Serà la UE capaç de desplegar i liderar un nou ordre verda global?
Vivim en un món desconfigurat en què la majoria de les certeses que han guiat la política, l’economia i la societat de l’món globalitzat de les últimes dècades han quedat obsoletes. Europa, en altre temps centre de el món i una inequívoca potència global, busca el seu nou lloc en el món. D’una banda, la Unió Europea tem de la puixança d’una Xina -encara que és igualment depenent d’ella- cada vegada més omnipresent al llarg i ample de la planeta, fins i tot en importants sectors estratègics europeus com les telecomunicacions. De l’altra, intenta treure l’agressiva dialèctica i la política internacional proteccionista de l’Administració Trump que ha pertorbat el comerç internacional i el multilateralisme esperant que l’arribada de Joe Biden a la presidència dels EUA permeti tornar als “good old times“.
La Unió Europea necessita un nou relat en el món davant la pèrdua progressiva de pes polític, econòmic i una demografia minvant. No pot fer-ho, però, sobre les bases del seu posicionament tradicional. Igual que el món ha canviat, la UE també ho ha fet i ha de recompondre la forma en què es projecta en l’esfera global. El lideratge europeu, el seu pes internacional i una bona part de la seva reputació estaven fortament ancorades sobre els seus valors fundacionals. El primer, una inequívoca defensa per la pau i el respecte als drets humans al món. El segon, la defensa l’Estat de dret i de les institucions democràtiques. La tercera, la protecció d’una economia mundial oberta amb unes regles comercials conegudes i respectades per tots.
Avui, alguns d’aquests pilars s’han erosionat notablement, no només per l’acció de tercers com les polítiques proteccionistes de l’ “America First” de Trump o el Brexit, sinó per la gestió d’una Europa cada vegada més complexa i contradictòria. La UE, en altre temps paradigma de la igualtat i de l’Estat de benestar, és escenari igualment d’una creixent desigualtat que ha estat el teló de fons de la contestació social i el descontentament d’importants grups de les classes mitjanes empobrides. Alguns d’ells amb trets violents com ha estat el cas de les armilles grogues a França que van posar a Macron contra les cordes. I és que el vell continent no és aliè a la convulsió global que vivim. A més de la pèrdua objectiva de pes econòmic, polític i de centralitat de l’vell continent en el món globalitzat, el seu lideratge i reputació ha patit un notable deteriorament.
D’una banda, la democràcia europea s’ha debilitat. En institucions com el Consell Europeu, s’asseu algun Cap d’Estat i de Govern -com el primer ministre d’Hongria Víktor Orbán– que promou obertament polítiques que van en contra dels principis fonamentals de la UE davant la impotència de la resta de socis europeus per posar-li límit. Així mateix, els valors europeus de defensa dels drets fonamentals han patit un cop dur amb les imatges dels últims anys en què diversos països europeus han construït tanques, murs o camps d’internament en un intent de segellar les fronteres amb pany i clau davant l’arribada desesperada de milers de refugiats que fugen de la guerra o de la misèria i que moren per milers al mar en el seu desesperat intent. Una Europa a la defensiva que mira més cap a si mateixa que cap a la resta de l’món renunciant a un lideratge global en el moment que més es necessita.
La gestió d’aquesta creixent complexitat, tant europea com global, requereix dissenyar noves coherències i un relat que sigui capaç de mobilitzar nou anhels i voluntats. La Unió Europea no pot exercir el seu lideratge en el terreny militar o econòmic. Tampoc pot mostrar-se com un exemple en l’econòmic amb creixement anèmic en els últims anys previs a la pandèmia. No obstant això, sí que pot constituir-se en un nou poder emergent verd que promogui i lideri un futur més sostenible donant coherència i sentit als Acords de les diferents Cimeres de Clima. Per a això, part del full de ruta ja està traçada amb el Green New Deal o nou ‘pacte verd’ europeu per assolir la neutralitat climàtica i reactivar l’economia des d’una perspectiva que relegui l’ús dels combustibles fòssils. Un ambiciós pla complementat amb la iniciativa Next Generation EU que té com a objectiu aconseguir la transició ecològica de l’economia europea. Un nou full de ruta amb un gran paquet d’iniciatives legislatives i nous mecanismes i inversions per aconseguir arribar tant el 55% de retallada d’emissions en 2030 com els ambiciosos objectius per aconseguir la neutralitat climàtica en 2050.
Però atenció, Europa no està sola en aquesta carrera. La Xina, principal emissor de CO2 a nivell mundial, va anunciar per sorpresa que se sumava a la “revolució verda“. El president del gegant asiàtic, Xi Jinping, es va comprometre davant l’Assemblea de l’ONU al setembre de 2020 a aconseguir la neutralitat climàtica per 2060, és a dir, deu anys després de la UE. Un anunci que obrirà probablement una frenètica carrera per desenvolupar una nova competició industrial i tecnològica verd a la que els EUA i la nova Administració Biden no voldran quedar-se enrere i donar un nou impuls a la indústria americana. Una nova dinàmica que inaugura un nou ordre econòmic, geopolític i social que constitueix una nova oportunitat per projectar a Europa en l’esfera global si és capaç d’aprofitar els seus actius.
Les companyies europees ja han internalitzat que han de repensar els seus productes i serveis, els seus models de negoci, els processos de fabricació i gestió, la gestió de l’talent dels col·laboradors i fins a una nova forma de relacionar-se amb l’entorn i els seus grups d’interès per seguir sent competitives. Aquelles que no transitin cap a models de negoci que apostin pel desenvolupament sostenible, estaran sotmeses a riscos tant regulatoris com de reputació que poden comprometre greument la seva competitivitat i fins i tot viabilitat. El nou ordre verda global suposarà un vector de canvi de l’entorn de negocis.
Si això és una realitat en el terreny dels negocis, també ho serà a nivell polític i institucional. La resiliència climàtica, en les seves diferents vessants, marcarà una bona part de l’agenda política global dels propers lustres. La UE ha d’interpretar i anticipar els senyals que s’emeten des d’importants regions com Àfrica, Amèrica Llatina o el Carib per construir noves aliances que puguin oferir respostes eficients i viables als reptes de l’impacte de la crisi climàtica en aquestes zones del món. Per fer-ho coherent, la Unió ha de alinear els valors de la sostenibilitat en les seves relacions polítiques, acords comercials i polítiques de desenvolupament. Cada vegada més països i regions es mostren vulnerables als efectes del clima i requereixen de noves coherències allunyades dels models econòmics extractius o neocolonials que han caracteritzat les relacions polítiques i econòmiques de les últimes dècades. Brussel·les té així una oportunitat de reposicionar i influir de nou en el món desplegant una nova intel·ligència política, econòmica i social que projecti un nou lideratge global basat en l’aposta per la sostenibilitat. Una nova diplomàcia verda que desborda el treball de les institucions polítiques i que no pot basar-se només en grans inversions. Dinamarca, principal productor europeu de petroli després de la sortida del Regne Unit és un bon exemple. En una decisió històrica, ha decidit posar fi a l’explotació de petroli al mar de nord. Per 2050 hi haurà detingut per complet l’extracció de combustibles fòssils i cancel·lar la seva convocatòria de llicències per a l’explotació d’hidrocarburs. Una decisió que marca el camí i posa pressió a altres productors com Noruega. Dinamarca vol projectar-se com un país verd i la seva capital Copenhaguen té un pla per convertir-se en la ciutat més sostenible del món.
Aquest nou ordre que emergeix requereix noves formes de governança política. Un nou multilateralisme verd en què Europa part amb un millor posicionament que la Xina o els EUA, però que requereix de l’acció concertada dels actors institucionals, privats i de la societat civil per saber aprofitar-lo i convertir-lo en un renovat lideratge global. En aquest sentit, l’Agenda 2030 i els Objectius per al Desenvolupament Sostenible estan generant noves dinàmiques i aliances com les anomenades B Corps, corporacions que compleixen amb els més alts estàndards d’acompliment social i ambiental, transparència pública i responsabilitat empresarial per equilibrar el benefici amb el propòsit. Una redefinició de l’èxit empresarial que aposta per construir una economia més inclusiva i sostenible en el qual les empreses europees tenen una oportunitat per liderar la nova forma de fer negocis al món. La naturalesa de la competició geopolítica de el món d’avui i de demà ja està basada en la reputació, la competitivitat i la sostenibilitat per obrir i consolidar relacions, atraure turisme, incentivar negocis i inversions o millorar la capacitat exportadora dels productes i serveis de les nostres empreses.
Avui cotitzen a l’alça els atributs intangibles com la reputació i el posicionament en les cadenes de valor global. El territori i les fronteres han deixat de ser la base sobre la qual se sustenta el poder. Al món postCOVID, la qualitat de les relacions i les connexions o el posicionament en les noves cadenes de valor global són les armes per gestionar una nova forma d’influència. El poder polític i econòmic es reconfigura en influència, i emergeixen nous poders que ja no són físics sinó digitals i emocionals en el qual la sostenibilitat és un valor en alça.
El nou lideratge d’Europa és molt més que una o diverses campanyes de comunicació. És, sobretot, una promesa de valor tant cap al si de la Unió com per a la resta de món. Ha traduir-se en una nova política que va associada a una sèrie d’expectatives que estan relacionades amb les creences compartides que són les que conformen la reputació i a les que la UE ha de ser capaç de respondre de forma satisfactòria. Projectar lideratge i confiança requereix desplegar de forma coherent els valors i atributs de la nova Europa verda mitjançant una delicada estratègia d’optimització i coordinació d’esforços. Els europeus hem de deixar de ser percebuts com una gran potència declarativa i exercir com una nova potència verda global. Per fer-ho realitat, hem de demostrar-ho a través dels fets i de les accions del trinomi “Institucions-Empreses-Ciutadans“. Ja no n’hi ha prou amb proclamar o projectar uns valors en boniques declaracions o Cimeres de Caps d’Estat i de Govern, reunions ministerials o aprovant cartes de drets que no es tradueixen en polítiques o accions. El lideratge s’exerceix i és reconegut pels altres impactant amb accions i resultats per anar molt més enllà de l’capital simbòlic i exercir-lo de forma efectiva. Per a això, Europa ha d’apostar per la formació d’un nou talent i lideratge verd. Una nova generació de líders polítics, econòmics i socials que es posi al capdavant d’aquesta nova (re)evolució a nivell global. El moviment Fridays for Future impulsat per la jove activista sueca Greta Thunberg que ha aconseguit un gran impacte mundial és un exemple de l’potencial creatiu de les noves generacions erasmus europees.
En definitiva, Europa ha de treballar tant en el terreny de les expectatives com de les possibilitats, amb innovació i intel·ligència per projectar els nostres valors de manera positiva al món. La imatge, la transparència, la credibilitat, la integritat i la contribució són els pilars de la reputació que el politòleg nord-americà Joseph Nye definís com poder tou o soft power. De la nostra intel·ligència col·lectiva i de les nostres accions per desplegar una nova intel·ligència verda dependrà que siguem capaços de desenvolupar una nova diplomàcia i lideratge global que retorni a Europa la seva influència.
