Ja està posat el carro davant dels bous. Ja està formulada la pregunta del referèndum sobre la independència de Catalunya, quan gairebé tothom sap que no se celebrarà aquesta consulta, almenys tal com s’ha presentat, ni en el calendari proposat. Enorme paradoxa: es tracta d’una pregunta destinada a no ser plantejada als ciutadans.
Encara no s’ha respost totalment a una altra pregunta prèvia. Per què una immensa majoria dels ciutadans catalans, superior al 80%, reivindica la celebració d’un referèndum sobre el seu futur? No només pel revés jurídic causat per la famosa sentència que va dictar el 2010 el Tribunal Constitucional esmenant l’Estatut de 2006, no només per l’instint de reagrupació automàtica davant de la crisi econòmica, hàbilment canalitzat pel poder proper en contra del poder llunyà, transformat en rival, no només per la contrareforma centralitzadora galopant des de fa gairebé dos anys. També perquè votar és un mecanisme obvi per recuperar -en part, o tot, o encara més- el poder i el reconeixement perduts mitjançant el que es percep com humiliació: el segrest institucional del referèndum estatutari. Si un clau arrenca un altre clau, una votació saldaria el buit deixat per l’anul·lació de l’anterior.
Però un referèndum sobre assumpte tan capital com una eventual separació és un mètode molt precari per encarrilar el problema, sobretot en societats que no siguin comparables a la suïssa, tan habituada a aquest expedient. De fet, és el pitjor mètode, llevat que s’enceguin tots els altres. Un any llarg sense diàleg Barcelona-Madrid, un any llarg de primmirat i pugnaç retrocés en el perfil de l’Estat autonòmic, de la llei Wert a les reformes administratives, un any llarg d’estigmatització de qualsevol proposta que no sigui la interpretació restrictiva de la Constitució, a la qual s’ha volgut convertir en escenari de cartró pedra… Aquests 12 llargs mesos no han fet altra cosa que multiplicar la fabricació d’independentistes, davant l’absència d’una proposta oficial espanyola per a Catalunya -llevat sigui la reforma constitucional federal propugnada pels socialistes, més ambiciosa del que ha volgut veure aquesta legió de comentaristes que ni tan sols l’han llegit-. I així ens veiem abocats a una proposta de referèndum que pel seu caràcter binari és reduccionista. I es vulgui o no, excloent de les posicions intermèdies. La qual cosa apareix com més greu com aquestes són sociològicament les actituds majoritàries, com vénen evidenciant les enquestes i, el que és més decisiu, la recent història de Catalunya.
La pregunta coneguda ahir, després de mesos de mareig monotemàtic, acusa dos greus deficiències. Una és la seva estructura interna. No planteja opcions diferents, sinó un encadenament que condueix lògicament a la prevalença de la secessió. En efecte, la primera part inquireix sobre la preferència perquè Catalunya sigui “un Estat”, al que en principi asentirían no només els independentistes sinó també els partidaris de les federacions d’Estats (federats), els admiradors de les construccions confederals i els subjugats per l’ambigua formulació d’un Estat “propi” (que tant pot ser un unitari que fa un altre segregat), i tots els migpensionistes. El valor polisèmic del concepte agruparia, doncs, a un cos social molt polièdric. I a partir d’aquí recollir-ho tot, enterament (com en les bones aplicacions dels partits polítics catch all) lliscant amb aparent naturalitat, a la manera de la seqüència d’una bola de neu en descens, a la segona qüestió, si aquest Estat ha ser independent.
L’altra dramàtica deficiència és que, a diferència del cas del Regne Unit-Escòcia, les qüestions essencials del format, és a dir, el tenor de la pregunta i el calendari, no són el resultat d’un pacte entre les diferents parts implicades, sinó producte d’una decisió unilateral. És un disbarat, perquè consagra i solemnitza la cesura, sense haver esgotat totes les vies d’entesa possible. La responsabilitat d’aquest contratemps recau sobre els dos nacionalismes en acció, el català i l’espanyol. Sobre aquest últim, perquè el Govern del PP no només ha estat incapaç de formular alternatives, sinó tan sols d’acceptar metodològicament el principi democràtic de dirimir la discordança mitjançant les urnes. Amb quin format que no fregués drets de totes o d’una de les parts?, Es dirà. Amb el que fos resultat d’un diàleg estructurat i d’una negociació honesta, encaixable en la Constitució llegida obertament i amb opció a pensar, abans o després, de tots. A la britànica? O a una manera semblant.
Des del costat de la coalició nacionalista-independentista catalana (bàsicament CiU-Esquerra) l’anomenat “procés” que en aquestes hores registra una alta temperatura agitatoria, ha registrat uns grans dèficits democràtics en relació amb els ciutadans de Catalunya. Avui convé precisar amb més detall que el comportament abans resumit, perquè la qüestió candent és la de la pregunta, tan tributària del recorregut anterior. Són aquests:
– S’ha reivindicat un referèndum que només aparentment versava “sobre” la “independència”. De fet, s’ha anat configurant com un referèndum “per” i “per a” la “independència”. El Govern autònom ha actuat presumint una resposta favorable a la separació, contra l’exemple britànic-escocès de total respecte a la situació existent mentre no operés la seva modificació (clàusula rebus sic stantibus). Ha posat en peu, i proclamant obertament, “estructures d’Estat”, pròpies d’un Estat independent. I ha establert un “Consell de Transició nacional” d’experts i assessors en la seva aclaparadora majoria partidaris de la independència, que marca les pautes i les opcions, tant més que del referèndum, del camí a la secessió.
– Hi ha hagut una diferència abismal entre la veracitat emprada i la lleialtat practicada respecte als electors entre els partits de Govern, a Escòcia i a Catalunya. El Scottish National Party ha jugat net en un assumpte fonamental: ha proposat en dues ocasions en el seu programa electoral la celebració d’un referèndum sobre la independència; ha guanyat les eleccions en ambdues ocasions, i en la segona, amb majoria absoluta. Mentrestant, la coalició nacionalista catalana al poder no ha utilitzat mai en la història, mai, el concepte “independència” en els seus programes electorals. Però l’ha abalisat amb subterfugis i succedanis. I ara patrocina una improvisada precipitació cap a ella.
– El Govern de la Generalitat ha utilitzat massivament un llenguatge ambigu conduent a la confusió dels ciutadans, amb el resultat de minimitzar la serietat i importància del procés. No es parlava “d’autodeterminació” o de “convocatòria d’un referèndum”, sinó de “dret a decidir” i de celebració d’una “consulta”. Tot just es van esmentar els conceptes “independència” o “separació”, reemplaçats per el menys conflictiu i més amable de “sobirania”. No s’al·ludia, fins avui, a un “Estat separat”, ni tan sols a un “Estat independent”, sinó a un “Estat propi”, que podria ser comú al del conjunt dels espanyols, o particular per als catalans.
– El Govern autònom ha amagat, minimitzat o ignorat les conseqüències eventualment negatives (o que puguin ser percebudes com negatives per la població) d’un procés independentista: l’exclusió (fins i tot momentània) de Nacions Unides, la marginació de la Unió Europea i la necessitat d’una petició d’ingrés i d’un procés de negociació per a l’adhesió, amb el requeriment de la (problemàtica) unanimitat de tots els Estats membres (com acaba de reconèixer el Govern escocès), l’exclusió de la unió monetària (escudant-se en l’argument estèril que s’usaria l’euro), els eventuals efectes d’una desviació de comerç (Espanya vers i intraeuropeu) i d’una eventual reposició d’altres barreres…
– La massiva utilització dels mitjans públics d’informació com a canals de propaganda unidireccional, fins al punt que la pròpia televisió pública autonòmica s’ha convertit en convocant actiu dels esdeveniments de mobilització i agitació proindependentistes, principalment manifestacions i concerts (amb cobertures tècnicament magnífiques en directe), mentre els de signe contrari o simplement discrepant s’ignoraven.
I ara què? Ara tot es complicarà més, tot es polaritzarà encara més, tot concitarà més desencontre i forjarà frustracions futures. Llevat que a aquest pas en fals li passi una resposta oberta, sòlida, acollidora, atractiva.
