El Pressupost plurianual de la UE per al període 2014-2020 (les perspectives financeres en l’argot de Brussel·les) aprovat amb fòrceps i de matinada (com sempre) pel Consell Europeu no defensa els interessos dels ciutadans europeus. No ajudarà Europa a sortir de la crisi ni augmentarà la seva competitivitat. Més avita al contrari. Amb aquestes mateixes paraules l’han rebut els presidents dels quatre grans grups polítics del Parlament Europeu. I crec que tenen raó. En aquest Pressupost, dictat per la crisi, els governs reafirmen l’austeritat i accepten una Europa més feble, menys solidària i financerament més petita.
Per primer cop des que els Pressupostos plurianuals es van inventar el 1988, la seva quantitat total disminueix. Els 960.000 milions d’euros de crèdits de compromís (el que es pot gastar, cosa diferent del que es pot pagar ja que els crèdits de pagament estan encara més limitats, 908.000 milions) representen a penes l’1% del PIB europeu. Són 33.000 milions menys que en el període anterior 2007-2013. En suma, menys Europa.
Al descontentament dels eurodiputats s’hi ha d’afegir la satisfacció del premier britànic David Cameron, proclamant: «Ha sigut un bon acord per al Regne Unit i per a Europa». Sabent la concepció d’Europa que té Cameron les seves declaracions són inquietants. Els acords del Consell satisfan moltes de les pretensions britàniques i desgraciadament serà així mentre segueixi en vigor la regla de la unanimitat. Però Cameron sol no hauria aconseguit aquesta retallada.L’aliança amb Merkel ha conduït a aquest resultat, i això reafirma la tesi que 50 anys després del Tractat de l’Elisi la parella Berlín-París té avui menys afinitat que la Berlín-Londres. França ha intentat limitar el dany, i ha acabat per reconèixer que Europa no hi guanya amb aquest pressupost¿ encara que hagi aconseguit mantenir les ajudes als seus agricultors. Espanya s’acontenta de seguir sent receptor net i d’unes engrunes del fons creat recentment per fer front a l’atur juvenil dotat amb la irrisòria quantitat de 3.000 milions per als set anys. Pura decoració pressupostària perquè tots poguessin dir que havien aconseguit alguna cosa en la defensa dels seus interessos nacionals. Qui ha estat especialment ben tractat ha estat Monti, a qui tots han volgut ajudar perquè guanyi a Berlusconi d’aquí dues setmanes.
Agònica com totes, aquesta negociació ha estat diferent de les anteriors. Fins ara els temes polèmics eren la política agrícola comuna (PAC), considerada excessivament dotada i poc eficient, i les contribucions d’alguns països com la del Regne Unit i el seu famós xec conquistat per Thatcher des que va demanar que «em tornin els meus diners». Però aquesta vegada s’ha parlat poc d’ells. La proposta realista de la Comissió sobre la PAC, que la redueix al 30% del pressupost el 2020, ha estat mantinguda. Del xec britànic a penes s’ha parlat i s’han sentit poques exigències de «just retorn» per part dels països contribuents nets. Aquests han preferit comprimir a la baixa el Pressupost per minimitzar la seva aportació i no recarregar més els seus Pressupostos nacionals per als quals la contribució a la UE és una despesa més.
En el fons, l’últim compromís presentat per Van Rompuy va ser una forma de fer que tots acceptessin el que ja havien decidit abans uns quants països contribuents nets, cinc dels quals (Alemanya, França, Regne Unit, Holanda i Finlàndia) aporten el 55% del Pressupost. I en particular, Alemanya, que aporta el 20%. Així, davant el gairebé 7% d’augment que demanava la Comissió, el Consell ha acordat generosament una rebaixa del 3%. La xifra de l’acord final s’hauria pogut endevinar fàcilment. Coincideix gairebé exactament amb la que aquells cinc països havien anunciat, el desembre del 2010, com el límit que estaven disposats a finançar. Encara que Cameron ha fet molt soroll ideològic, la verdadera intransigència ha estat la d’Alemanya.
Queda per veure el que faran els eurodiputats. Teòricament poden vetar el Pressupost i, sense el seu acord, es prorrogaria automàticament l’anterior per un any en dotzenes parts. Més diners però repartits de forma poc funcional. Una mala solució que només podria ser transitòria, però que permetria al PE ensenyar les dents i demostrar que els diputats són independents dels seus governs i representen l’interès general europeu per sobre del dels seus països. Està per veure que ho facin, tot i que si votessin en urna secreta i no arrisquessin el seu lloc en les pròximes llistes, en els països que tenen aquest sistema d’elecció, potser s’atrevirien. Només el PE pot evitar la carrera cap a menys Europa.
