Un amic francès, expert en relacions internacionals, em revela un detall d’una reunió amb alts responsables del Quai d’Orsay. Un diplomàtic, analista de la política nord-americana, confessava el seu desconcert a l’hora de pronosticar quin serà el comportament del nou president, Donald Trump. “Entre altres raons, perquè Trump no llegeix“. Ni té discursos de fons que dibuixen de manera estructurada la seva visió del món, ni coneixem quins són els seus autors de capçalera. Les principals referències que tenim des de la seva elecció, de les relacions amb la Xina a la dissuasió nuclear, es resumeixen en els seus missatges de Twitter. La paradoxa resultant: a la major complexitat del món multipolar nascut de la postguerra freda, Trump respon amb la simplicitat dels 140 caràcters d’un tuit. Un fast thinker, forjat en el pensament ràpid dels platós de televisió, regirà els destins de la primera potència mundial.
El cas de Donald Trump, paradigma de l’anomenada nova política, revela la disfunció creixent entre el temps polític, que necessita reflexió i maduració, i el temps mediàtic, que exigeix respostes immediates, simples i espectaculars. Es tracta d’un mal que ha contagiat també als actors de la vella política. El meu amic em remet a l’entrevista pòstuma de Michel Rocard al setmanari Le Point (23 / VI / 2016). Rocard, que va morir deu dies després, reivindicava el seu llegat com a representant de la deuxième gauche (segona esquerra francesa), de matriu descentralitzadora i socialdemòcrata, allunyada tant del jacobinisme com del marxisme. “Els polítics són una categoria de la població assetjada per la pressió del temps“, deia l’exprimer ministre francès (1988-1991). “Ni nits lliures ni caps de setmana tranquils, ni un sol moment per llegir, quan la lectura és la clau de la reflexió“, afegia.
La conclusió de Rocard és que els polítics ja no són capaços de pensar un projecte de societat. La aplicava, en primer lloc, a escala francesa, començant pel president de la República: “El problema de François Hollande és que és un fill dels mitjans. La seva cultura i el seu cap estan en la quotidianitat “. “Per a un polític, un esdeveniment és una sacsejada. Si és negativa, cal corregir-la. Si és positiva, treure més profit d’ella. La resposta mediàtica, forçosament immediata, no té sentit “. Es tracta d’un mal francès que ha contagiat també la política europea, de dretes i d’esquerres: “La democràcia cristiana tenia un projecte de societat per a tot Europa, que va acabar per abandonar. El comunisme ha estat engolit pel seu arcaisme. El socialisme té un projecte, però no és clar des de fa molt temps “. Entre tant, “el somni europeu s’ha debilitat, erosionat per les sobiranies“.
Aquestes reflexions pòstumes de Michel Rocard són vàlides a escala global i local. També a Catalunya estem orfes de propostes sobre un model de societat, també el projecte europeu ha desaparegut d’escena. Ens ho juguem tot a una carta -el referèndum-, però totes les enquestes ens diuen que si un dia es celebrés, tindríem un país empatat amb si mateix i amb els deures per fer.
