Andreu Claret escrivia ahir a Facebook: “Foc nihilista pels voltants de casa. Durant més de dues hores el foc i el fum s’han apoderat del barri. Des del Plà de Palau fins l’Arc de Triomf. De la Ronda Sant Pere fins les Rambles. Totes les agències bancàries del barri han quedat devastades. I mentre els partits que negocien un govern independentista deixen els Mosos desamparats, un skater fa filigranes damunt d’una paperera encesa. Quina vergonya!. Ho pagarem molt car.“
I Gabriel Jaraba escriu avui a Twitter: “Si Hasél és una espurna que encén alguna cosa latent és que hi ha molta gent que va molt cremada. O que hi ha forces amb gran capacitat de provocar incendis. Una cosa no treu l’altra i totes dues són perilloses”.
Salvant les distàncies, que són moltíssimes, aquestes nits de Barcelona fan venir al cap la Setmana Tràgica de 1909 (“un motí popular sense direcció ni pla”, deia Josep Fontana).
Per entendre la Catalunya d’avui es bò llegir i rellegir el “Maragall i la Setmana Tràgica” de Josep Benet, on s’expliquen de manera excel·lent les pistes que donà el poeta en relació a una pregunta que es feia fa més d’un segle i que sona perfectament actual: “¿Com és que aquesta i altres coses que passen a Barcelona, no passen en tal grau en cap més banda?“.
Josep Benet escriu que Maragall, després de la Setmana Tràgica, es feia quatre preguntes: “Què ha estat això? Com ha estat? I per què? Què cal fer?”.
Plantejar-nos aquestes quatre qüestions és un mètode idoni per pensar sobre la Catalunya de 2021. En particular pel fet que Maragall en va treure una conclusió: la critica valenta i lúcida a una burgesia que començà dient “apreteu, apreteu” i que després, esfereïda per les esgèsies cremades, acabà dient “denuncieu, denuncieu”.
Una segona pista per pensar el present és el concepte de “vicis catalans de situació” que usava un altre poeta, Carles Riba, comentant justament els articles de Maragall sobre la Setmana Tràgica (“Fins quan ens entristeix que Maragall sembli prendre vicis catalans de situació per tares de caràcter racial, hem de reconèixer que s’indigna amorosament”).
“Vicis catalans de situació”: quin concepte més interessant! No són vistos per Riba com unes tares congènites sinó com la deformació lleugera d’una fusta sotmesa a una persistent pressió exterior. Res de vagues tarannàs o caràcters col·lectius, sinó situacions concretes, històricament afaiçonades.
Una tercera “pista de poeta” per pensar la crisi present ens la donà Ernest Lluch citant versos de Joan Margarit. Em sembla que ès a “L’alternativa catalana” (llibre que ara no tinc a mà) on cita aquests versos del poeta que acaba de morir:
“El passat ens espera al demà:
va sempre més de pressa que nosaltres”.
A l’Ernest Lluch el vers de Margarit li serví per reforçar la seva idea de la continuïtat catalana, de l’actualitat d’un model “austriacista” de les Espanyes, de la vigència d’un “passat que no passa“.
