Qualsevol dia, sense adonar-nos, ens privatitzen a vostè i a mi. Qui sap si no estem ja privatitzats, per Facebook, Apple o Coca Cola, però també pels grans magatzems de la política que són els bancs de dades sanitàries, d’Hisenda o qualsevol altre. Siguin on siguin. Es diguin com es diguin. Les possibilitats que siguem ja de la propietat d’interessos (comercials i polítics) concrets és altíssima. No diuen que ho saben tot sobre nosaltres i ho fan tot per nosaltres? Estan convençuts que som objectes de la seva propietat. Què és el consumidor excepte un objecte del desig i el no consum una distorsió a eliminar de la faç del món privatitzat? Aquesta és la idea.
Exagero? Qui no? En dies de confusió i caos, bastants ens sentim incapaços d’entendre les bogeries que succeeixen, una per una, a tot arreu, amb acumulació. Un vertigen. Els vells sabem -experiència contrastada- que juliol és propici a desvaris trasbalsats, inaudites sobreactuacions i explosions de còlera social, siguin o no, legítimes. Passa ara que les tensions acumulades al llarg d’un lustre semblen desbordar-se. La gota que fa vessar el got està preparada.
Poden tancar més llits en sanitat pública? A l’Hospital de la Vall d’Hebron, en quatre anys 400 llits; a Bellvitge ni se sap, la xifra ha de ser semblant. Tot això és Molt Nostre, no va ser el govern Mas què es va proclamar bussieness friendly i el que desmenteix sempre el desmantellament de la sanitat pública, cosa que els fets confirmen, mentre el seu aliat, ERC, mira a una altra banda i proclama la seva defensa del social? Fa dos anys aquesta política del negoci sanitari privat rep l’impuls col·laborador del Govern Rajoy: en dos anys la sanitat pública ha perdut 28.496 llocs de treball a tot Espanya. Gran gesta. Prohibit posar-se malalt. L’alternativa és: o pagues o allà te les componguis.
Davant tant excés, cal reconèixer que encara hi ha alguna cosa d’una estructura sanitària de professionals generosos i humans al servei de qui pateix: és el coratge d’aquests professionals sanitaris i socials el que avui dóna força als ciutadans. Un exemple d’entrega als altres davant d’aquesta dubtosa moralitat -desmentida amb impenitent cinisme- del fer-se ric amb el “sector del dolor”. Quin escàndol.
Vegin l’alternativa a les televisions públiques: TVE s’endeuta, perd audiències massives i així queda disposada per l’anhelada privatització. En el cas de TV-3, encara que no vulguem veure-ho, es posa un potent intermediari mediàtic al servei del monòton pensar (solapadament privatitzat?) Que fa del català epopeia d’herois, víctimes de la maldat aliena. Quina pena: la televisió, finestra al món, va ser creada (ho va dir McLuhan) per estar “en mans d’artistes i no d’executius (o polítics) tipus Peter Pan”.
L’últim que completa la visió dels humans com objectes d’usar i llençar és la idea (veure Lluís Pellicer, PAÍS 2014.07.02) dels barris premium (eufemisme per barris privatitzats) llançada pel PP. Hi ha un projecte en marxa, 200 zones espanyoles identificades. Així es desmunta el que s’ha aconseguit en gairebé 40 anys de democràcia. Barcelona, amb governs socialistes fins fa tres anys, va ser exemple del que s’aconsegueix amb la col·laboració i el bon govern. Així veurem aparèixer, com vaig poder veure en el Brasil dels anys 90, policia privada, metralleta a la mà, protegint els nens rics: vida feliç al barri privat. Molt modern.
Com a complement, el Govern té la brillant idea d’aplicar als funcionaris un sistema d’avaluacions i controls – New Public Management és la doctrina neoliberal que l’impulsa (veure Ruiz Simón La Vanguardia 2014.07.01) – que pretén crear un cos semi/privat d’alts directius de l’administració. ¿Wall Street a la Generalitat? ¿Why not? És com si la mitificada eficàcia fora idònia substituta del sempre ignorat servidor públic. Un gran èxit cultural que es completa amb la doctrina Wert: beques per a rics, 24.000 professors menys en dos anys.
No és estrany que Joan Rosell, cap de la patronal, sigui aclamat quan culpa de l’atur a un milió de mestresses/us de casa que demanen el subsidi. O que Gallardón intenti colar el no a l’avortament, o que el PP i CDC tractin d’utilitzar la figura del nou Rei. O que la corrupció estigui fora de perill d’una presó oberta a vaguistes inquiets. Mentre això succeeix, es negocia el repartiment del món en opaques converses sobre el Gran Mercat Trasantlántic, el lliure comerç entre Europa i els EUA, on manen els interessos econòmics, polítics i culturals dels grans grups econòmics globals.
Si recapitulem el que ha passat entre 2010 i 2014 ens podem trobar instal·lats en un paisatge desconegut, incòmode, envoltat trampes, hipocresies i inhumanitat. Passen coses ocultes després paravents/excusa: la crisi o el problema català camuflen polítiques rèptils, antiquades. Per què sempre arribem tard al despertar del món? El capitalisme salvatge avui s’autodevora.
Fa temps es parlava de la “globalització”. Avui ens trovem que “ells” l’han feta i el món del treball ni pot, ni preveu fer-la!