A poc més de deu mesos de les eleccions municipals reverdeix l’interès per la política local. Fins i tot al president del Govern, Mariano Rajoy sembla haver-se-li despertat la gana. La proposta de reforma urgentíssima de la llei per l’elecció directa dels alcaldes evidència que al PP li preocupa el resultat de les municipals i en particular la possibilitat de perdre l’alcaldia de Madrid.
En el que portem de mandat, Rajoy només s’ha recordat del local en una altra ocasió, per fer recaure sobre aquest nivell de l’administració tot el pes de l’agenda d’ajustos en aprovar la llei de racionalització les conseqüències coneixeran en tota la seva dimensió els ciutadans i sobretot els governs elegits, a partir de maig de 2015. A la pràctica, aquesta llei farà més rics als ajuntaments que ja ho són i retallarà severament els serveis que poden oferir als ciutadans més modestos els municipis més modestos.
En part, el govern de Xavier Trias a Barcelona ja és avui és beneficiari net d’aquesta estratègia del Govern d’Espanya del que segueixen depenent el quaranta per cent dels ingressos públics de la ciutat. Si el 2011 la capital catalana va concloure el seu mandat amb una bona nota de solvència, el compte de resultats el 2015 hi haurà arribat a una opulència que en cert sentit és obscena i que en bona mesura s’explica pels incentius que ha rebut -només el 2013 Barcelona va capturar uns cent milions més del previst- com a alumne avantatjat.
Vénen al cas aquestes anotacions per demostrar que el poder local no és ni pot ser considerat una peça aïllada, un poder en si mateix, que viu al marge de les circumstàncies polítiques d’altres. Per molt que estiguem d’acord en que avui les ciutats constitueixen el lloc idoni on repensar el comú i experimentar noves formes de governança, com apunta Raimundo Viejo al seu bloc, aquest intent no hauria menysprear la rellevància del context, d’allò que les ciutats per si mateixes no governen i sovint els governa.
És cert que a dia d’avui els Estats i les nacions són molt més febles que dues o tres dècades enrere i que les ciutats emergeixen com a nodes de la nova configuració geopolítica del planeta. Vagi per davant l’entusiasme d’aquest bloc de maneres urbana, però potser ens convindria pensar en qui ha fomentat aquesta fortalesa per posar-nos en guàrdia.
No només l’anomenada nova política ha vist a les ciutats una oportunitat per fer créixer i enfortir noves maneres d’organització. De fet, l’agenda neoliberal va anotar en les seves primeres pàgines aquesta mateixa tasca per al territori urbà fa trenta o quaranta anys -la crisi financera de Nova York als anys setanta és la seva primera formulació pràctica, després seguiria el Gran Londres-. I el seu somni s’ha vist complert molt abans: estats febles, ciutats liberalitzades. Desmantellat el sentit del que és públic, el mercat governa carrer.
I ara tornem a casa, a Barcelona: podem prescindir d’aquest escenari global? En fenòmens com Guanyem a Barcelona -al qual es referia Viejo al seu bloc- cal intuir la venjança -servida trenta, quaranta anys més tard- dels moviments socials i veïnals els primers líders dels quals van ser cooptats per estructurar l’organització dels partits polítics locals en la Transició. Ara els nous lideratges públics emergeixen de nou de la base mentre els partits tradicionals veuen delmada la seva credibilitat, el seu capital humà i el seu lideratge electoral. És el resultat d’una reaproximación entre la ciutat i el carrer mateix. El barri de nou cobra vigor després d’un llarg i penós procés d’allunyament.
Però aquesta mena de devolució no hauria de perdre de vista els canvis produïts en el context global perquè les ciutats ja no són les mateixes que llavors. Si hi havia cacics locals dels anys setanta ara han estat substituïts per cacics globals, invisibles i probablement incontrolables des del local. Entrem per un moment en detalls: algú sap avui amb certesa a qui pertany la Rambla de Barcelona, la Gran Via de Madrid o Tottenham Court Road a Londres? Per descomptat, fa temps que com a ciutadans tenim la impressió que no ens pertanyen aquests carrers.
La confluència dels moviments socials i donar la veu als que no se senten ara representats no hauria menyscabar la fortalesa d’un futur govern municipal confrontat necessàriament -si atenem la seva incipient programació a un adversari tentacular i global.
Res del que s’ha dit resta legitimitat i interès al que està emergint i en el fons, fins i tot els integrats veiem en això l’opció “de desaprendre” com suggereix Gala Pin al seu bloc invisible . Però governar una ciutat com aquesta no serà una festa, mai ho ha estat malgrat la trivialitat que sovint podem intuir en els governs locals i els seus successius aspirants. Precisament, així ens prefereixen quan vénen de compres.
Bloc de Jaume V. Aroca a La Vanguardia
