Si hi ha una cosa que les enquestes assenyalen de manera inequívoca és que el descontentament a Catalunya respecte de la relació amb Espanya és àmpliament majoritari. La desafecció de la qual va advertir l’expresident José Montilla a Madrid en plena batalla per l’Estatut, no només no amaina, sinó que segueix creixent. A aquest distanciament se li està sumant ara un altre motiu de desafecció: el Govern del PP no només no té un projecte per a Espanya en el qual aquesta gran majoria de catalans pugui confiar i sentir-se còmoda, sinó que ens ha llançat a una contrareforma que amenaça amb tornar-nos a models caducs més propis de la caverna franquista que d’un país modern. Torna, de la mà del PP, aquella Espanya negra de sotana i sagristia que retalla drets i llibertats, perdona als defraudadors, persegueix els manifestants i obliga les dones a donar a llum contra la seva voluntat, mentre l’embafador espectre de Raphael colonitza les pantalles.
La deriva autoritària està donant nous motius de desafecció, no només a Catalunya, és clar, però molt especialment a Catalunya, on determinades manifestacions de la dreta espanyola més rància i retrògrada generen especial urticària. Com influirà aquest nou motiu de distanciament en l’evolució de la política a Catalunya?
En teoria, la necessitat de reaccionar a la involució democràtica hauria d’afavorir, també a Catalunya, a la força política que més genuïnament ha representat a Espanya l’esperit modernitzador, el socialista. Els seus dirigents ja han anunciat que el primer que faran si guanyen les eleccions és suprimir les lleis que consagren la reculada. L’última vegada que es va plantejar una disjuntiva d’aquest tipus -les eleccions de 2004, que va guanyar Rodríguez Zapatero- el PSC va obtenir 25 diputats a Catalunya. Veníem d’una legislatura en què Aznar havia deixat de parlar català en la intimitat i aplicava el corró de la majoria absoluta, però l’electorat es va mobilitzar sobretot per frenar la deriva antisocial i castigar una forma de governar que ja apuntava maneres autoritàries. Tornarà a comportar-se l’electorat català de la mateixa manera en una conjuntura semblant? No està clar. Les coses han canviat molt en aquests anys.
De moment, la manca de resposta a les demandes catalanes i l’estratègia recentralitzadora empresa pel PP no fan més que engrandir l’avenc entre Catalunya i Espanya. El disgust i la humiliació que molts catalans comparteixen al marge de la seva ideologia política estan desplaçant l’hegemonia del catalanisme des de posicions proclius a l’entesa a posicions cada vegada més proclius a la ruptura. Les dues forces polítiques que havien sustentat la centralitat d’aquesta política, CiU i PSC, es troben ara en retrocés i la polarització del conflicte territorial només pot seguir-los perjudicant. A CiU sempre li queda la possibilitat de fer-se el harakiri per subsumir-se en un projecte més ampli amb ERC i altres forces -els seus fills al cap i a la fi-, que podria adoptar diverses formes, però amb la independència com a objectiu central. En tot cas, sigui quina sigui l’evolució, per al bloc sobiranista no hi ha més favorable que una Espanya centralista i salvatge, retrògrada i autoritària, a la qual enfrontar-se.
Una dialèctica que també abona el PP, i no només perquè formi part del seu ADN polític, sinó per càlcul electoral.
El proper any s’iniciarà a Espanya un nou cicle d’eleccions i el Govern difícilment podrà presentar una millora substancial de l’economia i menys encara de l’atur. La seva única possibilitat de remuntar les enquestes adverses és intentar mobilitzar un electorat galvanitzat entorn de la unitat d’Espanya. Esquinçalls en la bandera per tapar els esquinçalls de l’economia. Amb aquesta estratègia té poc a perdre a Catalunya, ja que la seva força sempre ha estat escassa, i molt a guanyar a la resta d’Espanya, inclosa la possibilitat de frenar l’avanç de la molesta Rosa Díaz, a la qual de totes maneres seguiria tenint com possible aliada.
Els socialistes en canvi tenen molt a perdre, tant a Catalunya com Espanya, víctimes d’una disjuntiva diabòlica segons la qual, les polítiques que els beneficien en un escenari, els perjudiquen en l’altre. Per poc que se’ls inciti, dirigents de la FAES i del PP acaben confessant que no tenen interès en negociar res perquè el problema de Catalunya és, sobretot, un problema del PSOE. Que és el PSOE el que s’està coent a foc lent en aquest conflicte.
De moment, el PSC ha quedat a Catalunya en fora de joc després de baixar del carro de la consulta amb arguments massa febles per justificar un viratge que li venia imposat i que li està costant no poques tensions internes. Era el preu a pagar per la sintonia amb el socialisme espanyol i per un canvi d’estratègia del PSOE en relació amb Catalunya que possiblement arribi massa tard, però que té almenys la virtut de mostrar que hi ha alternativa a l’immobilisme. El problema és si l’electorat català ho apreciarà.
La proposta de reforma federal, que a Catalunya es veu com insuficient, tardana i poc creïble fins i tot en part del PSC, resulta excessiva per a bona part de la resta d’Espanya. Tothom pot veure que es tracta d’un federalisme deliberadament imprecís – asimètric a Catalunya, igualitari a Andalusia? – I que en l’improbable cas que el PSOE recobrés la confiança de l’electorat, difícilment podria aplicar-la amb un PP rabiós a l’oposició.
Caldrà veure doncs què pesa més en l’ànim de l’electorat progressista, el seu descontentament per la qüestió territorial o el seu desig de frenar la deriva autoritària.
