Un axioma àmpliament acceptat sosté que els processos revolucionaris, o percebuts com a tals per alguns dels actors implicats, tendeixen a devorar els seus protagonistes. O, dit d’una altra manera, en determinats contextos hi ha moltes possibilitats que alguns o diversos dels moviments i partits implicats incorrin en processos d’autodestrucció. Podem acceptar que es tracta d’una constant històrica, però alguns exemples són més pedagògics que altres. No cal remuntar-se a l’antiguitat; la Revolució Francesa va establir un paradigma en aquest aspecte. La manera com els jacobins van destruir els girondins, tot i que havien protagonitzat junts la derrota de l’antic règim, va ser només el pròleg de com els radicals de Robespierre van liquidar als “indulgents” (gravíssima acusació) Danton, Hebert i Desmoulins. Aquí liquidació equivalia a guillotina, no a tediosos debats via Twitter. I a continuació, els més terroritzats pel terror van liquidar al seu torn a Robespierre i el seu nucli dur. Qui va sobreviure a tots? Fouché, que va començar sent el més antimonàrquic en els dies de la Bastilla, es va guanyar el sobrenom de “el metrallador de Lió” en els dies de màxim terror jacobí, es va posar de costat quan la caiguda de Robespierre, i reapareix com … cap de policia de Napoleó, quan aquest va restablir un cert ordre ( “el seu” ordre). I, compte, Fouché és l’inventor del concepte modern de la policia política. Un supervivent nat, puix que a la caiguda de Napoleó reapareix, sota la monarquia restaurada, com a duc d’Otranto.
Es pot argumentar que la Revolució Russa, en la que a alguns dels líders els plaïa cercar semblances amb la Revolució Francesa, va depurar el model en la seva versió més violenta. Ningú podia pensar durant els anys que van de la publicació del llibre Què fer ?, de Lenin, el 1902, a la mort d’aquest el 1924, que cap a 1929 el fosc ex-seminarista georgià Josif V. Djugashvili es convertiria ràpidament en el gran Stalin. I aquí els mètodes van deixar a Robespierre com una mena d’aficionat en això del terror. Quan les purgues de 1936 i 1938, el politburó del Partit Bolxevic de 1918 havia estat liquidat físicament en la seva totalitat, menys Trotski, que va ser assassinat el 1940 a Mèxic per un camarada català, Ramon Mercader.
Podríem ampliar el cas a la Revolució Cultural xinesa de 1966 a 1971, quan “espontàniament” els guàrdies rojos van decretar la seva pintoresca i sagnant campanya de “foc granejat contra el quarter general“, és a dir, les velles jerarquies del règim comunista fundat el 1949. però, compte, tan espontani era el moviment que va evitar acuradament criticar Mao Tse Tung, a la policia política i … a l’exèrcit. Com va acabar allò? Doncs un dia de 1971, un avió que portava a Lin Piao, el més radical dels promotors de la Revolució Cultural, va caure a Mongòlia. Versió oficial: era un agent al servei de l’imperialisme i del revisionisme soviètic. Al final, la caiguda de la “banda dels quatre” a la mort de Mao va obrir la porta al viratge conduït per Deng Siao Ping, de tal manera que -s alt en el temps – avui Xi Jinping és el líder més esperat a … Davos!
Més enllà d’aquestes constants, l’avantatge avui en dia és que en els nostres sistemes polítics aquestes dinàmiques es produeixen sense sang: és més una cosa de les xarxes socials, de les tertúlies incendiàries i de l’era de la post-veritat. Però algunes preguntes subsisteixen. Per què l’esquerra és més autodestructiva que la dreta? Alguns suggereixen que aquesta té molta més experiència del poder, econòmic i de l’altre, i això deriva en un pragmatisme que fa que, si ens despistem, els Bárcenas, Correa o Camps són ja cosa d’un passat llunyà sense cap relació amb l’actual partit al Govern, o que el PDECat no té res a veure amb l’herència judicial convergent. Per la seva banda, els socialistes francesos ¿poden permetre ‘s set (sic) candidats a les primàries per a unes eleccions presidencials que perdran gairebé segur? O els socialistes espanyols seguir donant l’espectacle, Sánchez, Díaz, López, entre acusacions de “traïció” i mantres sobre “lleialtat al partit“, mentre el president de la comissió gestora fa el que pot i seria potser el millor candidat possible. No es tractava d’un debat d’ “idees i no de persones“? Però la temptació és irresistible: com no imaginar a Pablo Iglesias com Robespierre, a Errejón com Danton i per descomptat a Echenique com el gran Fouché? Sense guillotines, però amb Twitter. I si no, temps al temps.
Un comentari