Raimon Obiols: Catalunya i Espanya

Ens va semblar, en iniciar-se el període constitucional, que Espanya s’obriria a una concepció d’ella mateixa com el que és realment; és a dir, a la comprensió i el reconeixement de les cultures, llengües i sentiments de les diferents nacions, a una superació progressiva de l’acció assimiladora i repressiva que en el passat s’havia exercit en nom d’un concepte d’Espanya com a única nació dominadora.

Espanya! Si hi ha un concepte confús, polisèmic i enverinat és aquest. Josep Pallach va escriure a propòsit d’això un article il·luminador: «Pels catalans el concepte d’Espanya no inclou la idea de nació. De nació els homes només en tenim una i la nació dels catalans és Catalunya. (…) Espanya podria ésser el comú denominador de les nacions peninsulars. Els nostres escriptors clàssics ho anunciaven així. Què ha passat perquè avui costi d’acceptar aquesta denominació?Simplement que som conscients del que en podríem dir un abús de confiança (…) El concepte d’Espanya intenta
 imposar-se d’una altra manera. Com una
 voluntat d’imperi i d’assimilació de les nacions diverses a una sola. Aquesta voluntat imperial fracassà (perquè) fou incapaç d’assimilar fortes personalitats nacionals com eren les de Portugal, Galícia, Euskadi i Catalunya (…) I així estem avui. Amb un fort contingut emocional del mot Espanya que caldria “desemocionar” quan volem emprar-lo, com creiem que cal fer-ho, per expressar el destí fratern dels pobles peninsulars. Sabem que és una empresa difícil: el mot continua essent utilitzat per expressar una homogeneïtat fictícia que destrueix les realitats nacionals. Això explica els “mori Espanya” dels nacionalismes peninsulars. Portugal, Galícia, Euskadi, Catalunya, són pobles que tenen determinats lligams històrics, econòmics, geogràfics —eIs costa ésser pobles «espanyols» car el mot conté càrregues explosives i els nacionalistes pretenen que cal guardar-lo per designar la vasta zona peninsular (no únicament castellana) on l’empresa assimiladora sembla haver reeixit.»^[1] Unes paraules semblants, molt més taxatives, les va escriure Joan Sales: «Som espanyols com som europeus; ens en han fet la història i la geografia, que no podem pas esborrar capritxosament. Ni Franco ens ha de fer avorrir aquell nom ni Hitler aquest. Som espanyols; i ja que ho som, acceptem-ho amb orgull.»^[2]

Haurem de renunciar a aquests plantejaments? La última temptativa —no sé si la darrera— d’impulsar una concepció plurinacional d’Espanya en què Catalunya hi tingués un bon encaix fou la dels governs d’Entesa a la Generalitat. Maragall, amb els seus aliats, va emprendre una estratègia en aquest sentit, orientada a ampliar l’autogovern català, amb el segon Estatut, i a generar una nova dinàmica d’organització política i territorial de l’Estat: va parlar d’«Espanya plural» i de bicapitalitat; de la necessitat de canviar la visió radial de les infraestructures a Espanya; d’impulsar el corredor mediterrani i l’euroregió Pirineus Mediterrània; va exigir justícia en les relacions fiscals entre Catalunya i Espanya; va demanar gestos forts de reconeixement simbòlic i pràctic del plurilingüisme. Montilla seguí la mateixa estratègia, que sempre fou duta a terme en el respecte estricte del marc constitucional. Les respostes són conegudes. La dreta espanyola s’hi posà furiosament en contra.

A més de les campanyes catalanòfobes, de les recollides de signatures contra l’Estatut, o de les campanyes de boicot contra productes catalans, allò que retrospectivament m’ha il·lustrat més sobre aquell període és la versió que ha donat José María Aznar d’una conversa amb Pasqual Maragall.

«Maragall», diu Aznar en les seves memòries, «me explicó que había que cambiar todo el planteamiento de las obras públicas en España: en lugar de un AVE Madrid-Barcelona, había que construir un AVE Barcelona-Bilbao y otro Barcelona-Valencia, porque eso era lo justo y lo conveniente (…) Me dijo que tenía que “aumentar el respeto y el reconocimiento a la lengua catalana”. Le pregunté: “¿Y eso qué significa?”. Maragall me contestó: “Pues que hay que respetarla más”. “¿Y eso en qué consiste?”. “En respetarla más.” Así terminó nuestra conversación. Una conversación circular, absurda, inútil, en la que Maragall no me decía lo que realmente pretendía porque no me lo podía decir (…) Su verdadero planteamiento era “cuatro años más de Aznar y hacemos que estalle España”.» ^[3]

Quin relat més esgarrifosament simptomàtic! Més que una «conversa circular, absurda, inútil» allò devia ser un diàleg de sords i el sord era Aznar, no sols impermeable sinó frontalment bel·licós envers tot plantejament sobre el futur d’Espanya que no coincidís amb el seu. Sarcasme petulant, sordesa i incomprensió absolutes, pors i prejudicis ancestrals.

La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, les campanyes polítiques i mediàtiques del nacionalisme espanyol fomentant la xenofòbia contra Catalunya; els continuats atacs furiosos contra el «Tripartit» i contra els seus protagonistes, que en alguns casos van prendre un caràcter de linxament moral; els silencis del món cultural i polític de les esquerres de fora de Catalunya, que van veure des del primer moment amb recel i ben escassa simpatia l’existència dels governs d’Entesa a la Generalitat, i van contribuir a difondre el mite d’un Maragall il·luminat. A Espanya molts van pensar, amb una miopia notable, que el poble de Catalunya s’empassaria aquell cop de porta històric; que acceptaria resignadament que un Estatut aprovat pel Parlament, negociat en el Congrés dels Diputats, votat per majoria en les Corts Generals i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, fos recorregut pel Partido Popular i declarat finalment anticonstitucional.

Molts ponts s’han trencat i els camins semblen barrats. En una conferència a la Paeria de Lleida, l’Onze de Setembre de 2010, Lluís Foix deia que si ens entretenim a discutir els mèrits i els obstacles de la independència de Catalunya i del federalisme a Espanya, vindrà la frustració perquè aquests objectius no seran assolits a mig termini. La qüestió concreta que això planteja és que no hi ha alternativa a la mà esquerra d’una política tenaç i intel·ligent, que mantingui ferms a Catalunya uns objectius d’unitat civil, cohesió social i d’excel·lència interna i que, de cara a Espanya, tingui uns objectius d’exigència, confrontació democràtica, negociació i aliances. Només així podrem evitar noves batalles perdudes.

Pel que fa al futur, rellegint el llibre-conversa conversa que Marçal Sintes féu amb Ernest Lluch poc abans que aquest fos assassinat per ETA, m’he trobat amb aquest diàleg:

Marçal Sintes: «Si a la gent vostè li garanteix que prement un botó Catalunya serà independent i no passarà res, potser se sorprendria dels molts que el farien servir, el botó».

Ernest Lluch: «Aquesta és la tesi d’en Raimon Obiols, ja l’he sentida…» ^[4]

Aquest llibre es publicà l’any 2001, poc després de la mort de l’Ernest. Però aquella «tesi del botó», que durant uns anys formà part de l’argot familiar en les discussions del PSC, és de bastants anys abans. Ve d’una reunió de l’any 1988, en què eren presents, entre d’altres, Ernest Lluch, Pasqual Maragall i Felipe González. Aquella «tesi» no era res de l’altre món, però tampoc no era una boutade. Vaig dir aleshores que, en una situació que garantís que la independència de Catalunya no tingués cap mena de contrapartida negativa, ni per a Catalunya ni per a Espanya, una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya hi estaria a favor (a en Pasqual aquell comentari meu li quedà; després l’ha esmentat en diverses ocasions).

El meu pronòstic no era subjectiu, no derivava de la sentimentalitat privada d’una persona que tingué Bac de Roda i l’alcalde de Cork^[5] com a herois de la infantesa; era simplement la constatació d’una realitat que em semblava i em sembla evident: l’existència en el poble de Catalunya d’una majoria contrària a la dependència i a la dominació. Una majoria a favor, per tant, de governar-se lliurement, com és el cas de tota realitat nacional.

Una altra cosa em semblava evident: que la gent sabia perfectament que el botó d’una independència sense hostilitats o hostilitat, sense costos ni efectes negatius, dins i fora de Catalunya, simplement no existia. En aquest sentit, potser, afinant, es podria parlar a Catalunya d’una majoria antidependentista més que independentista en el sentit tradicional. Potser es podria dir fins i tot que a Catalunya hi ha una majoria que, paradoxalment, vol la independència sense trencar amb Espanya.

Aquesta assignatura continua pendent, i el repte es planteja ara amb més tensió, amb més passió, amb una correlació de forces diferent. Hi ha una nova oportunitat, no exempta de risc: que es parli amb preocupació d’un perill de xoc de trens és simptomàtic. A mi em sembla que la immensa majoria vol evitar la catàstrofe ferroviària, però no diria el mateix dels nacionalismes instrumentals a Espanya i a Catalunya.

Enmig de molts interrogants, crec tenir clares algunes coses bàsiques. La primera és que les decisions sobre les relacions que vol tenir amb Espanya corresponen al poble de Catalunya, que ha de tenir la llibertat de triar el seu futur. Els nostres ciutadans i ciutadanes han de poder decidir el seu futur col·lectiu amb una visió clara de les alternatives i possibilitats que tenen al davant; amb una comprensió plena de la situació específica en què es troba Catalunya, que com tots els països es troba inserit en un marc concret d’interdependències creixents. La segona és que la sortida ha de ser democràtica, amb la màxima unitat possible de les forces polítiques catalanes i de la gran majoria del país. La tercera és que només podrà ser una solució negociada sobre una determinada correlació de forces.

Alguns parlen de nou, en aquesta conjuntura, del tot o res, com si fóssim finalment davant d’un cingle o d’un precipici. Hic Rhodus, hic salta: la independència o l’extinció nacional! No comparteixo aquesta antinòmia radical ni aquesta angoixa. Sigui quina sigui la evolució de les coses, la identitat i la causa catalana continuaran amb persistència, com a fets de llarga durada que traspassaran conjuntures, successius períodes de la vida col·lectiva, canvis socials i culturals, evolucions polítiques catalanes, espanyoles i europees, obertures a la globalització i la interdependència. Expressant aquesta convicció no parlo d’essències eternes, de conceptes immutables, sinó d’una realitat nacional en expansió. Catalunya canviarà, està canviant ràpidament, però la seva canviant realitat comuna durarà i amb ella persistirà una identitat i una causa comunes, pel simple fet que els catalans i les catalanes, encara que volguéssim, i és clar que no ho volem, no podríem ser una altra cosa. I perquè «fer catalans amb gent de fora», com diu la demògrafa Anna Cabré, «és la nostra manera de fer».

Les generacions actuals desapareixeran, en vindran d’altres, i el fet viu de Catalunya i de la seva condició, que produeix a parts iguals energia i malestar, excel·lència i frustracions, seguiran suscitant iniciatives i mals de cap, projectes i esperances, avenços i retrocessos, ocasions perdudes, objectius assolits. Quin serà el resultat d’aquesta història nostra és una cosa que ningú no sap. Jo crec que, siguin quin sigui l’escenari del seus futurs possibles, Catalunya anirà amunt, amb esforç i enginy. No és un mal destí per a un poble.

Aquest text és un fragment d’El mínim que es pot dir, el meu llibre de records. Aquí, la versió electrònica).