La majoria de catalans hem pensat alguna vegada que la nostra nació té moltes dificultats per a formar part d’un Estat la Constitució del qual vam ajudar a redactar. Una Constitució que explicita realitats polítiques diferents quan esmenta l’existència de “nacionalitats i regions”.
En un món internacionalitzat allò que és propi, proper i únic és el que ens identifica i ens arrela. Pel que fa a Catalunya: les institucions històriques, la llengua i la cultura, la tradició jurídica. Qui ho posi en dubte estarà ignorant la història i aquesta és tossuda i reapareix amb més força quan és negada.
Com a membre del Govern de Catalunya vaig assistir a la manifestació del 10 de juliol. Des de 1977 no s’havia reunit tanta gent en una manifestació.
D’aquella protesta vull recordar a una família completa de la qual eren presents quatre generacions: des de l’àvia en cadira de rodes fins a la besnéta que portava la senyera com a capa. Tots mostraven una indignació democràtica per la decisió d’un tribunal deslegitimat que qüestiona aspectes sensibles de l’Estatut però, sobretot, per les actituds contràries a la legítima aspiració de Catalunya d’incrementar el seu nivell d’autogovern.
Des de llavors, he llegit i rellegit els estudis d’opinió i la conclusió és que el 10 de juliol hi havia un poble divers. És cert que el clam per la independència va ser protagonista, però també és cert que l’absència d’altres consignes va deixar sense veu a la gran majoria del poble.
En xifres, al voltant del 60% creu que l’autogovern és un sistema que encara pot desenvolupar més a Catalunya. Però ha crescut el nombre de ciutadans que opina que és necessari tornar a un Estat centralista, del 6% al 15%, i ha augmentat el d’aquells que es decanten perquè Catalunya sigui un Estat independent, del 15% al 25%.
“És una hora greu”, deia el president Montilla el 16 de juliol, perquè el llarg procés de l’Estatut ha mostrat una dura ofensiva del nacionalisme espanyol, que es va expressar clarament durant l’etapa de José María Aznar a la Moncloa (gràcies al pacte del Majestic amb CiU) i que no ha parat d’avançar.
Mentrestant, el pensament independentista arrela i es radicalitza, sense concretar a través de quina via es podria arribar a la independència
Cal parlar clar, l’independentisme cada vegada més fraccionat no concreta mai la seva proposta i corre el risc de generar odi cap a Espanya, igual que el centralisme reaccionari el genera cap a Catalunya.
Rebutjo el centralisme reaccionari, l’autonomisme uniformador, l’independentisme que no explica com s’arriba a la independència i l’ambigüitat del nacionalisme que es mou des de fa anys amb l’etiqueta del “sobiranisme” que no vol dir res, que només busca vots. En els 23 anys que va governar CiU no va proposar mai augmentar el nivell d’autogovern reformant l’Estatut.
Queda el treball dur, gens fàcil, d’enfortir en l’esperit del pacte institucional i reclamar i proclamar que aquell Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic només pot existir si les forces del progrés abracen amb més força que mai l’objectiu del federalisme. El primer pas ha de ser el compromís del Govern central de fer possible la fita que marcava l’Estatut de 2006 i no donar per tancat cap procés de descentralització,
El segon pas és l’acceptació explícita de nacions al si de l’Estat,
I el següent és l’establiment de mecanismes de connexió real entre aquestes realitats nacionals i les institucions dependents del Govern central.
Per definició, els Estats realment federals són asimètrics, ja que les institucions de cada realitat política evolucionen a ritmes diferents (nacions a Espanya, Estats en el cas dels Estats Units, Landers en el cas d’Alemanya), tan asimètrics que als Estats Units per el mateix delicte alguns Estats apliquen la pena de mort i altres no.
En aquest moment el PSC ha d’alçar la veu clara i unànime a favor del federalisme, garantint la unitat civil del nostre poble, que és el que ens ha fet realment forts. Però és també l’hora greu i exigent dels progressistes de totes les terres d’Espanya, especialment del PSOE, recuperant la vinculació inseparable del pensament progressista amb el reconeixement de les realitats nacionals. I ho és molt per a CiU perquè no pot seguir en el regne de les ambigüitats recolzant l’Estatut i renegant d’ell al mateix temps, coquetejant amb l’independentisme sense voler arribar a la independència, sense rebutjar a qui van crear l’actual crisi institucional per haver dut l’Estatut al Tribunal Constitucional, és a dir, sense atacar mai el PP senzillament perquè creu que així guanyarà les eleccions.
És una hora greu, però també és l’hora d’un altre tipus de política, de perdre la por a les paraules, de parlar clar, de fer el que es diu, d’un nou esforç estimulant, perquè el pessimisme i la negació no ajuden a avançar. I Catalunya necessita, urgentment, avançar.
