La retòrica propagandística de la campanya electoral està creant estranyes parelles de ball. Ara resulta que Junts té molt més en comú amb la CUP, que va descavalcar el seu candidat Artur Mas després de les eleccions del 2015, que amb ERC, que va investir president a Joaquim Torra el 2017. Les esquerdes a l’espai sobiranista no paren de créixer. Els votants independentistes han de triar entre una estratègia possibilista i de diàleg encarnada per ERC, de la qual abominen tant Junts com la CUP, o una estratègia de confrontació encapçalada per Laura Borràs, que ha ressuscitat la DUI, és a dir, el compromís d’intentar una nova declaració unilateral d’independència si les forces sobiranistes aconsegueixen més del 50% dels vots. L’única correcció és que ara no es fixa una data d’execució sinó que es deixa per a quan la cúpula del Consell per la República, és a dir, el sanedrí de Waterloo, ho cregui possible.
Sorprèn que després de l’experiència dels últims anys encara hi hagi qui consideri que aquest discurs es pugui sostenir, però les enquestes indiquen que hi ha un electorat irredempt que prefereix autoenganyar-se abans que assumir la derrota. L’amplitud d’aquest electorat és la gran incògnita d’aquestes eleccions. L’espai electoral de Junts és un magma ideològic en el qual conviuen sensibilitats molt diverses i allunyades entre si. A diferència dels altres partits, que solen tenir electors que se situen a esquerra i dreta de l’arc ideològic, el perfil dels votants de Junts dibuixa, segons l’escala d’autoposicionament del CIS, és una massa gairebé informe que inclou des de l’extrema esquerra (un 25,8% dels seus electors se situen entre l’1 i el 3 en l’eix esquerra-dreta) fins a l’extrema dreta (el 20,7% se situa entre el 8 i el 10). El gruix de votants (40,1%) se situa entre 5 i 8, amb més partidaris del vuit que del cinc.
Junts és clarament un partit oportunista que ha captat votants de tot l’arc ideològic atrets per la idea que amb un Estat independent tindrien molt a guanyar. Per això té un important segment de votants radicals que es podrien decantar per la CUP, però també té un ampli sector ultraliberal que somia amb una república al servei d’un capitalisme de colors més propera a Singapur que a Suècia.
L’estratègia de confrontació de Junts pot tornar a conduir ERC –i aquest pot ser que sigui el seu objectiu principal– a un atzucac. L’empat tècnic de les tres forces principals –PSC, ERC i Junts– obre la porta a dues possibles majories, una independentista entorn de l’eix identitari i una altra d’esquerres entorn de l’eix ideològic. I ERC tindrà, molt probablement, la clau. Si les tres forces independentistes sumen majoria i Junts queda per davant com el 2017, ERC es veurà en la tessitura d’haver de claudicar dels seus postulats per secundar un nou desafiament institucional i legal de final perfectament previsible, o baixar del carro sobiranista, decisió que segurament li valdria un certificat de traïció extrema. Si ERC queda per davant, es pot veure abocada a un govern perpètuament contestat des de dins i a una situació d’inestabilitat com la que ha viscut l’última legislatura. O ensurt o mort.
En aquest cas, tindria l’oportunitat de crear una majoria diferent amb el PSC, és a dir, pactar amb el seu principal rival en l’eix ideològic, el socialisme. ERC aspira a exercir a Catalunya el paper que el Partit Nacional Escocès de Nicola Sturgeon té a Escòcia, però primer necessita tenir una base electoral molt més àmplia i sòlida de la que té ara. A ERC li està costant molt assolir l’hegemonia necessària perquè, a diferència d’Escòcia, on el laborisme gairebé ha desaparegut, a Catalunya el socialisme està recuperant el lloc que havia perdut. Aquesta recuperació dependrà de les ganes de girar full que tingui la ciutadania, defraudada pel mal govern i cansada de la polarització extrema dels últims anys.
Una victòria de Junts representaria tornar a la política ficció que va desembocar en la proclamació de la república més fantasmagòrica i efímera de la història i aprofundir en una deriva i·lliberal molt perillosa, la del discurs i la pràctica antisistema des de dins del sistema. Una deriva que erosiona la democràcia per la via d’instrumentalitzar o devaluar les seves institucions. Els postulats que defensa Junts al seu programa impliquen ignorar i desbordar el marc legal vigent, amb la supeditació del Parlament català al que decideixi un autoproclamat Consell per la República amb seu a Waterloo. Si l’electorat es torna a deixar arrossegar per aquesta lògica autodestructiva, vol dir estem molt pitjor del que pensem.
El País, 8 de febrer de 2021
