Aquest blocaire mai ha estat felipista, sinó un socialista crític. Si algú s’avorreix i posa el meu nom a l’hemeroteca de La Vanguardia, pot comprovar com sent regidor de l’Ajuntament de Barcelona, en un acte públic vaig demanar la seva dimissió el 1995. Això no té cap mèrit, més que haver contribuït potser a tenir la sort d’una carrera efímera com polític professional, la qual cosa m’ha obert moltes altres portes (no ho dic perquè això preocupés, ni arribés en absolut a González, sinó perquè algú havia intuir una certa inclinació a l’esperit crític). El meu esperit contra-corrent no només no ha minvat, sinó que s’ha aguditzat amb els anys, i em dóna una especial sensibilitat per distingir els crítics honestos dels oportunistes. I em permet veure amb certa gràcia com molts dels que sempre li van fer la pilota a Catalunya ara no accepten una elemental declaració d’amistat. Hi ha hagut fins i tot algú que fins fa poc va estar a l’executiva del PSC, però que ara està ben aposentat en la candidatura d’Artur Mas, i que ha anomenat “burro” a Felipe González, i ha dit que les seves declaracions li donaven una mena d’angúnia “intel·lectual”. Un està temptat de comparar les trajectòries polítiques i intel·lectuals de l’acusador i l’acusat quan es diuen aquestes coses, però també ho deixo per als que s’avorreixin i tinguin temps. Felipe González en la seva carta a El País va caure en la temptació en la qual molts estem a punt de caure cada dia, la de relacionar el procés independentista amb el feixisme. És una temptació que cal evitar, és clar. En realitat es referia exclusivament, com ha aclarit avui a La Vanguardia, a l’ús dels vots per desafiar un marc legal democràtic. Però és evident que és un error lamentable, del que s’ha disculpat, en una carta d’altra banda amistosa amb Catalunya, on criticava al govern del PP, i on demanava reformes que reconeguessin la singularitat de Catalunya en un marc federalitzant. Altres vegades, Felipe González va defensar el concepte d’Espanya com a nació de nacions, i avui s’ha mostrat obert al reconeixement de Catalunya com a nació en la Constitució espanyola. Per descomptat, els dirigents que governen o lideren el moviment a Catalunya tenen dret a elegir els seus amics. Per exemple, poden decidir que els seus amics són la Lliga Nord italiana, o l’antic ministre d’economia grec Varufakis (que han expressat el seu suport al “procés”), que es va enfrontar als governs europeus i que va acabar dimitint del seu propi, i ara encapçala una escissió d’extrema esquerra a un govern d’esquerra radical. Però Felipe González és el primer ministre que va signar l’adhesió d’Espanya a la Unió Europea, gràcies al qual els catalans també som membres de la Unió, i segueix sent un dels polítics amb més prestigi a Europa (a part d’haver guanyat diverses eleccions amb un suport majoritari a Catalunya). Segons el full de ruta independentista, després d’una immediata declaració d’independència, els dirigents d’aquest moviment pensen demanar l’admissió immediata a la Unió Europea ia l’euro. Amb quins aliats? Què passarà quan rebin el no per resposta? Podrem anar als caixers a treure diners, o caldrà demanar assessorament al respecte a Varufakis? Insisteixo que cal evitar la temptació de l’acusació de feixisme, perquè res ens autoritza a banalitzar el crim i l’holocaust. A Catalunya no hi ha feixisme i gràcies entre altres coses a que estem ja a Europa (Felipe, i a molta gent que ja no hi és), no n’hi haurà. Però a Catalunya es produeixen anomalies democràtiques: abús de la televisió i altres recursos públics, la proliferació d’uniformes i banderes, “fàtues” als discrepants (l’última, a l’admirable arqueòleg glamurós), persecució de candidats segons l’origen del seu cognom, abús de l’espai col·lectiu… Cal afegir a aquesta llista la pressió social, que fins aquesta tarda jo creia que es limitava als pobles. Però a la llibreria de la cooperativa Abacus de la qual sóc soci, en un centre comercial de Barcelona, avui he hagut de demanar el llibre de reclamacions per denunciar el següent: “Avui a la botiga Abacus de l’Illa he vist cartells dient “Sol·licita la teva samarreta Via Lliure al nostre taulell d’informació”. Em sembla un acte de propaganda política inacceptable com a soci i client i un abús de l’espai col·lectiu”. “Via Lliure” és el nom la manifestació independentista del dia 11 de setembre, que a part de ser el Dia Nacional de Catalunya és aquest any el primer dia de la campanya electoral. Una altra anomalia democràtica. Catalunya és lliure de decidir els seus amics, i la qualitat de la seva democràcia.
