Luis Garicano, economista prestigiós i eurodiputat de Ciudadanos (Cs), abandona el seu escó i torna a l’activitat acadèmica, a la Universitat de Colúmbia. Comentant-ho, Juan Claudio de Ramón ha escrit que és una retirada de la vida política que “induce una aguda melancolía”.
La malenconia que sent de Ramón és induida per dos problemes, que exposa en el seu article. En primer lloc, la dificultat d’atreure a la política activa a persones de provada vàlua professional al marge de l’estructura dels partits. De Ramón ho atribueix a dues causes: els estipendis més baixos que els que ofereix el sector privat, i la repugnància a submergir-se en “las aguas mefíticas de la política”.
En segon lloc, la malenconia de de Ramón és induïda per “la puesta de sol de Ciudadanos”. No n’analitza les causes (“dejemos para otro momento los yerros”) però lamenta la pèrdua d’empenta dels que van constituir Cs amb els objectius, que ell considera lloables (i no li manquen raons), de combatre la “fractura etnolingüística”, superar l’anquilosament i la corrupció del capitalisme “de amiguetes”, i “revertir la degradación institucional”.
Però Garicano ha negat la vinculació entre la seva retirada i la situació crítica de Cs: “De ninguna manera, no ha sido la clave de mi decisión (…) Se basa exclusivamente en que yo quiero continuar con mi vida académica”. Aquesta explicació, educada i lleial al seu partit, ha estat reblada amb menys elegància per Inés Arrimadas: “Garicano ha aceptado una oferta irrechazable”.
En tot cas, que Cs presenta símptomes terminals no escapa als ciutadans que, havent-los votat o no, han seguit amb un mínim d’atenció la seva agitada història. Com mostren els resultats electorals, els ciutadans que van votar a Cs han deixat de fer-ho en massa. Toni Roldán, que en fou portaveu destacat al Congrés (i que, fill de fundadors del PSC, és en certa mesura el símbol d’un determinat decantament) ho ha constatat sense embuts en una conversa recent amb Jordi Sevilla: “tras las elecciones andaluzas, básicamente Ciudadanos ha desaparecido”. Té raó, si atenem a resultats i enquestes: la darrera del CIS li pronostica un 1,7 % en intenció de vot.
D’aquesta crisi del seu antic partit (l’abandonà el 2019), Toni Roldán en dóna una interpretació: “Hay un elemento que creo que condicionó de manera muy significativa la evolución de Ciudadanos, pero también de Podemos: el shock nacionalista en Cataluña. Ciudadanos, hasta 2017, fue un partido perfectamente equiparable a un partido liberal europeo capaz de pactar con izquierda y derecha, pero de pronto llegan dos millones de votantes básicamente centralistas y de derechas, y entonces decide cambiar el rumbo.”
Defectes de fàbrica
D’acord. Però caldria esbrinar perquè aquell gir es produí. Jo crec que hi havia un parell d’errors d’origen, de concepció estratègica, que expliquen la trajectòria erràtica d’aquest partit avui crepuscular.
Aquests defectes de fàbrica van ser bàsicament dos. El primer fou jugar des del primer moment la carta de les emocions identitàries, que sovint provoquen èxits sobtats però poden produir greus desfetes a més llarg termini, en benefici d’altres que apugen l’aposta. Des de bon començament, Cs s’adrecà als ciutadans de Catalunya irritats pel nacionalisme pujolista, que presentà com el seu principal adversari de referència. Però la competició real era amb les esquerres, especialment amb el PSC, presentat com una mena de còmplice acomplexat dels nacionalistes. El càlcul era elemental: de l’espai electoral nacionalista no en podien treure res, però si radicalitzaven la pugna d’identitats podien explotar a fons el jaciment electoral mestís del PSC, escindint-lo i captant-ne una porció substancial. D’ací, no sols l’exacerbació de la pugna identitària i lingüística, sinó també l’ambigüitat ideològica inicial, que creà els primers conflictes interns, entre l’etiqueta liberal i la socialdemòcrata.
El segon defecte de fàbrica va ser impulsar la fundació d’un nou partit (Por un nuevo partido político en Cataluña) i no fer-se’n càrrec sinó subrogar-lo a encarregats, o masovers, o com se’n vulgui dir, triats a la babalà i amb presses, que van sortir carabassa com no podia ser d’altra manera. Que la majoria dels dirigents per procuració, apadrinats o patrocinats (d’Albert Rivera a Antonio Robles, passant per Toni Cantó) no han estat a l’alçada del repte és el mínim que es pot dir. Què esperaven els fundadors? Un miracle de Fàtima?
Tots els errors de Cs (Garicano n’ha lamentat un de principal: la “tragèdia per a Espanya“ que segons ell significà que Cs no pactés amb el PSOE el 2018 , quan junts sumaven 180 diputats) deriven d’aquells dos errors fundacionals.
És significatiu, i no em sembla casual, que Garicano i Roldán, dos dels pocs que es van mullar en la tasca ingrata, posessin en el frontispici del seu llibre Recuperar el futuro aquesta cita de Theodore Roosevelt:
“No és el crític qui compta, ni el que assenyala com ensopega l’altre, o com es podrien haver fet millor les coses. El mèrit és de qui baixa realment a l’arena, amb el rostre desfigurat per la pols i la suor i la sang; de qui s’esforça valentament; de qui s’equivoca, perquè no hi ha esforç sense error ni deficiències, però intenta fer realment el què cal fer”.
Trobar el punt just que eviti la “trahison des clercs” i la subrogació als “encarregats”: aquesta és la qüestió. Exigeix la valentia de “baixar realment a l’arena”, i també la seriositat i la modèstia de posar-se a treballar a la cuina. En política, la cuina és tan important com les idees, i en algunes ocasions ho és més. El procés de formació de Cs va ser una d’aquestes ocasions: no es poden prometre plats d’El Bulli amb discursos rutilants i després desentendre’s del combat diari i de la feixuga feina culinària.
Excessos d’intel·ligència
El “¡No es esto, no es esto!” davant dels plats servits a la taula de la política no mereix massa consideració quan els que es queixen són els mateixos que van muntar el restaurant, van imaginar la carta, van fixar el menú i van escollir els cuiners.
En la mesura que amb la seva iniciativa del juny de 2005 els comensals havien creat realitat política (i no menor), a l’hora del balanç n’haurien d’assumir l’actiu i el passiu, els guanys obtinguts i els danys generats (els directes i els col·laterals).
D’aquest balanç, un dels 15 signants d’aquell manifest fundacional, Félix de Azúa, n’ha fet un resum:
“Lo intentamos unos cuantos amigos y salió mal. Yo, si puedo ser soberbio, diría que era un partido demasiado inteligente para este país”.
Potser sí. Però en sobrepès d’intel·ligència José Manuel Villarejo li ha guanyat la partida a Félix de Azúa. La frase més lúcida que ha estat pronunciada telefònicament a Espanya en els darrers anys és de l’ex comissari:
“Hay que tener un equipo de gente honesta, seria y dura para estos hijos de puta de los catalanes y para estos hijos de puta de los vascos”.
Si hi restem el pes dels qualificatius, aquesta frase mereix premi. Rem acu tetigisti: posa el dit amb exactitud i cruesa en la llaga essencial d’una de les dues o tres qüestions polítiques més importants del nostre present. La “gent honesta, seriosa i dura” (Villarejo exclòs, per motius evidents) s’hauria de dedicar a aconseguir un encaix respectuós i liberal de les nostres diverses identitats col·lectives, que permeti superar la trituradora antidemocràtica dels xocs identitaris permanents.
En aquest projecte de desactivació (de fet, d’activació d’una democràcia raonable), els liberals hi haurien de tenir un paper important. Penso amb gent com Garicano o Roldán. I també com Arcadi Espada, malgrat els seus ardors combatius o els rampells notòriament il·liberals d’alguns dels seus articles (p.e.: anomenar-me ocasionalment Raimundo Obiols mentre segueix signant-se Arcadi; o anomenar sistemàticament sánchez (amb minúscula) a un president del govern que pel fet de ser-ho mereix un mínim respecte).
Però els liberals haurien de plantejar-se un gir copernicà, que no es produirà. És una llàstima, perquè no hi haurà una força liberal a Espanya si no entoma amb liberalitat i respecte el pluralisme dels nostres sentiments d’identitat col·lectiva.
Cs no va poder ser aquesta força liberal perquè no mantingué una mínima aparença d’equilibri en la seva crítica dels nacionalismes realment existents. Denuncià amb estentòria bel·ligerància el nacionalisme català; i negà, exonerà o disminuí el nacionalisme espanyol, que ara li passa una dramàtica factura en termes electorals. Cs posà el dit, des del seu moment fundacional, en l’engranatge dels xocs identitaris i nacionalistes; i les rodes dentades d’aquest mecanisme no perdonen: acaben triturant el dit, la mà, el braç i tota la resta. És això (ho dic amb aprensió), el què ha passat amb la paràbola espectacular de l’ascens i la fallida de Cs.
Malgrat la sòlida evidència d’aquest perill letal, no sembla que la “refundació” a sis mesos vista de Cs tingui pinta de modificar aquesta trajectòria suïcida. El nucli resistent d’Arrimadas potser apostarà pel canvi de nom (“Liberales”?) però seguirà situant-se a la dreta de la Plaça de Colón, tractant de fer-s’hi un foradet identitarista, ara que Feijoo descobreix que l’Espanya radial d’Aznar és “trasnochada” (No ho dic per dir. Arrimadas acaba de definir la seva ubicació, en una entrevista a l’ABC: “Yo no me veo defendiendo el cuponazo vasco, o que, como dice Feijóo, que Cataluña es una nacionalidad o Galicia un país, o las políticas lingüísticas del PP en Galicia”).
Guies gastronòmiques: la Mussolini i la Michelin
Comentant la dimissió de Draghi, Helen Thompson ha escrit al New Statesman que, en els últims anys, a Itàlia “cada elecció nacional sembla comportar el risc d’apoderament d’un individu aparentment més perillós per la democràcia que els anteriors: primer Berlusconi, després Salvini, ara Meloni”.
M’ha recordat un comentari de la meva neta (9 anys) que l’altre dia, parlant d’un restaurant, deia que tenia “tres estrelles Mussolini”. Es referia, esclar, a la Guia Michelin.
Utilitzar la Guía Mussolini per avaluar polítics i partits pot ser un mètode útil. Seguint el criteri d’Helen Thompson podríem usar-lo pel cas italià i el resultat evident seria aquest: Berlusconi *, Salvini **, Meloni ***.
Seria útil una Guia Mussolini per posar estrelles als partits de l’Espanya actual. Però encara ho seria més una Guia Michelin de les normals. En les nostres crisis polítiques actuals hi ha un excés de bazòfia i una manca aguda de bona cuina.
