’identitat, on hi figuro amb el nom de Josep Maria. Per molt que he tractat d’aclarir-ho moltes vegades sense èxit, Raimon no és el meu nom de la clandestinitat, sinó el resultat d’una discussió familiar, en què l’opinió de les meves germanes sobre com m’havia de dir guanyà finalment a la dels meus pares, que havien optat pel Josep Maria. Mai no m’he volgut canviar el nom oficialment, mig per sentimentalitat mig per un si de cas. Recordo que en aquells moments vaig pensar que si hi havia controls a l’aeroport o als carrers de la capital el meu doble nom em podia ser útil.
L’avió del pont aeri que em portà a la capital del regne anava pràcticament buit: tres o quatre passatgers comptats, amb cares molt llargues. En aterrar, vaig mirar per la finestreta: no es veien tancs a les pistes. No tenia cap sentiment particular i ho atribueixo a la meva manca d’imaginació. Només a cop passat, un parell de setmanes després, vaig somatitzar l’esdeveniment i m’entrà la por al cos. No havia vist encara el vídeo de l’entrada dels guàrdies civils a l’hemicicle del congrés dels diputats. Escoltant, amb Quico Sabaté i Tato Llinàs, el «¡Quieto todo el mundo! ¡Todos al suelo!» i el trets subsegüents, tot menjant un entrepà, m’entrà una suor freda.
No he pogut sentir mai una especial aversió per Tejero, home extravagant. L’he vist sempre com una confusa víctima de la seva exaltació i de la manipulació d’altres. Ho dic, evidentment, sense ingenuïtat: em guardaria de posar-me al seu abast. Era dels que hauria afusellat, si arribava el cas. Però se’l veia tan manipulat, i la seva reacció final en el Congrés ocupat fou tan definitivament pertorbadora per als colpistes! A Suïssa vaig conèixer un cosí seu, republicà i d’esquerres, professor de literatura espanyola a la Universitat de Ginebra. Em contà que uns anys després del 23-F, una tarda de Nadal propícia al perdó, es decidí a trucar al coronel a la presó: «¿Cómo estás, primo? Hace tiempo que no nos vemos…». «Es que últimamente salgo poco», va respondre Tejero.
Arribat al carrer de Santa Engracia, vaig trucar a la porta de la seu del PSOE, tancada i fosca, i al cap d’una llarga espera aparegué un company, proveït d’una petita llanterna. Després d’identificar-me em donà un tros de paper amb un número de telèfon i em demanà que em fes fonedís: esperava visites i temia que no fossin agradables. Segons vaig saber, unes poques hores abans, després d’escoltar per la ràdio el ban colpista del tinent general Milans de Bosch, capità general de València, un membre de l’executiva socialista, José Maria Maravall, havia parlat per telèfon amb Francisco Laína, director general de seguretat de l’Estat, que presidia des de les nou del vespre una comissió de secretaris d’Estat i subsecretaris que durant la tarda i la nit del 23-F actuà com un executiu provisional en el ministeri de l’Interior, substituint el Govern segrestat al Congrés dels Diputats. «¿Pots garantir-me que el ban de Milans no s’estendrà a altres capitanies generals?», demanà telefònicament Maravall a Laína, que li respongué «No puc». «Pots garantir-me la seguretat de la nostra seu?». Laína: «No puc». En aquelles condicions, els dirigents socialistes abandonaren la seu de Santa Engracia i formaren un improvisat centre d’operacions en el domicili d’Elena Flores, on em vaig dirigir després de recollir Ignacio Sotelo a casa seva.
La notícia de la formació de la junta de secretaris fou coneguda pels diputats segrestats gràcies a un còmic error dels ocupants del Congrés. Qui escollí a Tejero per dirigir aquella operació es mereixeria una medalla, perquè els episodis d’incompetència es van multiplicar en aquell llarg segrest. En un moment donat, un sotsoficial va rebre l’ordre del seu superior de llegir des de la tribuna el ban de Milans del Bosch. Es confongueren de télex i van llegir el de la constitució de la junta de secretaris.
A casa d’Elena Flores, aleshores secretària internacional del PSOE, ens trobàrem quatre membres de l’executiva federal: Maravall, Sotelo, José María Benegas i jo. Hi recordo també Carmen Romero i Enrique Sarasola. Es feien trucades a la Zarzuela, al Ministeri de l’Interior, a les organitzacions socialistes. La declaració que Laína havia llegit a TVE a quarts de deu de la nit («cap acte de força destruirà la convivència democràtica que el poble lliurement desitja i que es plasma en el text de la Constitució a la qual civils i militars hem jurat protegir») va donar un alè d’optimisme, que confirmà la declaració televisada del rei, passada la una de la matinada. Però les coses eren lluny d’estar resoltes. El segrest del Govern i dels diputats seguia, i tot plegat era d’una confusió absoluta.
Amb Maravall i Benegas anàrem al vell palau del Ministeri de l’Interior, al carrer d’Amador de los Ríos, on era el «govern en funcions». Hi arribaren també dirigents de la UCD (Antonio Vázquez i Jesús Viana), d’Alianza Popular (Fernando Suárez i Jorge Vestrynge) i del PCE (Enrique Curiel i Carlos Alonso Zaldívar). Es constituí així una taula de partits que es mantingué en consulta permanent amb el «govern dels subsecretaris», a través del subsecretari d’Interior Luis Sánchez-Harguindey, el secretari d’exteriors Carlos Robles Piquer i el general José Antonio Sáenz de Santamaría, que dirigia la Policia Nacional.
Ultra el seguiment de la situació, dues coses centraren les discussions que vam tenir aquella nit. D’una banda, el tipus de resposta que calia donar al carrer. CCOO havia cridat a un atur general de dues hores i es parlava de convocar concentracions als ajuntaments i manifestacions a les universitats. No en fórem partidaris, excepte els representants del PCE, que es deixaren convèncer amb relativa facilitat. La informació que teníem mostrava que, durant la tarda i el vespre, les respostes espontànies del carrer havien estat escasses i cauteloses. Una mobilització feble l’endemà hauria estat, pensàrem en aquell moment i segueixo pensant-ho, més aviat un pretext per a la repressió que una resposta eficaç, atesa la previsible correlació de forces: a un costat, els manifestants; a l’altre, els tancs.
La segona qüestió que els interlocutors de la comissió de subsecretaris ens van plantejar era encara més espinosa. Sáenz de Santamaría ens la formulà amb claredat: encara que creien que el cercle s’anava tancant entorn dels colpistes, pensaven que hi havia el risc d’un segrest prolongat del Govern i dels Diputats, que eventualment podia durar dies, i que això podria anar creant una situació caòtica que, malgrat la intervenció televisada del rei i les declaracions del executiu en funcions i de la Junta de Jefes de Estado Mayor (JUJEM), podia decantar la correlació de forces en un sentit favorable als colpistes.
En conseqüència, ens va dir Sáenz de Santamaría, havien preparat un pla d’assalt al congrés. Se n’encarregaria, eventualment, del Grup Especial d’Operacions (GEO) de la policia, de recent creació. Però l’edifici de la Carrera de San Jerónimo no era d’accés gens fàcil, és el mínim que es pot dir. Caldria utilitzar explosius, perquè portes, sostres i finestres estaven blindats, i també despenjar-se per una claraboia de l’edifici. Calculaven que l’operació podria durar uns tres minuts i la resposta que podien donar els assetjadors sentint-se atacats era imprevisible.
Vam escoltar aquelles consideracions amb una certa incredulitat i no recordo que cap dels representants polítics es mostrés favorable a una possible intervenció. Els socialistes vàrem ser els primers a mostrar-nos contraris. El pitjor escenari, pensant en una sortida a curt o a mig termini d’aquella dramàtica situació, era el d’un caos sagnant.
Érem perfectament conscients que, en aquelles hores, no hi havia solament dos camps enfrontats, el dels colpistes i el dels demòcrates, sinó que existia un tercer camp, el d’aquells que, en els aparells de l’Estat, l’exèrcit i la societat, esperaven el descabdellament de la situació i no vacil·larien, al menor pretext, a decantar-se per una alternativa de «restabliment de l’ordre» encara que fos al marge de la Constitució i antidemocràtica. De fet, la pròpia convocatòria de l’executiu de subsecretaris i secretaris d’Estat havia estat lenta i difícil: si bé el retard a comparèixer fou degut en alguns casos al temor que la invitació a anar al Ministeri de l’Interior fos una trampa per anar detenint-los tots, no és de malfiat deduir que no foren pocs els que es feren el ronso, esperant que les coses s’aclarissin en un o altre sentit.
Em va semblar que els nostres interlocutors se sentien alleujats per la nostra negativa a avalar una intervenció dels «geos». Anys després, Francisco Laína va desmentir que aquella possibilitat d’un assalt al Congrés s’hagués posat damunt de la taula: «Aquella noche se barajaron muchas hipòtesis para acabar con la situación. Pero fíjese lo poco elaborada que estaria esta decisión, que ni siquiera se comunicó a La Zarzuela (…) Ni siquiera se planteó como hipòtesis a la Junta de Jefes del Estado Mayor del Ejército».
Potser sí. Però a nosaltres ens fou plantejada i fou el tema de discussió durant una hora, entre les tres i les quatre de la matinada del dia 24. És possible que els qui llançaren la idea d’un possible assalt busquessin que el rumor circulés i tingués un efecte psicològic sobre la moral de la tropa que ocupava el congrés. Però si fou així, per què ens van tenir més d’una hora discutint a altes hores de la nit?
Sortint del Ministeri de l’Interior vaig fer una altra escapada a la seu del PSOE, on amb Anna Balletbò ens instal·làrem al despatx d’Alfonso Guerra i reférem forces consumint les galetes daneses d’una caixa metàl·lica que trobàrem en un racó. «Aprofita l’ocasió», li vaig dir a l’Anna, «perquè mai els socialistes catalans no tornarem a tenir tant poder en aquesta casa». Vam respondre a distintes trucades interessant-se pel desenvolupament de la situació, sobretot dels companys de València que, per raons òbvies, eren els més inquiets. Ricard Pérez Casado, aleshores alcalde de València, respongué a les meves paraules, més o menys tranquil·litzadores, dient-me: «Potser tens raó, però he estat al Govern Civil i un tanc apuntava a l’edifici». Havia ordenat als funcionaris municipals que marxessin a casa i havia mantingut un gabinet de crisi amb els regidors que pogué reunir a l’ajuntament, tot i que l’havien trucat dient que la policia militar arribaria d’un moment a l’altre per detenir-los. No respiraren tranquils fins que, entre cinc i sis de la matinada, els tancs es retiraren dels carrers de la ciutat.
A les vuit del matí, acabada aquella nit en blanc, anàrem a l’Hotel Palace, davant del Congrés dels Diputats. La nit havia estat interminable; el seu desenllaç es produïa com una exhalació. El cercle seguia tancant-se i començava a generalitzar-se la percepció que el cop havia fracassat i que era imminent el final de la situació al congrés. No ens el volíem perdre. Des d’aquella atalaia del Palace vàrem presenciar les anades i tornades dels militars (José Luis Aramburu Topete, Alfonso Armada i altres que no podíem identificar), des de l’hotel al Congrés, i viceversa. En un moment determinat sentírem com un clamor s’aixecava entre la gent congregada a la Carrera de San Jerónimo: uns guàrdies civils començaven a despenjar-se per les finestres del congrés, situades a un parell de metres damunt de la vorera, i s’entregaven a la policia. Finalment, ullerosos i somrients, sortiren els diputats i les diputades, enmig d’una ovació. Vàrem abraçar Ernest Lluch, Lluís Maria de Puig, Joan Marcet, Paco Parras i la resta de companys. El malson semblava acabar-se.
Sóc poc partidari de les teories conspiratives, però quan es tracta de conspiracions no hi ha més remei que entrar-hi. A hores d’ara, amb tota mena de llibres i cròniques a l’abast, l’intent del del 23-F de 1981 continua sent misteriós en els seus orígens i en la seva veritable dimensió. Els dubtes i preguntes sobre els seus orígens, la seva direcció, la seva extensió i els seus veritables objectius encara subsisteixen i, de tant en tant, tres dècades després, apareixen noves «revelacions», que cal acollir amb esperit crític, pensant que poden ser a benefici d’inventari.
En conjunt es pot dir que aquella temptativa de cop d’Estat va ser un nyap, per sort sense sang. Però subsisteixen els interrogants. A qui se li acut confiar a un home com Tejero aquella operació? Com es possible que amb la seva tropa entrés al congrés sense topar amb cap mena de dificultat? Qui pot imaginar que fos l’organitzador d’una conspiració mínimament complexa? Ni tan sols Milans del Bosch, diuen els qui entenen d’aquestes coses, en tenia la capacitat. Queda, en fi, la pregunta sense resposta més important: si l’anomenat «pacte del capó», que signaren els caps dels assaltants i representants de l’exèrcit, contenia, ultra les condicions de la rendició de les armes, altres compromisos de caràcter polític, ni que fos verbalment, en relació al capteniment futur del govern.
S’ha parlat, i crec que pot ser cert, d’un solapament subterrani i confús de diversos complots planejats per sectors militars i civils. El paper d’aquests darrers, particularment de membres i responsables del Centro Superior de Información de la Defensa (CESID), segueix essent, trenta anys després dels fets, una incògnita. Què va passar exactament a la Zarzuela entre el moment de l’assalt al Congrés i la gravació del missatge televisiu del rei, que es produí passada la una de la matinada, és també un tema que a molts ens agradaria conèixer de manera completa.
Em temo que no ho sabrem mai. Sabino Fernández Campo, aleshores secretari general de la casa reial, és mort, i la seva vídua, la periodista asturiana María Teresa Álvarez, ha dit en alguna ocasió que «no hay memorias de Sabino; lo que dijo en vida es lo único que se sabrá». El que va deixar dit en vida, en tot cas, és ambigu i fins i tot sibil·lí: «Dejémoslo como está, sin agitar la historia ya calmada (…) En ocasiones el que busca afanosamente la verdad, corre el riesgo de encontrarla.»
Tots els moviments que portaren al van resultar vacil·lants i insolvents, inclòs el que aparegué més ostensiblement, el del general Armada, que pretenia una mena de repetició del procés que a França havia donat el poder a De Gaulle l’any 1958, en les acaballes de la guerra d’Algèria. Armada hauria apuntat, no a la instauració d’una dictadura militar, sinó a una rectificació autoritària de la situació política i a la formació d’un govern d’«unidad nacional». Potser Armada i els qui eventualment li donaren suport devien haver llegit les memòries del general De Gaulle; però no crec que haguessin llegit El 18 brumari de Karl Marx: «Hegel diu que tots els grans fets i personatges de la història universal es produeixen dues vegades. Però s’oblidà d’afegir: la primera vegada com a tragèdia i la segona com a farsa.»
