Hem d’obrir un debat, No. Baixem a la realitat i participem dels que cada dia, allà on vagis, et trobes.
Hem de tornar a connectar, No simplement hem d’ésser societat No normalitzada.
Hem de representar la pluralitat i complexitat de la societat catalana, Si…. Reconeixem-la dins el partit, qualsevulla credibilitat comença aquí.
Hem d’eixamplar la nostra base electoral, solament cal que ens identifiquin i ens reconeguin com els millors defensors dels seus interessos, girant tota l’organització cap aquest objectiu.
Hem de construir una alternativa federal a l’independentisme, i el primer que ha de passar és que siguem creïbles en la nostra relació, veritablement federal amb el PSOE. Una nova ambició ha de recórrer al PSC, sortir del declivi, per a liderar una nova societat catalana que davant la crisi, respongui amb més cohesió social, més unitat civil. Que exigeixi és respecte nacional, i que es vertebri a partir d’una economia productiva, social, territorial, mediambientalment sostenible.
Hem d’impulsar una acció política i social contra la política ultraliberal d’austeritat. Sobren paraules, i a la balança, cal afegir-hi molta més capacitat per a tenir real autonomia respecte als poders econòmics. Impulsarem un nou programa econòmic, ideat entorn d’un gran pacte històric per a canviar el model econòmic, les seves estructures obsoletes, optant per la excel·lència, la creativitat, la cultura com a eix vertebrador d`una nova democràcia social i econòmica.
Hem d’ésser totalment incompatibles amb qualsevol tipus de corrupció, liderant el rebuig social, despullant, a la política, de tot privilegi, de tot ombra paral.lel.la al seu fiançament, o a la politització de la vida social, o a la instrumentalització de l’administració. Siguem el partit de les reformes imprescindibles, una segona modernització del país es el llindar desitjable…
Hem d’innovar les diferents formes de participació política, transferint poders de decisió, de control i de corresponsabilització al ciutadà, individual i col·lectivament parlant. No més xerrameca, impulsem una democràcia real, de qualitat, que doni sense por, veu i vot a la sobirania popular, quantes vegades calgui. Així és com un país, es democratitza de debò, i el poble protagonitza el seu present, i creu en el seu futur.
Hem d’acceptar que a Catalunya, cada cop més hi ha més gent que abraça la idea sentida d`un país, que existeix per ell mateix, com a realitat nacional pròpia; com a forma de vida.
Fins quan seguiran mantenint, destacats dirigents, que ser socialista i d’esquerres, és incompatible amb aquesta vivència? Això, significa la renuncia a representar a tanta gent progressista catalana.
Hem d’encapçalar el clamor popular contra la marginalitat del jovent, escoltant-los, aprofitant tot el potencial de canvi social que transmeten i invertir l’agenda gerontocràtica de la política institucional oficial. Aquesta bandera l’hem d’aixecar cada dia, colze a colze, lluitant per l’alliberament personal, ensems a la construcció comunitària . Sense ells, quina justificació té la política d’esquerres? Cap, puix que tot principi o valor, es justifica per a assolir l’objectiu d’un món millor, una esperança confirmada de futur i progrés, per a tots i totes, però especialment, per a la infància, i la joventut.
Hem de capgirar la perspectiva, la veritable globalització comença, impacta, modifica, conflictivitzar, canvia radicalment la realitat a cada casa, a cadascun dels carrers i places, als barris, pobles i ciutats. Aquí la gent concreta, avui pateix, perd qualitat de vida, perd el treball o perd drets, sense més horitzó que una decadència, a la qual no hi ha ningú que l’aturi. Aquí pren forma la Catalunya real. Aquí es percep la Espanya necessària o no. Aquí l’Europa es respira, a voltes com la dimensió inevitable, a voltes com la imposició del capital transfronterer. Aquí s’examina la política i suspèn. Aquí els partits i els seus aparells, semblen sindicats d’interessos i poca cosa més, un mal menor, que cada dia és més gran. Aquí els poders de l`Estat, a Madrid i a Barcelona, són instruments que garantitzen un ordre social, que no deixa cap dubte de qui mana, i de qui no; qui paga la crisi i qui no assumeix cap responsabilitat per generar-la, per gestionar-la.
Els socialistes no podem, com en altres moments històrics, més que formar part activa del moviment, millor dit, dels moviments que no accepten aquestes regles de joc, dictades unilateralment per una dreta, que aprofita la crisi per a passar comptes i provocar una regressió intensíssima, a tots els nivells.
Hem de donar respostes a les crisis, però a la primera que hem de plantar cara és a la moral, que comença i acaba, quan qualsevol dirigent o militant cau enlluernat pel resplendor del diner, el poder, i el status. Allà s’apaga la flama de l`esperança col·lectiva, el capital ens derrota, sense lluita. Davant això, no cap conductes de mirar cap un altre cantó, ni justificatives, ni disculpatòries. Estàs en joc, l’únic que justifica a una força d’esquerres, que no és més que l`irreductible compromís social per un món , realment, més lliure, proper, i just per a tothom.
Si hem perdut la hegemonia social, és perquè hem perdut primer, la batalla de les idees, de la cultura, com a element central per a tenir projecte, relat i imaginari col·lectiu propis, la qual cosa, avui és més una aspiració, que altre cosa.
Aquestes notes varen covar-se, mentre assistia al darrer Consell Nacional del PSC, acte polític de nivell, on les fortaleses i febleses, s’evidenciaren com mai, però els reptes, dilemes i problemes més importants passaven, fora, allà on aquest capitalisme sense ànima, apreta i apreta, ja sigui a l`Hospitalet, o a Salt, a Sabadell o Tortosa, a Santa Coloma o Cervera. a Nous Barris o Sant Andreu, arreu.
Idees per a un nou renaixement, com tant bé ha definit, en Jordi del Rio. Avancem!
Sentir Pensar Actuar, bloc de Jordi Homs
Un comentari