Quan la Generalitat va rebre les competències de Sanitat el 1982, el sistema sanitari públic estava format per cinc grans hospitals de la Seguretat Social, dos grans centres concertats -Clínic i Sant Pau- i una plèiade de petits hospitals de diferent titularitat i situació, gairebé tots obsolets i molts en fallida per una gestió corrupta o incompetent. En aquest moment, bona part de l’excel·lència i la innovació eren al sector privat. El desfasament tecnològic del depauperat sistema públic permetia als accionistes del privat, la majoria metges, invertir en tecnologies que ràpidament eren amortitzades.
Tres dècades després, la relació públic-privat ha donat la volta com un mitjó. Ara el sistema públic està al capdavant de la innovació i exerceix un lideratge indiscutible tant en l’àmbit professional com tecnològic. Això ha estat possible perquè durant tots aquests anys, els successius consellers del PSUC, de CiU i del PSC han respectat un consens bàsic: el de consolidar i enfortir el sistema públic de salut. I ho han aconseguit. Però aquest model podria estar en perill amb els canvis que està introduint el conseller Boi Ruiz, probablement el més genuí exponent del Govern business-friendly d’Artur Mas. Després de presidir durant anys la patronal sanitària, Ruiz governa ara la partida que més joc pot donar a la iniciativa privada.
Ja va sorprendre poc després de prendre possessió que recomanés als catalans subscriure una assegurança privada. Molt entusiasme pel públic no denotava. Per a qui ha de gestionar un pressupost minvant, l’augment de les assegurances privades pot ser un alleujament, ja que descongestiona el sistema públic. Però no sembla que estiguem només davant d’un moviment oportunista, sinó més aviat davant d’un lent canvi d’escenari en el qual els inversors privats ja no es plantegen una estratègia de competència, sinó d’aprofitament i parasitació del sistema públic. La dicotomia no estaria tant entre sector públic i sector privat, sinó entre prestació pública i privada… dins del propi sistema públic, en un procés de gradual d’apropiació del capital professional i de coneixement acumulat. La penetració dels tèrmits privatitzadors en el sistema públic es va iniciar fa ja temps amb l’externalització clientelar per part de CiU de serveis com el diagnòstic per la imatge o la concessió de concerts a hospitals privats (Plató, Hospital General de Catalunya), però és ara, sota la direcció de Boi Ruiz, quan es produeixen els canvis de més calat, al concedir la gestió d’àrees sanitàries completes a societats privades, algunes sense experiència en el sector. Es tracta de facilitar la utilització de recursos públics en benefici privat. El tèrmit de l’ànim de lucre en el cor del sistema.
El fallit intent de convertir el Clínic en una societat gestionada pels seus metges i oberta a inversors privats ha estat fins ara l’intent més ambiciós. Es farà finalment un consorci, però Salut li imposa al Clínic una aliança estratègica amb l’hospital Sagrat Cor, propietat de la multinacional IDC Salut després de la fallida de L’Aliança. El Clínic haurà de tancar llits i transferir professionals i activitat de baixa complexitat, que és la que deixa més marge de benefici, al Sagrat Cor. El pla forma part de la reordenació assistencial territorial empresa pel conseller amb un notable obscurantisme i que suposa una oportunitat d’extensió discrecional del model.
L’apropiació de recursos públics en benefici privat es va iniciar fa ja algun temps, quan es va permetre als gestors del Clínic constituir Barnaclínic per poder oferir assistència privada al mateix hospital, una iniciativa que s’ha estès ràpidament a altres centres. En una reunió de metges del nou hospital d’Olot, tots menys dos van contestar afirmativament a la pregunta de si havien d’oferir assistència privada per les tardes.
La combinació de prestació pública i privada dins d’un mateix hospital pot ser letal per a la sanitat pública. Després de les dures retallades pressupostàries i la reducció de plantilles, les llistes d’espera estan augmentant i, el que és més greu, augmenta l’espera per a proves diagnòstiques. Que un pacient hagi d’esperar un temps excessiu si va per la finestreta pública, i pugui esquivar la demora i ser atès fins i tot pel mateix metge si va per la finestreta de pagament planteja problemes ètics molt greus i acabarà provocant desafecció al sistema públic.
Si la sanitat pública es descapitalitza i augmenten els temps d’espera, les capes amb un cert nivell adquisitiu buscaran una sortida en les assegurances privades. De fet ja ho estan fent. Les asseguradores privades han augmentat en 101.000 el nombre de pòlisses a Catalunya des de 2010 i els ingressos per primes en un 10,9%. La població amb doble assegurament solia rondar el 23%. El 2012 era ja del 26,5%.
Si no s’inverteix en el sector públic, si disminueixen les plantilles i es redueixen els salaris -ara mateix hi ha metges que cobren menys de 1.000 euros al mes- el drenatge no deixarà de créixer i quan bona part de les classes mitjanes hagin desertat o estiguin descontentes del públic, s’hauran establert les bases per donar el salt a un sistema dual. Pel camí haurà quedat el més valuós: l’equitat.
